Francesc Trillas i Siscu Baiges: Diàlegs contra la resignació

INTRODUCCIÓ

Us presentem uns diàlegs que farem per correu electrònic des d’avui fins al dia 29 de Novembre. En aquests intercanvis reflexionarem, si pot ser a diari, ni que sigui breument, sobre les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de Novembre i la campanya electoral. En l’últim diàleg comentarem els resultats i ens acomiadarem. Les eleccions són el gran moment de la democràcia. El vot és un dels pocs drets que està distribuït igualitàriament. Tots els vots valen igual. O quasi, perquè els sectors més privilegiats tenen mecanismes al seu abast per introduïr components no igualitaris fins i tot en les eleccions: sistemes electorals esbiaixats contra les zones densament poblades, pes dels mitjans de comunicació conservadors, lobbies, etc. De totes maneres, les eleccions presenten una gran oportunitat d’equilibrar les grans assimetries que hi ha en l’accés als recursos i al poder en altres esferes de la societat. No som ingenus: no creiem que haguem d’influir la decisió de vot de massa gent amb aquests diàlegs. Però volem compartir, sense sentar càtedra, les nostres reflexions, en primer lloc per clarificar les nostres idees. El títol (“Diàlegs contra la resignació”) no pretén avançar una conclusió dels diàlegs, tampoc no és que volguem arribar a cap conclusió. Més aviat reflecteix una intenció: la de lluitar contra la nostra pròpia temptació de caure en la resignació. Molta gent diu que aquestes eleccions són tan difícils per a les esquerres, que el resultat d’una victòria de la dreta és quasi inevitable. Doncs no ens hi volem resignar. Dit molt breuement: no ens sembla just. I com ho podem combatre? només amb la paraula i els arguments. Que ningú esperi, però, consignes ni eslògans (ni desqualificacions gratuïtes). Les setmanes de campanya ja n’aniran plenes en altres espais. No. Però no creiem que una campanya electoral sigui incompatible amb la reflexió i si cal la pedagogia. Comencem doncs.

Siscu Baiges (dilluns 29 de novembre)
Apanyats van els estudiants de Periodisme (ara s’en diu “Comunicació”) si m’agafen com a mestre!
Acabo d’escoltar l’Iceta dient que la crisi ha tingut part de responsabilitat en els resultats dolents de les eleccions però que també hi ha claus “autòctones” per interpretar-los. Diga’m tossut, però jo crec que la clau fonamental per interpretar-los és aquesta sensació del votant progressista, treballador, senzill, que l’eina del partit socialista perd energia per defensar els seus interessos, necessitats i, fins i tot, drets. Si els “teus” et diuen que l’únic que et poden oferir és mirar de fer front a la crisi econòmica mundial de la manera menys lessiva pels més febles, i que, tot i així, s’han de retallar els ajuts per alguns serveis socials o endarrerir l’edat de jubilació, i la sensació que et queda és que es legisla més a favor dels bancs i els empresaris que dels ciutadans normals, costa d’animar-te a votar-los.

De tota manera, no em facis massa cas. Estava convençut que CiU havia entrat en barrena des del 1995, quan va aconseguir 1.320.071 vots i m’he equivocat. Havien anat perdent vots des d’aleshores en totes les eleccions autonòmiques. Fins a baixar del milió de vots el 2006, però ara n’han aconseguit quasi 1.200.000 vots, sense arribar als “scores” dels temps del pujolisme més autèntic, però quasi!

També diu l’Iceta que és possible que alguns ex-votants socialistes s’hagin passat a CiU. Is that possible? Qui que apostés en el seu moment per una opció progressista fa marxa enrera i s’apunta al “flash back” que viurem els propers anys? Espero que no gaires i confio que els votants de CiU siguin ara els mateixos que fa 20 anys…. que ja és prou pena!!

Quina mandra!

Als misteriosos dirigents dels famosos “mercats financers” que no em deixen dormir tranquil els darrers mesos, segur que se’ls haurà passat per alt el resultat de les eleccions catalanes. Ells, “a lo suyo”, continuaran intentant fer caure els països que no els garanteixin negocis i calerons. I ja em diràs com construïm un discurs alternatiu amb una Europa en mans de la dreta! Et prometo que, tot i que el nostre diàleg a la web s’acabi, continuaré estudiant economia i llegint-me les planes d’economia dels diaris, sobretot les opinions i articles dels economistes d’esquerres, però pensa que la gent de la candidatura de “Des de baix”, amb qui coincidia amb alguns dels seus plantejaments de política econòmica, han tret menys vots que els anti-taurins!

Ah! Els de’n Laporta estan molt contents perquè han tret 4 diputats i podran portar les seves queixes contra Espanya al Parlament de Catalunya. Però ben aviat s’adonaran (si no ho saben ja!) que la lògica dels seus raonaments els durà, aviat, a demanar, també, la independència d’Europa.

Quan va arribar al Govern el tripartit, em vaig demanar com em sentiria si tornava a governar CiU. El “canvi” ha arribat. La qual cosa voldrà dir que tornem als vells temps, però amb telèfons mòbils de darrera generació, ipads i facebook. A veure com ho païm!

Una abraçada i un petó per la nena i la Bea!

Francesc Trillas (dilluns 29 de Novembre)
He fet d’apoderat en un col.legi electoral del Districte de Sarrià Sant Gervasi. Altres vegades havia fet d’interventor a Nou Barris i a Ciutat Vella. L’assistència de votants ha estat massiva, molt per sobre de la mitjana. Se’n diu consciència de classe.
Joan Reventós, Pep Jai, Marta Mata, Xavier Soto, Ernest Lluch. Ells i molts altres són l’ADN del PSC. Aquest partit al qual s’acusa d’intentar ser el partit de la diversitat. Hem fracassat. Hem perdut una batalla important. Però la historia també es fa de fracassos, probablement es fa fonamentalment de fracassos. D’aprendre d’ells i de tornar a aixecar-se.
Ara començarà el joc de buscar culpables. Allò que els anglesos anomenen “The Blaming Game”. No m’hi afegiré. No me n’estic però d’oferir una petita suggerència per seguir el joc. Jo m’escoltaria sobretot aquells consells que vinguin de la persona inesperada. És a dir, aquells consells que no siguin interessats. Per exemple, si un profesor universitari que fa les seves classes en castellà ens diu que el problema és que el PSC és massa catalanista, mmmmmm! Sospitós… Si un llicenciat en filologia catalana, progressista, d’un poble on el partit del Laporta ha tret un bon resultat, diu que el problema és la dependència del PSOE, mmmmm! Sospitós… Companys, la gràcia del PSC és el lloc únic que ocupa en l’espai ideològic: un partit culturalment i lingüísticament divers, que agrupa tots els socialistes catalans i que aspira a obrir-se a tots els espais progressistes. Aquest és el seu punt fort. Tots els altres són els seus punts dèbils, però avui no diré quins són perquè estan a la vista de tothom i he dit que no m’afegiria al “Blaming Game”. El punt fort em sembla que pesa tant, però tant, que serem molts els que seguirem lluitant, democràticament, humilment, per eliminar els punts dèbils i fer un dia veritat a Catalunya les paraules més potents que hagi pronunciat mai un demòcrata en el moment del seu sacrifici:
“Más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde ande el hombre libre para construir una sociedad mejor”
Siscu, ha estat un plaer, ets un gran exemple per a les noves generacions de periodistes.

Siscu Baiges (divendres 26 de novembre)
Si hem de fer cas dels sondejos que publica “El Periòdic d’Andorra”, Catalunya tindrà el Parlament més de dretes de la seva història recent. Serà així? Mèrit de’n Mas i els seus assessors? Mèrit d’Alícia Sánchez Camacho i el “señor” Rajoy? Mèrit d’Albert Rivera i la sobredosi de propaganda que ha tingut als mitjans durant tota la campanya? Si em diguessis quina diferència hi ha entre els plantejaments de Ribera i la Rosa Nebrera no t’ho sabria explicar. A un, però, l’he vist fins a la sopa i a l’altra, només l’he vista perquè ens va “vendre” un suposat video porno.
Crec que la democràcia és la millor fórmula de govern, però també crec que és imperfecta perquè la nostra societat es forma l’opinió a base d’uns mitjans de comunicació que utilitzen un llenguatge conservador, majoritàriament. Vivim en una societat en què “triomfar” és “guanyar molts diners” i els mitjans, que han de “guanyar diners” per funcionar aposten, també, lògicament, per aquests “triomfadors”.
El concepte de “alternança”, que diuen que va lligat a la democràcia, m’agradaria interpretar-lo d’una forma diferent a la tradicional. S’entén per “alternança” que uns anys governen les dretes i uns altres anys, les esquerres. En canvi, a mi m’agradaria que la “alternança” fos que uns anys governen les esquerres i uns altres anys, governen uns que encara estan més a l’esquerra i, així successivament, anar avançant i cremant etapes. Artur Mas és el passat, però torna de la mà dels que temen el futur, l’aposta per la solidaritat i els més necessitats i no per la comoditat pels de sempre. Ni canvi, ni mandangues. És la música de sempre, de l’amor a la família, amb pares que s’emporten els diners a l’estranger perquè no es beneficiïn dels impostos la gent del seu país. Pare que, per cert, va ser enfocat per TV3 en una de les actuacions de l’Artur Mas al Maresme. Gent que diu que creu en els miracles de Jesús i comparteix candidatura amb d’altra gent que creu que l’homosexualitat és una malaltia que es cura.
No em consola gens però penso que aquesta gent -que és una rèmora per l’avenç cap a una societat més justa- no és tant nociva socialment com la que imposa la seva línia de pensament a Cisjordània. Ho dic perquè llegia ahir que un jove ha estat detingut perquè des d’un cafè-Internet d’una localitat cisjordana operava amb una web del facebook on es desmarcava de la fe musulmana obligatòria. Si la dreta acaba governant Catalunya els propers quatre anys, em sabrà greu, però més me’n sap que aquest “heroi” cisjordà passi desapercebut un grapat d’anys a la presó, si no el mata algun fanàtic. Mentre esperem que Mas i Duran Lleida facin cursets de “actualització” de les seves idees retrògades, donem un cop de mà a aquest jove, que podríem ser perfectament tu i jo si ens trobéssim al seu lloc!
Ah! I els que pensin abstenir-se, si tenen fills, que se’ls mirin una estona i pensin en el seu futur immediat abans de prendre la decisió final.

Francesc Trillas (26 de Novembre)
Suposo que aquests seran els meus darrers comentaris en aquest intercanvi abans de les eleccions. El diumenge a la nit escriuré un últim comentari per comentar els resultats. En totes les campanyes suposo que un es queda insatisfet perquè es podia haver parlat de moltes coses però no s’ha fet. De totes maneres, l’elector del que no es podrà queixar és de falta d’opcions. Ara sí que no val dir que “tots són iguals”. O és que el Laporta és el mateix que el Montilla? O és que l’Herrera és igual que la Camacho? Elector, electora: NO SÓN IGUALS. Sobretot no són iguals les polítiques que faran el dia següent, com no és el mateix la política del Tea Party (carregar-se la sanitat, no tancar Guantánamo) que la política d’Obama.

Torno a dir el que vam escriure a la introducció d’aquests diàlegs. Seria una gran injustícia que guanyés la dreta després de 7 anys de govern progressista, el més net de la història de la democràcia (zero escàndols de corrupció). Ha estat un govern que ha fet una gestió més que correcta en les àrees socials. Un govern que també ha comès errors, però un govern que deixa un llegat molt millor que el de 23 anys de CiU. Ep! que s’hi van estar 6 legislatures, i no van aconseguir ni que es publiquessin les balances fiscals. I ara diuen que demanaran el concert econòmic, ells que van anar a rebaixar l’Estatut (incloent el finançament) en una reunió a darrera hora a la Moncloa per fer-se la foto. S’hi van estar 6 legislatures, i quin llegat van deixar? Què va quedar d’important? A mi només se m’acut una cosa de valor: la Universitat Pompeu Fabra, que també l’hagués fet qualsevol govern d’esquerres. També van fer una televisió púbica, com qualsevol govern autonòmic, però aquesta televisió no ha estat realment lliure fins que les esquerres han estat al govern. I dels governs d’aquells anys, fins a dos consellers d’Economia (Planasdemunt i Alavedra –aquest darrer en les seves reveladores converses amb Prenafeta ja va deixar clar que amb en Montilla no hi havia res a fer i que la política es feia a les clavagueres) van acabar a la presó. Si, sí, a la presó, i consellers d’Economia (dos), no directors generals de qualsevol petit negociat (alguns dels quals també van anar a la presó). Aquests és urgent que tornin al govern? Perquè ho vol la dreta espanyola i perquè ho vol l’alta burgesia i l’aristocràcia de la Masguàrdia?

Jo sóc partidari de reduïr el dèficit fiscal de Catalunya amb la resta de l’estat, sobretot perquè crec que no ha estat una bona estratègia per algunes comunitats viure sempre d’ajuts dels altres. I perquè Catalunya té molts problemes socials irresolts. Però prefereixo que una part dels meus impostos vagin abans a altres parts de l’estat que no pas que acabin en un paradís fiscal per intercessió del Sr. Alavedra, del pare de l’Artur Mas o de la Sra. Montserrat Caballé. O que acabin al xalet del Sr. Millet o finançant un partit, o dos que formen una coalició. Catalunya avui té un pressupost més alt que el del govern de Xile; exagerar irresponsablement dient que tots els diners se’n van a pagar una festa fora d’aquí és fer apologia del frau fiscal. I aquest és una immoralitat si tenim en compte les profundes desigualtats (començant pel fet que els treballadors sí que paguem els nostres impostos) i els gravíssims problemes socials que tenim plantejats, malgrat els avenços, encara modestos i insuficients, que han pogut fer els governs d’esquerres, i que estan en seriós perill segons quin sigui el resultat el diumenge. Els polítics haurien de ser els primers a demanar que es paguin impostos i a comprometre’s en la lluita contra el frau fiscal. Els que han festejat amb la idea del frau fiscal (això és el que preocupa als Mas i Laportes i no la sobirania!) durant la campanya es mereixen el càstig del votant (almenys del votant que sí que paga els seus impostos).

Siscu Baiges (dijous 25 de novembre)
Una amiga m’escriu “espantada” (aquest és el terme que ha utilitzat) perquè gairebé cap mitjà de comunicació s’ha fet ressò de la informació que treia “El Mundo”, ahir, explicant que havia prescrit el delicte del pare de l’Artur Mas, quan el van enxampar amb milions d’euros a Liechestein! I es demana si tornarà el periodisme servil del temps del pujolisme. Depèn. A Artur Mas no sé si li fa més il.lusió o menys pactar i tenir content el PP, però si es vol estalviar campanyes agressives de desprestigi i desgast amb els mitjans de comunicació tipus Mundo i companyia, li convé fer-ho. El tema de la corrupció tal i com funcionen els mitjans ara, no és destapar escàndols sinó com els presenten. Lleig, lleig, lo del pare de l’Artur Mas…. Que jo no l’imputaria a ell, però sí que representa aquest model fals i hipòcrita de catalanisme de portes enfora, però els calerons propis que no me’ls toquin a Catalunya. L’Alavedra n’és un altre exemple perfecte d’aquests nacionalistes que critiquen que Madrid ens ofega econòmicament però posen els diners a Andorra o Liechestein tan feliços. No he fet els números però Liechestein i Andorra també ens escanyen una mica. o un molt.

Però ja t’he comentat en d’altres ocasions que jo crec que les eleccions s’han de guanyar per convenciment ideològic, no per denúncies de corrupció. O si més no, “nosaltres” no les podem guanyar. El mal rotllo és que ells, sí. Una campanya sistemàtica dels “media” dretans, de la caverna o de la Masguardia, contra els socialistes o el tripartit sí que el desgasten. Perquè als seus electors els fa mal, tot i que es presenti com a corrupció una collonada com el canvi de nom del propietari de l’empresa que volia fer l’hotel del Palau de la Música per atacar el Govern de l’Ajuntament de Barcelona o que hi hagi mitjans que encara busquin ETA rera els atemptats de l’11-M a Madrid. Als Estats Units hi ha molta gent que encara creu que Obama és musulmà i aquí moltíssima gent s’encén si poses en dubte l’honradesa de Jordi Pujol!

Per cert, he vist que el Gabi Pernau sí que està preocupat per la crisi econòmica mundial i la falta de presència d’aquest debat a la campanya electoral. Clar que un debat sobre aquesta qüestió s’hauria de fer amb el traductor del google al costat per intentar entendre alguna cosa. La gent, clar, només entén que amb arguments econòmics que no entén es justifiquen acomiadaments de funcionaris a Irlanda, augment del preu de les matrícules a la Gran Bretanya o augment de l’edat de jubilació a França o Espanya. Com li explico jo als meus amics i amigues que em diuen aquests dies que s’abstindran, això dels bons i el deute espanyols comparats amb els alemanys!

I, per tancar el tema, la Masguardia descobreix avui que potser el seu dofí no podrà aplicar les mesures que té previstes per la Cataluna millor que proclama perquè el món econòmic està una mica enterbolit. I si posem el marcador a zero i tornem a començar la campanya electoral un altre cop, i ens posem a parlar d’economia en comptes d’independència o immigració? Què diria la Junta Electoral? “Miren, es que hemos estado mucho tiempo hablando de cosas secundarias, y además con el lío del “cara a cara” perdimos un par de días. ¿No les vendrá ahora de un mes mas, no?”. Clar que a en Mas, el fas esperar “un mes más” i no sé com li quedaria el “tupé menguante” aquest que té al front!

Bé, una cosa més: no sé si en aquest debat, els socialistes en sortiríem massa ben lliurats, eh! Hauríem de convèncer en Krugman i, si m’apures, l’Obama, perquè vingués al Sant Jordi aquesta nit a donar-nos un cop de mà amb aquest tema.

Francesc Trillas (dimarts 23 de novembre)
Com es prendrien els mercats la independència de Catalunya? Doncs dependria de com es produís. Jo crec que l’única possibiitat que la independència de Catalunya sigui una realitat és que la Unió Europea es desintegri, i això suposant que a Catalunya hi hagués una majoria a favor de la independència. Els nous estats que han sorgit en les darreres dècades a Europa ho han fet com a conseqüència directa de la desintegració de la Unió Soviètica. Pensar que els catalans un dia seran independents i al dia següent seurà un representant de Catalunya al Consell Europeu em sembla inviable. Crec que això ho sap qualsevol persona seriosa, i ho saben els dirigents de CiU. No entenc com els seus simpatitzants encara porten estelades als seus actes. De veritat es creuen que Catalunya serà independent amb CiU? De veritat creuen que els seus dirigents, que van votar dues vegades la investidura d’Aznar, els portaran cap a la independència? Aquesta només és possible si cau Europa i llavors sí que els “mercats” no deixarien ni les engrunes. És això el que volem? Ah! però reconèixer la realitat porta pel camí més difícil del federalisme, d’entendre’s amb el veí, de buscar aliances amb els sectors de progrés… Embolicats en les banderes, amb estrelleta o sense estrelleta, l’únic objectiu és el de tornar a “l’ordre natural de les coses”, que un senyor de casa bona torni a presidir la Generalitat i que els intrusos que l’han okupada els darrers 7 anys tornin a les seves barraques. El que no entenc és com el nostre combat, el combat democràtic dels progressistes catalans, no desperta més simpaties a la resta d’Espanya. Això ja era així a l’any 1980? És que jo encara era massa jove i no estava ni afiliat a les joventuts… Però és que entre l’odi visceral de la dreta espanyola contra l’esquerra catalana, la defensa dels interessos de classe de la dreta catalana, i la indiferència de les esquerres espanyoles, realment té mèrit que haguem governat 7 anys seguits.
Avui hi ha hagut un article a El Pais que m’ha agradat molt, és el de Vicente Salas i Emilio Huerta (dos economistes) demanant una major participació dels treballadors en la gestió i els beneficis de les empreses, com a contrapartida d’una major flexibilització del mercat de treball. Crec que en els propers mesos i anys s’ha d’aprofundir en aquesta idea, i fins i tot ampliar-la. Un mercat laboral més flexible ha d’anar acompanyat de la participació dels treballadors i també d’un sistema fiscal molt més just (impostos en promig més alts i més ben dissenyats, incloent la coordinació o harmonització fiscal, sobretot dels impostos sobre el capital). La major flexibilització només serà acceptable si forma part d’un paquet sòcio-econòmic més just. No pateixis que si algú de dretes (Mas, Duran Lleida, Rajoy) ha vist aquest article de Salas i Huerta de seguida l’han amagat en un calaix. Llàstima que la visió dels empresaris com un grup amb interessos congruents amb els del país de vegades s’encomani a alguns polítics progressistes. Quan Charles Wilson, president fins aquell moment de General Motors, va ser interrogat pel Senat dels Estats Units en els anys 50 sobre si el seu càrrec a la gran empresa privada suposava algun conflicte d’interessos per ocupar la posició de Ministre de Defensa per la qual havia estat nomenat, el Sr. Wilson va dir que allò que era bo per la General Motors era bo pel país i viceversa. Suposo que Pizarro i Rajoy pensen el mateix, i he sentit rumors que CiU es planteja proposar que un alt executiu vinculat a una gran entitat financera ocupi un lloc important al seu govern, cas que guanyin. Però la mateixa ingenuïtat apareix quan Zapatero diu que convocarà les 25 més grans empreses (suposo que volia dir “empresaris”) per accelerar la recuperació econòmica. Segur que allò que és bo per a General Motors és bo per al país?

Siscu Baiges (dimarts 23 de novembre)
En Xavier Sardà, que té la independència econòmica i mental suficient per dir el que pensa, va fer una entrevista “normal” a Artur Mas, que va publicar el cap de setmana passat “El Periódico”. Dic “normal”, perquè no era ni una entrevista desagradable per l’entrevistat ni una d’aquelles de fer-li la pilota que em fa molta por que tornin si canvien els aires del govern català en els propers temps. En un moment donat, i preguntat sobre si creia en algun miracle en política o economia (no tinc l’entrevista al davant), Artur Mas contestava: “En els únics miracles que crec és en els de Jesucrist!”.
Després d’aquesta afirmació, entendràs que una persona que té aquesta mentalitat pot sintonitzar amb la meva mare o amb la meva tieta monja però no amb el meu fill i les noves generacions de canalla que pugen. Mas té la meva edat -54 anys- i pot pensar i governar per gent de la seva “quinta”, però no representarà mai cap esperança de futur per la gent jove (llevat dels seus fills o la penya de Madís, Sostres i companyia).
I l’invent de la “independència” com a ganxo electoral serveix pels que continuen pensant en termes del segle passat. En temos de “google maps”, “emails”, “facebooks” i “webcams”, hi ha gent que s’entreté a buscar un nom calatà correcte per definir aquestes expressions. Es pot perdre el temps debatent si “carallibres” o “correuscalents” són les expressions més idònies per referir-se a les noves eines de comunicació de la gent. O es pot dedicar el temps a trobar remei per les malalties que ara no tenen guariment o per evitar que el còlera mati més de mil persones a Haití perquè s’hi viu en condicions higièniques lamentables.
D’acord, hem de tenir moneda única però la varietat lingüística és una riquesa. De tota manera, algú m’hauria d’explicar perquè va fracassar la temptativa de crear una llengua comuna mundial (“l’esperant”) perquè ens entenguéssim tots! M’estic ficant en un jardí perquè és en aquests debats on se senten forts els nacionalistes catalans, però el sentit de l’oportunitat mai no ha estat el meu fort.
Si algun dia som independents, com s’ho prendran els “mercats”? Vindran els de “Moody’s”, com han fet amb Irlanda, diran que el nostre deute ha perdut un parell d’esgraons en la seva qualificació i en Montilla, en Mas, en Puigcercós o l’Herrera hauran de retallar ajuts socials? Qui ens salvarà aleshores? Espanya? La Unió Europea? El Fons Monetari Internacional? El Vaticà?
A tot això, després del que va dir el Papa dels condons, encara no entenc com “els mercats” no l’han atacat!!!

Francesc Trillas (22 de novembre)
D’acord, l’anàlisi que fas del vot convergent em dóna esperances. Realment és una qüestió purament de mobilitzar el vot progressista. El seu és un vot lentament minvant, però molt cohesionat, especialment quan són eleccions al Parlament de Catalunya. Crec que excepte els que els han votat tota la vida, la resta de la gent ja els veu com un grup de dretes força corruptible, tot i que com que són una mica menys de dretes que el PP i una mica menys corruptes, i tenen tant a favor els mitjans, sembla de vegades que no es noti. Ahir en el debat de la tele tot el discurs social i econòmic era igual que el del PP, però una miqueta menys… La campanya també: menys impostos, tot i que amb menys èmfasi que el PP, un estat més petit, tot i que no tan petit com el del PP. Els immigrants són o subnormals o haurien de tenir menys fills que les “nostres” mamàs, en comptes de ser víctimes mortals en un vídeo joc com el del PP.
Realment, el comportament dels dirigents convegents amb la immigració és lamentable. No és el racisme obert del PP ni la xenofòbia delictiva del Sr. Anglada, però és una racisme soto vocce no menys preocupant. No saben votar i se’ls ha d’ensenyar; creuen que és una llàstima si tenen masses fills, com si no fós igual de català qualsevol persona que neixi en un hospital català. CiU es va negar a signar un acord de no utilitzar la immigració amb objectius partidistes durant la campanya. En això crec que també ha estat exemplar el comportament dels governs de Maragall i Montilla. Ha partit de la idea que la immigració té beneficis col.lectius, i que els immigrants són persones mereixedores de drets i obligacions com qualsevol altra. I, conscients que la immigració té un impacte localitzat en comunitats on l’habitatge és més assequible, o sigui en barris obrers, ha fet una política de barris que se n’anirà en orris si l’esquerra perd el proper diumenge perquè hi ha gent que passa d’anar a votar o es dedica a llençar el seu vot en paperetes de protesta (sigui vot en blanc, nul, o opcions minoritàries que creuen secundàries les polítiques socials).
Respecte a Irlanda, no tergiversis les meves paraules (no facis com els polítics professionals en els debats). Jo no defenso que tots els països facin la mateixa política, sinó que en els impostos sobre el capital han de tenir limitada la seva sobirania. Si una política només té efectes nacionals i locals, que cada país o llogaret prengui les seves decisions amb tota sobirania, però en aquelles polítiques que tenen efectes més enllà d’un territori, la sobirania ha de recaure en col.lectius més amplis, com la Unió Europea o el món sencer. Per això s’ha de reforçar la democràcia europea i caminar cap a una democràcia mundial. Uns impostos de societats o de successions o sobre els guanys de capital baixos atreuen capitals i impedeixen posar uns impostos suficientment alts en les jurisdiccions veïnes. Aquesta és la naturalesa de la competència fiscal, i és un dels principals problemes de l’esquerra europea i del futur d’Europa. Els treballadors europeus i els treballadors de tot el món no acceptaran els processos d’integració ni la globalització si no es fa un esforç d’harmonització fiscal que elimini les fugues de capitals i permeti consolidar un estat del benestar que faci tolerable el risc que suposa per a tothom viure en una societat més competitiva. I Montilla tenia raó en el debat: Irlanda és el model de Mas i Duran Lleida, un molt mal model de política econòmica (i un model també d’una cosa que tu deies l’altre dia: que la independència -aconseguida per cert fa moltes dècades i molt abans que existís la Unió Europea, que no crec que estigui d’humor per independències- no acaba ni amb el nacionalisme ni amb la incompetència).

Siscu Baiges (diumenge 21 de novembre)
Quin “iuiu” les enquestes que publiquen els diaris d’avui! No me n’he ensortit intentant averiguar quin percerntatge d’abstenció preveuen. No ho pregunten? És l’arma que tenen els cuiners de les enquestes, perquè els quadrin els números en funció dels interessos de qui les encarrega? “La Vanguardia”, en la seva línia, fa tot allò que pot perquè CiU i el PP treguin els millors resultats, cosa que em sap greu perquè ja saps que no són les meves opcions electorals i pels periodistes d’esquerres que hi treballen, que s’han d’empassar l’orgull, mossegar-se la llengua o autosuggestionar-se creient que som els que ho posem en evidència els que ens equivoquem, empesos per un furor sosiata que ens fa inventar enemics allà on no hi són.
Aquesta actitud del món periodístic és una de les qüestions que em preocupa si torna al poder la dreta convergent. Ara fa 10 anys, vem viure un dels episodis més tristos d’aquesta actitud. Van assassinar Ernest Lluch i TV3 va continuar emetent el programa del Buenafuente mentre passava un faldó amb la notícia. Els periodistes de torn van témer que s’enfadés l’amo si interrompien l’emissió i informaven en directe de l’assassinat. Buenafuente es va fer un fart de telefonar a TV3 perquè interrompessin el seu programa i ningú no li va fer cas. Es reproduirà el servilisme informatiu d’aquell “vinteni negre”? Esperem que l’hàbit generat aquests darrers set anys ens impedeixi fer marxa enrera. Bé, esperem, abans que de cop i volta les masses d’esquerres surtin de l’amagatall, i més convençuts o menys, corrin a les urnes diumenge que ve!
Per cert, en el “debe” dels nostres periodistes hi ha el fet que no he escoltat ni una sola crítica al tracte que va donar Artur Mas als immigrants que van assistir a l’acte que li va organitzar Àngel Colom, en la seva darrera aportació a CiU, perquè tothom li augura un futur ben discret a la coalició i, per descomptat, cap càrrec en un hipotètic Govern. Més aviat o més tard, els diners que li va donar Fèlix Millet per pagar els deutes que tenia per culpa del Partit per la Independència li passaran factura política. Ho sap Mas i ho saben els dos misteriosos “contactes que no eren de CiU” que li van suggerir la visita al Palau de la Música. El “debe” es refereix al tracte que van donar als immigrants, com si fossin nens petits que no saben votar. “No poseu la creu a les paperetes, eh!”, els va insultar! I no he trobat enlloc cap reflexió sobre aquesta actitud parternalista i despectiva.
Per acabar, i en defensa de La Vanguardia (“La Masguardia”, en la terminologia “trianglera”), he de dir que ha publicat l’anàlisi més encertada que he llegit de qui són i com són els votants de CiU. Carlos Castro explicava que CiU és la coalició té més gent gran que es more entre unes eleccions i les altres i que per això li costa tant augmentar vots. Això coincideix amb la meva comprensió de la realitat. Clar que “La Vanguardia-Masguardia” compensava l’assenyat article amb un titular on s’inventava que CiU recollia vots del PSC i ERC que compensava aquesta pèrdua de vots per mortandat dels electors.
És impossible que Artur Mas i CiU sumin vots d’altres opcions. O pràcticament. Fes un exercici! Vés a un míting de Mas i intenta trobar algun missatge real, constructiu, il.lusionador…. És com el debat entre els dos germans Marx de “la part contractant de la primera part i la part contractant de la segona part contractant”. No diu res! Barreges les paraules “nosaltres”, “futur”, “Catalunya”, “junts”, “endavant”, “millor”, “sumar esforços” i “som-hi tots plegats”, i les llences sobre els assistents als mítings i llestos!
Perdona’m la prolixitat d’aquesta reflexió. Un cap de setmana dóna per molt! Demà parlem d’Irlanda. Bé, ja posats, una petita reflexíó. Si hem de fer tots la mateixa política econòmica, també hem de tenir tots els mateixos impostos, les mateixes lleis que regulin els serveis públics, la mateixa assistència social, sanitària, escolar, …. O no?
Ep, i una notícia sensacional. El Papa troba correcte que les prostitutes amb la Sida utilitizin condons. Potser no ho sap però ha obert una porta que no hi haurà Déu que la tanqui!

Francesc Trillas (diumenge 21 de Novembre)
A mi no em sembla gens clar que defensar la sobirania d’Irlanda sigui en aquest cas més progressista que defensar una intervenció de la UE. Resulta que Irlanda té un impost de societats del 12,5%, més baix que la mitjana de la UE i molt més baix que l’espanyol, que nominalment és del 30% (tot i que amb moltes excepcions, i amb moltes pressions perquè hi hagi més excepcions). Crec que no anirem enlloc amb el mantenment i expansió d’una Europa social fins que no s’aturi la competència fiscal de la qual Irlanda ha estat un exponent destacat. O tenim una major harmonització fiscal o l’Europa progressista no té cap futur.
Estic totalment d’acord amb tu amb la visió que dónes dels estudiants (pels professors que esmentes, eren estudiants de Bellaterra, com els meus: seran una excepció?). Els estudiants que jo conec, de llicenciatura i de doctorat, són compromesos, intel.ligents, desperts i soldaris, en general. No comparteixo l’opinió d’aquells professors que creuen que cada any arriben més mal preparats, cosa que es veu que ja la deia Aristòtil.
Sobre la corrupció, Siscu, si em permets seguiré insistint, encara que efectivament aquesta no sigui una qüestió que sembli decidir les eleccions, almenys de moment les de diumenge vinent. El més greu de la corrupció, precisament, és quan va acompanyada d’indiferència. Però hi ha hagut al llarg de la història molts fenòmens que han generat indiferència inicialment, i que algun dia, gràcies al testimoni de la gent que va tenir sempre encesa la llumeta del compromís cívic, van merèixer l’oprobi de tot el món civilitzat.
Bé, falta només una setmana per les eleccions, setmana que encarem (no els d’un partit concret, sinó els partidaris d’una Catalunya de progrés i convivència) amb les enquestes en contra. Encararem aquesta setmana amb la cara el més alta possible. I amb tranquil.litat. Les campanyes electorals tenen titualrs i moviments tàctics, alguns d’ells perceptibles només pels ionquis de la política. Però crec que la majoria de votants convençuts de les idees progressistes no ens deixem sacsejar massa per aquests moviments (com la ridícula crida de Mas als votants socialistes descontents). Se suposa que alguns som els catalanistes del PSC. Dic se suposa, perquè jo crec que els més catalanistes són alcaldes o ex-alcaldes com Montilla, Corbacho o de Madre, que han fet complir la immersió lingüística als seus territoris i ha fet del català una llengua d’ús habitual als seus ajuntaments. El futur del català es juga en aquests llocs i no en els esbarts dançaires de segons quins pobles de comarca, dic sigui amb el degut respecte. Si a algú li preocupa de veritat el futur de la nació catalana hauria de fer un homenatge a aquests ciutadans que parlen un català amb accent, que fan molt més per Catalunya que els líders del nacionalisme. I si, pel contrari, algú pensa votar el diumenge vinent pensant que el més important que ens hi juguem és el futur de la llengua castellana, és que realment tenen molt avall de les seves prioritats les importantíssimes polítiques socials que se’n poden anar en orris si el que resulta de les eleccions és un Parlament més identitarista, en els seus dos extrems.

Siscu Baiges (Divendres 19 de novembre)
Com canvien les coses d’un dia per l’altre! Fa, res, un parell de dies, l’ambaixador irlandès a Espanya, el ministre de Finances, el primer ministre, deien que no necessitaven ni volien l’ajuda de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional per cobrir el forat (dèficit?) dels seus principals bancs. Ara, sí. Ara diuen que potser sí que els caldrà. Què passa per entremig? Qui els ha trucat? Quines pressions han rebut? Amb en Zapatero ens va passar el mateix. Tot anava bé, ens resistíem a caure en l’espiral de la por, de les retallades, del discurs del deute que ens ofega, i, de cop i volta, apareix al Congrés dels Diputats dient que ens hem d’estrényer el cinturó i fer-hi forats nous perquè teníem massa panxa. Diuen que el va trucar l’Obama. El mateix Obama que ara diu aque Espanya fa els deures. El mateix Obama que s’ha quedat com el Gary Cooper a “Solo ante el peligro”.

Aquesta setmana, el nostre programa de ràdio de la COM va montar un debat amb estudiants de la Facultat de Comunicació de la UAB. Era la prèvia d’un seguit de tertúlies que farem setmanalment amb quatre universitaris per saber com veuen el món i què en pensen de tot plegat. Segur que Gary Cooper els sona a xinès, fet que em coarta a l’hora d’intentar posar-me en el seu lloc. Els estudiants que vaig veure a la Facu em van caure força bé. Són gent normal, amb quatre piercings més i prenent notes amb portàtils molts d’ells. Però no els vaig veure massa diferents de com recordo els meus temps d’universitari. Això sí, jo l’única pràctica de ràdio que vaig fer va ser una visita a la SER i ara tenen de tot, començant per sales farcides d’ordinadors d’ús gratuït. Vaig veure en plena forma els profes Pere Oriol Costa i José Manuel Pérez Tornero. Continuen sent d’esquerres i això és d’agrair.

Em vaig quedar a menjar i tenien menús a 5 euros! Espero que ben pocs d’aquests estudiants vagin mai a dinar a El Bulli. Se m’enfadarà el Ferran Adrià, que em cau de puta mare, però fer del menjar una qüestió de “fineza” ho trobo un desencert. De 5 euros a 0 euros tampoc no hi deu haver tanta diferència, no?

Insisteixo en marcar l’objectiu adequat. Quer Catalunya sigui independent o no d’Espanya se m’en refot bastant! Que els nostres herois nacionals siguin un lingüista o un entrenador de futbol, em desagrada. I ja posats a liar-la et deixo dos preguntes en l’aire: Quan s’entendrà que té més mèrit i hauria d’estar millor reconegut el treball de la dona que atèn una senyora gran amb demència senil o severament incapacitada que el notari o el director de banc de torn? I quan acceptarem que no es tracta que tothom tingui treball, sinó que tothom tingui cobertes les seves necessitats bàsiques?

I això de la corrupció, deixa-ho, Quico. No porta enlloc! Cal denunciar-la, que la justícia (si vol i pot) faci la seva feina, però no continuïs creient que serveix per soscavar el suport als partits de dreta. La Cospedal guanya una pasta i quan li retreus dius que ho fas perquè ella és una dona. Tant li fa que milions de dones pensin que està massa ben pagada!

Francesc Trillas (dijous 18 de novembre)
L’exposició sobre la Residencia de Estudiantes explica com aquest edifici de Madrid va ser des del primer terç del segle XX la seu i el símbol d’un projecte de renovació intel.lectual liderat per la Institución Libre de Enseñanza. La Residencia va ser un punt de trobada de científics i intel.lectuals espanyols amb els millors científics i intel.lectuals d’arreu del món. Va ser un punt de diàleg entre Cataunya i Madrid, i un centre de formació integral i creativitat, més enllà de disciplines científiques, gèneres i de fronteres. El franquisme va acabar amb el projecte i va convertir l’auditori de la Residencia en capella de l’esperit sant. Va caldre un govern socialista perquè es refundés el projecte amb l’esperit original, un esperit de llibertat, diàleg i cultura que va inspirar idees i projectes a Madrid i a Catalunya. L’exposició reflecteix tot això i més en poc espai i combina (al Palau Robert) textos, fotos i vídeos. Un es pot fer una idea del mal irreparable que van causar 40 anys de dictadura, i també un es pot fer idea de la fecunditat del diàleg (també entre Catalunya i la resta d’Espanya) i la cultura com a ferment de llibertat.
Certament si Catalunya és independent no deixarem de ser dependents dels mercats, ni resoldrem el problema del canvi climàtic, ni eliminarem la corrupció, ni el racisme, ni pel que sembla (si escoltem els discursos abrandats dels sobiranistes) resoldrem el gravíssim problema del frau fiscal. Cap d’aquests problemes no semblen ser prioritaris per als partidaris de la independència. Endarrera han quedat els elogis d’ERC a la social-democràcia de l’any 2003, quan en els seus moments de lucidesa semblava com si realment posessin els seus somnis d’unes noves fronteres al servei dels sectors populars. Precisament, d’això en va parlar ahir Montse Tura en l’acte de Nou Cicle sobre aquestes eleccions. La Tura em va sorprendre molt positivament, perquè no l’havia sentit parlar mai extensament i ho va fer molt bé. Té un discurs molt elaborat i té un domini del llenguatge que ja els hagués agradat a altres polítics que havien passat per les facultats de Medicina (com Jordi Pujol o Joan Clos).
I sí, he vist la hipoteca que diu que paga el Laporta. Déu ni dó per un advocat que no té especials qualificacions com a tal. No serà que s’ha enriquit fent de President del Barça, malgrat que el càrrec no és remunerat? No serà que ara està desesperat per tornar a tenir posicions d’influència (i potser d’impunitat) per seguir gaudint del ritme de vida desenfrenat que sembla que el caracteritza? A mi aquest tipus no m’ha agradat mai i encara em faig creus de la gent (alguna molt significativa) que li reia les gràcies no fa gaires anys, ara ja no tant, és clar. La ferum de corrupció que fa en Laporta (fantàsticament descrita per John Carlin en l’article a El Pais de fa uns mesos on destapava els negocis del personatge a Uzbekistan), però, no desentona gens de la d’alguns amics seus als quals va homenatjar, com l’Alavedra o el Prenafeta. Deuen pensar que aquesta forma d’anar pel món és d’allò més normal, i potser ho és en certs ambients on el polític més ben valorat (Duran Lleida) és aquell que dirigeix el partit que ha estat implicat en més casos de corrupció a Catalunya des del retorn de la democràcia. I tots aquests intenten crear un clima d’urrgència per treure les esquerres del govern, les quals han format en els darrers 7 anys el govern més net de la democràcia (zero escàndols de corrupció en els successius governs d’Entesa, més la creació de l’Oficina Anti-Frau).

Siscu Baiges (dijous 18 de novembre)
De què va l’exposició de la Residencia de Estudiantes? No m’enredis, eh! Que entre aquests comentaris, la feina, preocupar-me per la salut de la meva mare i els meus “pinitos” amb les noves tecnologies i les xarxes socials, el temps el tinc superlimitat!!
Seguint amb els flash-backs, recordo que el 1980, quan CiU va guanyar justet justet les eleccions al Parlament de Catalunya i van pactar amb l’Heribert Barrera (un dels misteris de la història recent és a canvi de què es va fer aquell pacte), vaig dir-me: “Què hi farem! Almenys, deixaran de donar la llauna amb això del català, els catalans i Catalunya i podrem debatre sobre qüestions serioses!”. Jo sempre amb la meva gran visió de la política! 23 anys amb la mateixa música cansen!! No als votants de CiU que, pel que es veu, continuen fidels al peu del canó. No en sumen més i només perden els que es moren, però el gruix continua inalterat. Fins i tot el propi Pujol se’n feia creus fa uns dies de com han aconseguit Artur Mas i els seus mantenir aquesta fidelitat que ja voldrien per a ells, els capitostos de l’Església catòlica.
I la meva reflexió és qua amb la independència passaria el mateix. No és tant aconseguir-la o no, com mantenir viu l’esperit aquest de “som diferents dels espanyols i, a més, som fantàstics!”. Encara que algun dia s’assolís la independència, la música seguiria sonant, perquè aleshores el problema seria el setge que patiríem perquè Madrid, Brussel.les, el món intentaria retallar la nostra independència. Amb aquest “cuento”, un bon grapat de polítics africans continuen justificant les seves gestions fallides.
I, de fet, no els faltaria raó, perquè la independència queda bé per la guerra de secessió dels Estats Units o pel 1714, però no té poc a veure amb els temps que corren. No m’imagino a Joan Laporta encriptant el youtube perquè considera que determinats videos ataquen Catalunya. I una darrera cosa: que ser independentista sigui una pèrdua de temps o invertir-lo en una causa que considero errònia, no treu que m’empipi que la dependència sigui de….. ho sento, ho torno a dir, “els famosos mercats” o de la Merkel. Merkel, mercats,… quina ironia que els dos noms sonin tan semblants!!
Per cert, parlant del Laporta, diu que paga 4.600 euros d’hipoteca al mes. No commment!
I un darrer “per cert”, si em fas algun comentari sobre en Salvador Sostres no te’l contestaré. Bueno, sí, però de mal rotllo!!! I pensar que és de la corda del cercle íntim que envolta, assessora i aplaudeix l’Artur Mas!

Francesc Trillas (dimecres 17 denovembre)
Aquesta és la pregunta, Siscu: “Fa trenta anys, si haguéssim estat com ara i Catalunya hagués estat un país independent ¿què hauria fet Jordi Pujol si la Unió Europea s’hagués ofert per tapar el forat de Banca Catalana?” De vegades les preguntes diuen més que les respostes. Jo tinc preguntes relacionades, encara que és impossible fer una pregunta més esmolada que la teva: “Seria menys corrupta una Catalunya independent? Menys racista? Més solidària? Més ecologista?” Són preguntes que em surten, perquè haig de reconèixer que no estic ben predisposat a acceptar la idea de la independència, perquè em sembla una arma per dividir els votants d’esquerres, que són la majoria. Ara, admeto que és una predisposició, no una reflexió completament racional. La qüestió en si em té una mica agnòstic perquè no estic d’acord amb les fronteres, vull dir que les actuals a mi tampoc no m’agraden, i unes de noves no em semblarien pitjors. El que constato, com dius tu, és que ni CiU ni ningú seriós es creu que Catalunya tingui cap possibilitat de ser independent. Si s’ho creiéssin (ells i el Laporta, i el Carretero i ERC) suposo que haurien d’estar negociant amb Merkel, Sarkozy, Van Rompuy i l’ONU què passa el dia després de la declaració d’independència. I em sembla molt que no ho estan fent, oi?
L’independentisme a mi no em sembla un perill, però si una pèrdua de temps i una estratègia perquè no guanyi una esquerra que faci pagar impostos per finançar programes socials. El que em sembla un perill és una pancarta que acabo de veure al Passeig de Gràcia. Diu “Primer els de Casa” i hi ha una foto del Sr. Anglada de Plataforma per Catalunya. Lector o lectora: sisplau, abans voti a CiU. Per sort tenia una estona morta i he seguit passejant cap amunt i he acabat entrant al Palau Robert a veure l’exposició sobre la Residencia de Estudiantes. Siscu, hi has anat? S’hi ha d’anar, és gratis, és l’exposició que més m’ha emocionat en molt de temps. No només per raons personals, perquè un català que resulta que és el meu pare la va refundar en 1986 i jo hi he pasat un parell de nits (la darrera fa dos mesos), sinó perquè l’exposició resumeix tots els valors que expliquen que la prioritat sigui evitar que el Sr. Anglada posi els seus llefiscosos peus al Parlament de Catalunya. De vegades pensem: això a Catalunya no pot passar (aquesta idea que tu deies, de la Catalunya especial). Doncs bé, de moment el Sr. Anglada ja està penjat de les faroles del Pg de Gràcia (seria això legal als carrers de Berlín?), i al Berlusconi català diverses enquestes li donen escó. Què té a veure la Residencia de Estudiantes amb això? Tot!

Siscu Baiges (dimecres 17 de novembre)
Tal i com ho veig jo, CiU es mou avui en dues línies. L’una és la mobilització d’aquest esperit que hi ha força extès per Catalunya que els catalans som uns éssers especials, amb unes tradicions i unes arrels meravelloses i que si no som independents és perquè Madrid no ens deixa. L’altra és que si cal governar ja es farà el que toqui. Una mica com els “Ciudadanos” de’n Ribera, que no saben què volen però van opinant en funció del que els demanen. Avui poden ser de dretes. Demà d’esquerres. I si convé, demà passat, de centre o extremistes.

Si Mas mana anirà fent, prenent decisions en funció dels “marrons” que li caiguin al damunt. Ens passarem quatre anys discutint que si el concert amunt, que si el concert avall, i la resta, “Deu dirà”. Si el tripartit no hagués tirat endavant un sistema de finançament millor que el que hi havia en època convergent, doncs un nou Govern de CiU es dedicaria a reclamar un nou finançament i deixaria el concert per més endavant. Si algun dia tenim concert, potser començarà l’hora de demanar la independència. A mi i a l’Artur Mas, que som nascuts al mateix any, ens pillarà l’aventura una mica crescudets.

Em preocupa el retorn de la dreta al govern de Catalunya. I em fa gràcia veure Alícia Sánchez Camacho dient que exigiran Mas que torni a autoritzar les “corridas de toros” a canvi dels seus vots en una hipotètica investidura. La màquina del temps funcionant marxa enrera, un altre cop.

Però em preocupa també, ja ho saps, el tema de la gestió econòmica i financera internacional. Ara resulta que la Unió Europea vol ajudar Irlanda perquè tapi els forats dels seus bancs i el govern irlandès, que té eleccions aviat, no en vol ni sentir a parlar. I el Van Rompuy tem que la zona euro se’n vagi a can pistraus. D’entrada diria que potser que ens comencem a pensar seriosament si el sistema de bancs amb el que funcionem és el bo. Irlanda trontolla perquè els seus bancs privats fan aigües. Si el Govern irlandès o la Unió Europea ha de salvar aquests bancs, potser que també triï els seus directius. No?

Papandreu va demanar que l’ajudessin poc després de guanyar les eleccions. Brian Cowen no vol fer-ho perquè té eleccions d’aquí a uns mesos. No vol que l’oposició li retregui que la Unió Europea li ha de salvar el cul. Però això no hauria de ser cap vergonya, si realment ens creiem que hem de tenir una política econòmica comuna. Sona bonic, però li auguro un futur electoral complicat a en Cowen com hagi d’acabar acceptant els euros de Brusel.les!

Una teoria impossible. Fa trenta anys, si haguéssim estat com ara i Catalunya hagués estat un país independent ¿què hauria fet Jordi Pujol si la Unió Europea s’hagués ofert per tapar el forat de Banca Catalana?

Francesc Trillas (Dimarts 16 de Novembre)
Doncs jo aquesta vegada no votaré ni destrempat ni amb el nas tapat, sinó força convençut que aquesta vegada està més justificat que mai votar pel PSC. Una de les raons és que aquesta vegada partim com a possibles perdedors, i jo crec en el contrari d’apostar a cavall guanyador. És a dir, quan el vent bufa en contra és quan s’han de demostrar les pròpies conviccions, si és que se’n tenen. Però aquesta no és l’única raó. Crec que aquesta vegada la diferència entre si guanyen els uns o guanyen els altres és força gran. No em refereixo a la política econòmica, els grans trets de la qual no es decideixen en aquestes eleccions. No es decideix ni la política fiscal (excepte una petita part dels impostos, que CiU vol eliminar si pot o senzillament que la gent no els pagui, aparentment igual que ERC, i no diguem el PP: mira Umberto Puigcercós quins companys de llit et busques), ni la política monetària, ni el futur de les pensions. Sí que es decideixen moltes polítiques socials, com la sanitat i l’educació, i aquests serien motius suficients per votar unes esquerres que han fet molt més en 7 anys que la dreta en 23. Però tampoc no és aquesta la principal diferència. La principal diferència és si tenim un sistema polític més democràtic, representatiu i igualitari o no. Si guanya la dreta la seva victòria serà democràtica i l’acatarem. Però una victòria de la dreta voldrà dir la victòria d’una coalició que és molt minoritària en les comarques més poblades de Catalunya, una victòria que s’haurà fonamentat en l’abstencionisme dels sectors populars i en la mobilització d’un sector minoritari i culturalment molt homogeni de la població, i per això poc representatiu, poc real. I em fa por que un govern així, i a més fortament aliat amb les jerarquies de l’Església catòlica, i a més molt tolerant de la corrupció del seu sector dels negocis (això tant Unió com Convergència), em fa por que un govern així, tan representatiu d’un bloc minoritari però ben cohesionat, sigui el que prengui decisions en els propers anys sobre polítiques educatives, sanitàries, socials, d’integració dels immigrants. I que ho faci en un context de crisi de la política i atiant el foc de les falses solucions fàcils, ja sigui el sobiranisme, la independència o el concert fiscal, segons com s’hagin despertat cada dia. Em fa l’efecte que ens hi juguem més del que sembla, en aquestes eleccions. Hi ha moltes coses a canviar en la política, però el rol del PSC com a partit de la unitat civil del poble de Catalunya no és una d’elles.

Siscu Baiges (Dimarts 16 de novembre)
M’he estat mirant els informatius de la tele per veure quin tema podíem tractar avui a aquesta reflexió i és impossible inspirar-s’hi. CiU no diu ni piu. Practica la tàctica de passar desapercebut, no fos cas que diguessin alguna cosa que els fes perdre els vots que tenen. Que són els de sempre. Potser una cosa que sí que podria dir és que em sobta la fidelitat dels electors. De fet, em sobto a mi mateix, que he votat sempre igual desde que, mort en Franco, ens van deixar anar a les urnes.
Me n’alegro de votar i ho tornaré a fer (com sempre i als de sempre) encara que només sigui en homenatge dels milions de persones que no poden votar a molts indrets del món o que ho fan en “mascarades” com els recents comicis de Birmània. Tampoc no em cal tapar el nas, com diuen alguns, perquè no comparteixo aquesta imatge corrupte i egoïsta del món de la política que alguns intenten difondre. Votaré, això sí, una mica destrempat en veure que, com va dir ahir Rajoy: “El judici dels mercats és inapelable. Ens agradi o no ens agradi”. Davant aquesta inapelabilitat podem collar una mica més o una mica menys les grans fortunes i les empreses més poderoses, però “poderoso caballero es don mercado”. T’he de dir, també, que m’ha agradat la teva expressió “Get Real!”. Que s’assembla a aquella de “És l’economia, estúpid!” i s’allunya de la que sonava tan bé de “Siguem realistes, demanem l’impossible!”.
Ok. “Get real”. Estem on estem. Les coses funcionen com funcionen. I el jutge del cas Millet-CiU continua de vacances i els de l’Orfeó li donen copets a l’espatlla. Artur Mas diu a la campanya 2010 les mateixes coses que deia Pujol a la del 1980 i critiquen que vinguin líders polítics espanyols a fer campanya, quan ells en reben del País Basc o el Quebec. 35 anys després de l’aparició de la gran esperança mediàtica “catalanera” de l’AVUI torna a sortir el mateix diari, que ara es diu “Ara”, i on, per cert, hi treballen una colla d’amics.
Fa uns dies va venir un Papa que no diu coses gaire diferents del que va venir fa també una bona colla d’anys.
Progressem? Sí. I tant! Però el progrés no passa ni pels discursos de CiU, ni per les visites papals, ni per la dependència de les decisions polítiques a la primacia dels mercats. Merda! I did it! I have got unreal again!!

Francesc Trillas (Dilluns 15 de Novembre)
No estic gens d’acord amb aquesta idea de deixar que uns s’enriqueixin perquè hi haurà una cascada de diners cap avall. Aquest va ser l’argument de Bush per proposar les retallades impositives als més rics. No em sorprèn que també sigui l’argument de la dreta britànica. De fet, el que funciona milor és a l’inrevés: invertir en programes socials per fer créixer l’economia. Per exemple, invertir en educació pública per millorar el capital humà de tota la població, o invertir en escoles bressol o suport a les persones dependents perquè tots els membres de la família puguin treballar i desenvolupar les seves carreres professionals.
Sobre els mercats que et preocupen tant: tu Siscu suposo que estàs a favor de mantenir almenys durant un temps un dèficit considerable (jo també). Llavors aquest dèficit com es cobreix? Perquè les factures i les nòmines s’han de pagar, no? Doncs suposo que es cobrirà recorrent al deute, o sigui anant al mercat financer. Si aquest deute no el tornes, difícilment podràs tornar a endeutar-te o ho faràs a un cost desorbitant. Una alternativa és pujar tant els impostos que el dèficit sigui zero, no sé si és això el que proposes. Jo estic d’acord a pujar impostos i lluitar més durament contra el frau fiscal, però ningú no defensa que en l’actual situació de crisi tinguem dèficit zero. Siscu, “get real”: necessitem els mercats. Hi ha debat sobre com fer-ho entre persones progressistes serioses, com Krugman o Erik Maskin, un premi Nobel que al País color salmó d’ahir criticava el govern Zapatero per voler reduïr el dèficit com a prioritat absoluta. La qüestió és que a Europa la sortida de la crisi ha de ser coordinada. Hi hauria d’haver més acció coordinada de les esquerres europees.
Ara, difícilment ens en sortirem amb la subhasta identitària-xenòfoba a la qual s’ha afegit en Joan Puigcercós sense cap complexe amb el seu comentari sobre els andalusos i els impostos. ERC en algun moment al voltant del 2003 feia reflexions interessants com la de l’independentisme no nacionalista i fins i tot bilingüe, però de tant en tant no poden evitar ensenyar la poteta de la Lliga Nord. Lamentar que es persegueixi el frau fiscal (especialment en moments de tanta necessitat social), i fer-ho amb comentaris xenòfobs, desacredita a qualsevol líder que es reclami d’esquerres. I no sé si al matí del mateix dia havia demanat el vot dels socialistes descontents. Ho téns clar, Umberto Puigcercós, xato. Però suposo que faig una mica el passarell intentant demanar coherència als diferents grups que competeixen per l’espai independentista. Com tu deies l’altre dia, els seus arguments no es caracteriten precisament per la lògica. Per exemple, si se solidaritzen amb qualsevol moviment per la independència corren el risc de quedar-se sense res a independitzar, no et sembla? Vull dir que portant l’argument fins a un extrem, tots ens acabarem independitzant els uns dels altres i no quedaran països, només hi hauria individus, això sí, ben independents… Jo ho veig en sentit contrari: a la llarga, cal abolir les fronteres però per fer un món més unit, més cohesionat, més inter-dependent. Visca Andalusia!

Siscu Baiges (dilluns 15 de novembre)
Catalunya no se “jodió” en ningún momento. Catalunya està d’allò més bé i per això vénen tantes persones d’altres països a instal.lar-s’hi. Vivim en un país on un nen de 12 anys (el meu fill) em demanava estranyat ahir si era veritat que en alguns països s’ha de pagar per anar al metge. És evident que cal millorar molt. Però no podem anar enrera. Seguint amb la mateix font, aquest nanu s’estranya que el dentista em costi una fortuna i que alguns projectes quedin aparcats (comprar collonades de joguines aviat) per la despesa que representa fer-se un parell d’implants a la boca. Catalunya va bé i ha avançat força aquests anys de governs d’esquerres. La “feina feta” ho demostra.
També és cert que la gent podria tenir més diners, més ajuts i més serveis socials. Però quan el Banc d’Aliments en demana per la gent necessita n’aconsegueix per alimentar un país sencer, quasi.
I qui diu Catalunya diu d’altres comunitats espanyoles i europees.
És clar que hi ha economistes progres i carques. El que dic és que la dreta s’empara en l’economia per no discutir les qüestions socials. Cameron retalla drets socials amb l’excusa que no hi ha diners però perquè està convençut que la societat s’ha de basar en la competència, en la lluita per ser el millor, en l’esforç i l’èxit dels més ben preparats. Creu que si hi ha persones que guanyen molts diners, la majoria se’n beneficiarà perquè hi haurà una cascada de diners de dalt cap a baix. I Zapatero, Papandreu o Sócrates apliquen retallades comparables perquè no hi veuen cap altre remei per fer front al deute dels seus Estats i per les amenaces dels famosos “mercats”.
Però, insisteixo, tinc la sensació que ens equivoquem si fem cas a la pressions d’aquests “mercats”. Si no ens hi oposem serà el conte de mai no acabar. Has vist lo d’Irlanda, no? I el millor del cas és que es veu que ara s’han rebotat perquè la Merkel (en un “ramalazo” progre) va suggerir que els propis bancs i entitats financeres es facin càrrec, en part, dels forats que puguin causar en el futur.
Hem de parafrasejar el “Blowing in the wind” del Bob Dylan. En comptes de cantar “Quantes morts hi haurà d’haver perquè ens adonem que ha mort massa gent!”, jo cantaria “Quantes vegades haurem d’agenollar-nos davant els “mercats” perquè ens adonem que ha arribat l’hora de posar-se drets!”. Cal afegir que ni els independentistes ni els de dretes serveixen de crosses per posar-se dempeus?
Toma demagògia de la bona!!!

Francesc Trillas (diumenge 14 de Novembre)
El Cameron ha fet la política de dretes que era d’esperar. De fet, la campanya electoral britànica es va disputar sobre si s’havia de retallar de forma ràpida i savatge el dèficit públic o si s’havia de reduïr de forma moderada i gradual. Va guanyar la dreta, doncs tenim retallada salvatge, ràpida i radical. Tots els experts assenyalen que els grans perjudicats són les dones i els pobres. Per cert, poc abans de les eleccions va haver-hi un manifest d’economistes a favor d’un retall ràpid i dràstic del dèficit i un altre manifest d’economistes demanant una reducció gradual. Per tant, no és culpa dels economistes com a col.lectiu, sinó de la dreta, recolzada per alguns economistes de dretes. Amb això no vull dir que no hi hagi coses a reformar per exemple en el subsidi d’atur i en les polítiques actives d’ocupació. Hi ha coses a reformar, però hi ha reformes de dretes i reformes d’esquerres. Crec que els laboristes estan fent una bona oposició. Crec que Ed Milliband probablement és dels fills de la Sra. Milliband el millor que podria guanyar i que té molt bons ministres a l’ombra en Alan Johnson i Ed Balls. Durant molt de temps, per cert, els votants liberals creien recolzar una opció a l’esquerra del laborisme. Doncs no: les etiquetes encara serveixen per alguna cosa. Els laboristes van cometre molts errors, especialment el seu líder Tony Blair amb la guerra d’Irak, però l’ADN dels laboristes segueix sent el de l’Estat del Benestar, la sanitat pública, la tolerància i la justícia social. O sigui, el nostre ADN.
Mentrestant, per aquí, poques novetats. Veig entre el quiosc i Internet els titulars i quatre ratlles del diari de la burgesia local que semblen dictats pel Sr. Mas. Si surt una enquesta que no els agrada denuncien a l’enquestador, si apareix un socialista prestigiós a dir quatre veritats diuen que ja estan aquí els del PSOE i els del PP, com si no hi hagués cap diferència, i com si els del PP no fossin els de la catalonofòbia que van governar vuit anys amb els vots de CiU. A més de ser moltes altres coses que tothom sap i que no és el cas de repetir (Javier Marías ja ho ha explicat molt bé a El Pais Semanal avui). Un dels columnistes d’aquest diari es pregunta “¿Cuando se jodió Catalunya?” emulant la famosa frase de Vargas Llosa sobre el Perú, i ve a dir (donant per fet que Catalunya “está jodida”) que Catalunya està fotuda des dels Jocs Olímpics, perquè això va donar ales als socialistes per fer una alternativa competitiva al pujolisme en comptes de sumar forces i dedicar-nos tots juntets a lluitar contra el centralisme. Com si el major pes que ha adquirit Madrid com a capital en les darreres dues dècades s’hagués aconseguit perquè hi ha un govern de coalició PP-PSOE a Madrid! Jo crec que molts dels problemes que té Catalunya davant de Madrid van començar quan el 1980 es va fer una Generalitat sectària d’un sol partit i un sol líder que va confondre els interessos de Catalunya amb els d’un sector, i si hi ha hagut una alternativa i hi segueix sent (cosa que per cert no només és gràcies als Jocs Olímpics) això reforça Catalunya i la fa més democràtica. Si “se jodió” Catalunya en algun moment, va ser el 1980, i encara ens està costant recuperar-nos. Crec que ens costarà molta feina, molt de lideratge compartit, i molta cooperació amb els nostres veïns recuperar el paper capdavanter de Catalunya a Espanya i Europa.

Siscu Baiges (divendres 12 de novembre)
Jo crec que cadascú és una mica excèntric de “lo” seu. Hi ha móns que se me s’escapen i, en canvi, ocupen i preocupen centenars de milers de ciutadans. Per més que m’hi esforço (bé, tampoc no m’hi escarrasso, eh!) no acabo d’entendre les diferents tendències i línies ideològiques dels diversos grups independentistes que apareixen en escena. T’he de dir que els articles que llegeixes a mí també se m’escapen sovint, entretingut com estic estudiant-me les planes d’Economia dels diaris.

Ahir, al “TotsxTots, de la COM, vem entrevistar un economista. Es diu John Perkins i es va fer famós quan va escriure “Confessions d’un gànsgter econòmic”. El paio era una persona normal, que va treballar de grum en un hotel, va estudiar Econòmiques i va anar a petar en una empresa que es dedicava a aconseguir negocis a països del Tercer Món. Com? Doncs fent allò tant lleig de fer prèstecs a països que després no podien tornar-los i després els collaven en benefici de les seves empreses o dels interessos del Govern (o part del Govern) dels Estats Units. Si queien persones o governs pel mig, tant li feia. Un paio dolent, dolent. A més, una dona el va ensarronar per la causa de la dolenteria, a base de sexe salvatge (sistema bastant infalible). En un moment donat, però, John Perkins fa marxa enrera i explica (de forma força entretinguda) tot el que ha fet, s’esmena i es passa al bàndol dels bons. Carrega contra Milton Friedman i responsabilitza les grans empreses (diga-li multinacionals -nom que crec que ja no té massa sentit-, diga-li monstres dels negocis) de tots els nostres mals. Ha publicat “Manipulados”. Un altre llibre que et puc deixar perquè li donis un cop d’ull entre articles amagats d’El País o els del Vicenç Navarro a “Público”.

I una cosa més, avui. Després de veure en Cameron defensant la tesi que “hi ha massa gent que viu del cuentu”, em refermo en la meva tesi utòpica. Hem d’aspirar a viure tots del “cuentu”. Quan l’àngel aquell va fotre fora del paradís Adam i Eva i els va tallar el rotllo (s’ha de ser mal bitxo!), els va dir “Us guanyareu el pà amb la suor del front”. I ho va dir com una condemna, no com una opció voluntària. I diuen els bons pedagogs que amb càstics no s’educa la gent. Per cert, si no ho tinc mal entès, l’àngel li va dir lo de la suor a Adam. O sigui que si les dones treballen és perque volen, no perquè Deu ho vegi bé!!

Tu com ho veus això del Cameron?

Francesc Trillas (dijous 11 de novembre)
Celebro que per fi parlis d'”Economistes de dretes” i no solament d'”economistes”. T’agraeixo la distinció. Per cert, molts dels culpables econòmics de la crisi no eren ni economistes, sinó senzillament de dretes. Ni Bush era economista, ni tan sols ho era el seu ministre d’economia (o secretari del tresor). Ni els amos i executius dels grans bancs són sempre economistes. Acostumen a ser poderosos i de dretes, això sí, i sempre tenen l’orella a punt per escoltar-se als economistes de dretes. Amb això no vull dir que l’única distinció rellevant entre els economistes sigui la de dretes i esquerres. També és molt rellevant la de bons economistes i mals economistes. La combinació letal és quan ets un mal economista i ets de dretes (i si a sobre ni n’ets conscient, de ser dolent i de dretes, el cocktail és explosiu).
He mirat El Periodico d’ahir. Si et refereixes a l’article d’Artur Mas on diu que els seus valors són l’esforç, el treball ben fet, l’estalvi, la responsabilitat, la solvència o la seriositat, m’ha semblat força revelador. La solidaritat no és un d’aquests valors, sembla. Pel que fa a l’esforç i la seriositat, no tinc res a dir. Respecte al treball ben fet, l’estalvi, la responsabilitat i la solvència, crec que l’obra de govern passada de Mas és incoherent amb aquests principis. Per descomptat i per si hi havia algun dubte, després d’enunciar aquests principis, diu que baixarà els impostos. Efectivament, si perdem no serà pel programa d’en Mas.
Jo crec que el programa del PSC és excel.lent, però el problema és si és compatible que un programa sigui excel.lent i que sigui engrescador.
Genials dos articles a El Pais d’avui, sobre una temàtica relacionada: Juan G. Bedoya sobre l’escaqueig i privilegi fiscal de l’Església catòlica espanyola, i Jordi Llovet sobre els orígens ultra-conservadors i denigrant qualitat arquitectònica de la Sagrada Família. És que ningú més llegeix aquestes coses? Digue’m que no sóc l’últim lector d’El Pais de Catalunya. També m’agradaria que en comptes de posar el Casillas a les portades del setmanal posés el Victor Valdés, i m’agradaria que veiés amb més simpatia els esforços federalistes del PSC, però realment entre tenir de referents culturals al Quim Monzó i la Pilar Rahola i tenir en Bedoya, en Llovet, en Vila-Matas, en Cercas, en Goytisolo, etc… En fi, potser sóc un excèntric.

Siscu Baiges (dijous 11 de novembre)
Una actriu eròtica? Se m’havia escapat aquesta embrancat com estava buscant interlocutors per parlar del merder del Sàhara, al nostre programa de ràdio. Et diré de passada que em té amb la mosca al nas la solidritat entre col.lectius independentistes d’arreu. Sembla una mica poc seriós solidaritzar-se amb tots aquells que demanen la independència o la separació d’una altra comunitat. Hi ha independentismes de tots colors. Apuntar-se al primer que passa és, com a mínim, poc reflexiu!
No cal que busquis cap llibre que tracti sobre perquè serveixen els periodistes. Serveixen per tot. Uns, per informar del que passen el món. D’altres, per defensar interessos polítics i socials determinats. Però els més perillosos, com deies tu, són els que -sent o no periodistes- dirigeixen grans grups mediàtics que estan al servei dels seus interessos personals. El “qui paga, mana” aplicat al món de la comunicació és perillosíssim!
Torno a estar mosca amb els economistes de dretes. Ahir, vaig llegir l’entrevista amb un paio, que és el secretari general de l’IIF (potser no era ben bé així). Es tracta d’una entitat que agrupa els principals bancs del món. Sense cap mena de vergonya (això ho interpreto jo) i, fins i tot, amb una xuleria horrible, exigia als governs que es pleguin als interessos dels “mercats”. I ho deia amb aquell to implacable que dóna a entendre que els governs estan al servei dels mercats “susodichos”, que no tenen cap marge de maniobra fora d’ells… i em va tornar a sortir la vena radical, nacionalitzadora, estatalista i retalladora de sous exagerats (com els d’aquest tipus antipàtic). Potser no és antipàtic, eh! És allò del Serrat quan parlava dels militars que bombardejant el món, oblidant que hi ha nens pel mig, però que a casa seva són uns pares excel.lents!
Per cert, impagable l’article resum de la filosofia d’Artur Mas a El Periódico d’ahir. No hi ha txitxa. Si guanya no serà per un programa excel.lent i engrescador, sinó perquè els altres (nosaltres?) tampoc no engresquen els seus!!

Francesc Trillas (dimecres 10 de novembre)
Alguns problemes, Siscu, són difícils, altres són més senzills. N’hi ha que no es resolen senzillament perquè els privilegiats es resisteixen. Aquests són problemes senzills de diagnosticar, però difícils de resoldre. Es pot aconseguir si prou gent s’oposa als poderosos i deixa de fer-los el joc recolzant els seus partits. Hi ha altres problemes que són senzilament complicats, i negar-ho és enganyar a la gent tant com els enganyen els que volen fer creure que, plas! amb la independència se soluciona tot. Tant de bo arribi un dia que l’habitatge sigui gratuït. Jo em comformaria amb que no fós tan car, i em sembla que no és imaginable una política ambiciosa d’habitatge públic (o sigui, de diner públic en una o altra forma) si ens condemnes al creixement zero. A la gent no se li pot dir que no hem de créixer i que hem de mantenir l’educació i la sanitat gratuïtes i, a més, que d’aqui a dos dies tindrem l’habitatge gratuït. Els meus països, o sigui els nòrdics, pots imaginar-te com ho fan per tenir un habitatge més assequible: diner públic gràcies a una pressió fiscal molt alta, i (ho sento) un mercat de l’habitatge amb millors regles que el nostre. És a dir, millor regulació. I la pressió fiscal pot ser més alta també perquè els seus mercats funcionen millor.
Ja em passaràs aquest llibre que dius, però em sento ja d’entrada temptat de fer una defensa corporativa; hi ha economistes cafres, però pensar que una professió és la culpable de tots els mals em sembla que és tornar a l’època dels bocs expiatoris. També hem d’acabar a la cambra de gas? Krugman, Stiglitz, Shiller i els altres economistes progressistes també? És que potser Marx donava receptes senzilles? Jo buscaré un llibre sobre per què serveixen els periodistes (sobretot els que van fer campana de les seves classes d’economia).
A veure si cau el Berlusconi d’una vegada… Mentrestant, he vist que aquí el Laporta ha decidit seguir cridant l’atenció posant una actriu de cinema eròtic a les seves llistes. Estem vacunats contra la berlusconització? Alguns elements ja els teníem, però altres els anem adquirint amb certa rapidesa. Per exemple, ja teníem, i les seguim tenint, figures suposadament venerables a l’estil Andreotti contaminadíssimes per la corrupció i les males companyies (empresaris corruptes, jutges subornadors, familiars directes traficant amb influències), i que malgrat això segueixen sent venerables. Però el que és nou ja és la qüestió de les actrius, dels ex-presidents de futbol, del morro més descarat… Però potser tot això no seria possible si no haguéssim estat tan tolerants amb els antececedents teòricament menys “cridaners”. Esperarem que sigui massa tard?

Siscu Baiges (dimecres 10 de novembre)
“Caritas” no hauria d’existir, com no haurien d’existir les ONGs que actuen en el Tercer Món o en allò que en diem Quart Món, perquè la seva funció hauria d’haver estat assumida pels governs corresponents. Ho diuen sovint representants d’aquestes entitats: “L’ideal seria que algun dia no existíssim”, perquè no hi ha pobresa, fam o injustícia social. Fa uns dies, entrevistàvem els responsables d’una productora de documentals, que es diu Cipó, que havien fet un reportatge sobre “sense sostre”. Els protagonistes afirmaven que no tenien cap problema per menjar, que el problema venia a l’hora de pujar un graó i tenir, això, “sostre” i altres productes no imprescindibles per la supervivència. La nostra societat ha sabut donar aliments a tothom. Per tant, la gent que demana diners pel carrer, no ho fa per menjar (o no caldria que ho fés, perquè pot anar a fer-ho a nombrosos llocs, sovint parròquies cristianes, però no només).
Si hem estat capaços de donar aquest pas. Perquè no podríem anar pujant graons. També hem avançat cap a l’escola i la sanitat gratuïtes. El deute, el dèficit i la moneda única europea ¿ens han d’impedir plantejar-nos en un futur no llunyà que l’habitatge també sigui gratuït?). A Galileo Galilei li deien que era un heretge perquè defensava que la Terra girava entorn del sol, però al final se’l van acabar escoltant! No pretenc ser Galileo, ni passar pel seu tràngol de “rajarse” per estalviar-se la foguera, però crec que si el Rei va despullat ho hem de dir, malgrat el soroll que intenten fer els que ja estan satisfets adorant el Rei-diner.
Escoltava, també al nostre programa, les soflames conservadores de l’economista Joaquín Trigo i m’acollonia pensar que el món li fa més cas a ell que els que demanen inventar-se altres vies d’enfocar la gestió del dia a dia. Els economistes que conec sempre et diuen que ets un boig quan els proposes solucions senzilles als problemes econòmics de la gent. Recordo quan en Rafael Sunyol em deia que m’havia de donar una lliçó per explicar-me perquè no es podien resoldre aquests problemes fent anar més hores la màquina de fer bitllets. Ara no tenim la màquina de fer bitllets. La tenen al Banc Central. Però l’Obama fa anar la seva quan vol!!!
Enfi, que he vist que ha sortit un llibre que es diu “¿Para qué servimos los economistas?”, de l’editorial Catarata, de Juan Francisco Martín Seco. Vaig a veure si me’l regalen. Me’l llegeixo i te’l passo!

Francesc Trillas (dimarts 9 de novembre)
Que l’esquerra guanyi el 28 de novembre està certament difícil, Siscu, però jo no em perdria per res del món la cara que posarien alguns si passés. Crec que seria molt desitjable que passés, més desitjable que guanyar unes generals o unes municipals. Per què tant? Perquè en una societat plural com la catalana, en plena crisi econòmica, amb una necessitat de convivència amb moltes persones de cultures encara més diferents arribades en els darrers anys, em sembla especialment important que governin aquells partits que millor reflecteixen la pluralitat, que tenen com a prioritat la unitat civil i la concòrdia. No crec que sigui un desig sectari: si perdem, doncs perdem i felicitarem els guanyadors, i seguirem treballant. El PSC té molts defectes, però la seva virtut principal és la capacitat de cohesionar socialment, al voltant d’un programa de progrés, una societat plural. I aquesta virtut la porta en els gens, des de Joan Reventós fins a José Montilla, i va més enllà de tàctiques i cojuntures, de líders, de majories i minories. Crec que dir-ho no em fa fanàtic, sobretot perquè ho faig compatible amb una actitud força crítica amb el funcionament diari del partit (funcionament que no dono per pedut; d’acord, els partits estan en crisi arreu, però també ho està l’escola i això no impedeix que hi hagi escoles exemplars).
No sols costa impaginar un Pujol sacsejat en una mani, sinó moltes altres coses, com per exemple un Pujol en una entrevista a TV3 on la primera pregunta sigui “Aquí President no plega ningú?”, que és la primera pregunta que Terribas li va fer a Montilla en una entrevista no fa gaire. T’imagines la mateixa pregunta a Pujol, que es feia ell mateix les entrevistes? Oi que no? Doncs per què hem d’acceptar tan resignadament que tornin a governar? Si crec que el darrer director de la TV3 convergent era el mateix Joan Oliver que un dia abans de deixar la direcció general del Barça es va renovar el contracte per poder cobrar 800.000 euros, el mateix que participa d’una fundació de “persones de prestigi” que va fer un homenatge a Prenafeta i Alavedra quan encara estaven a la presó… M’equivoco en algun detall? Em deixo portar per la llibertat d’Internet mancant al rigor?
Molt interessant la teva comparació de Caritas i la responsabilitat social corporativa. Aquesta darrera a mi no m’agrada. Crec que seria millor que les empreses fessin estrictament la seva feina (vendre els seus productes i serveis complint els seus contractes, pagant impostos i respectant la llei) i que les bones obres les facin l’Estat i els ciutadans. Respecte a Caritas, hi ha molta gent de bona voluntat dedicada, però crec que fins i tot els cristians més dedicats als pobres preferirien una Església compromesa amb unes estructures socials més justes, una Església compromesa amb un sistema fiscal més equitatiu, una Església que en comptes de tenir escoles de negocis i fargues i viarós, tingués les quatre potes posades en la tasca social que els cristians pel socialisme, els capellans obrers i els teòlegs de l’alliberament han intentat dur a terme, i per la qual han estat arraconats. Si no ho haguessin estat, i si el socialisme o la socialdemocràcia avancessin amb més decisió a tot el món, potser Caritas no faria falta.

Siscu Baiges (dimarts 9 de novembre)
Què hauria passat si algú hagués sacsejat Jordi Pujol en una manifestació catalanista quan era president de la Generalitat? (I no em refereixo al dia que l’Stoivkhov el va fer saltar al palau de la Generalitat). Què passaria avui mateix si el responsable de Finances del PSC comparegués al Parlament i digués que el nom que surt als papers del Palau de la Música no és el seu i després sortissin més papers amb el seu nom complert al descobert?
Són interrogants als quals cadascú dóna la seva pròpia resposta, en funció de la seva ubicació ideològica i sinceritat personal.
Se n’ha anat el Papa i ens quedem sols, un altre cop. D’aquí a un temps (espero que no massa), veurem amb una certa sensació de ridícol la combinació de desfilada de models religiosos i classe política i periodística catalana. Una companya de feina em destacava ahir que les sabates vermelles que portava el Papa eren de “Prada” i es veu que costen una pasta.
Curiosa Església aquesta que barreja Papes amb sabates que costen una fortuna i benintencionada gent de Càritas que distribueix entre els més necessitats els béns que els fan arribar els ciutadans de bona fe, i no necessàriament cristiana.
Això de Càritas és com la Responsabilitat Social Corporativa de l’Església.
Anem donant la bronca a les noies musulmanes que es posen el vèl i aquests dies hem entrevistat en programes de màxima audiència senyors vestits de negre, amb unes coses estranyes al coll, l’única utilitat de les quals, suposo, és que se’ls noti que són capellans.
Aplaudeixo, d’altra banda, el bon criteri dels ciutadans independentistes que, aquest cap de setmana, s’han creuat amb “barbies” de Madrid, València o Saragossa, o monjos amb llargues túniques i sandàlies desballestades, brandant enormes banderes espanyoles. Coincideixo amb tu que lo de l’independentisme és una antiqualla ideològica, que va bé per sumar vots i pujar l’adrenalina, però que no hi hagués batusses entre “indepes” i “espanyoleros” em sembla un símptoma de cordura social que no m’esperava.
Com tampoc m’esperava que el boig del Papandreu obitngués un resultat correcte a les eleccions municipals gregues i no hagi hagut de complir la seva amenaça de dimitir si perdia de forma espectacular!!!
A vegades, passen coses que no t’esperaries. Que l’esquerra guanyi les eleccions del dia 28 potser és tenir molta esperança. O què?

Francesc Trillas (8 de Novembre)
Crec que els periodistes doneu molta importància a la superfície de les coses, a la immediatesa, i poca a les grans tendències. Al meu parer, si Zapatero va guanyar les eleccions i si Maragall i Montilla han estat presidents, és perquè a Espanya, i a Catalunya, hi ha una majoria d’esquerres i de centre esquerra, com hi són a la majoria de països del món. Degudament mobilitzades, aquestes majories es manifesten i governen els partits progressistes. La mobilització no és facil, perquè l’esquerra és més ambiciosa que la dreta, i per això de vegades també és més fàcil que les seves limitacions provoquin frustració. I per què hi ha una majoria d’aquestes característiques? Perquè la majoria està a favor de la redistribució dels recursos i d’un estat fort (que no prepotent) que dongui seguretat i construexi un sistema de benestar i protecció social. A més a més estem a favor d’una sèrie de qüestions culturals i socials que també ens distingeixen de la dreta, però aquestes qüestions en general tenen a veure amb expandir drets, és a dir van, igual que la redistribució de recursos, en la direcció d’assolir una major justícia social. La base material és fonamental per a l’esquerra, sense aquesta no hi ha esquerra. A això no li vols dir “economia”? Doncs digue-li com vulguis…

I crec que si el PSC ha estat capaç de dirigir dos governs d’esquerres a Catalunya, a més de guanyar als principals municipis del país, des de Sant Jaume dels Domenys fins a l’Hospitalet, no és perquè ha fet una campanya d’una manera o d’una altra, sinó perquè té unes característiques genètiques que l’associen amb un país més cohesionat, econòmicament, socialment i culturalment. A mi sempre m’ha fet molta gràcia aquells que analitzen la política catalana a base de dos eixos, un “eix social” i un “eix nacional”, com si aquests fossin independents (els científics dirien “ortogonals”). És a dir, hi ha gent que creu que pot decidir ocupar un espai en l’espectre dreta-esquerra i que això no el condicioni en absolut en l’espectre nacionalista o en l’estil de nacionalisme. Doncs a mi sí que em condiciona. Com que sóc d’esquerres, crec en la unitat civil del poble de Catalunya, crec que és fonamental el projecte sòcio-econòmic de desenvolupar la justícia social i la solidaritat, i de fer-ho amb cooperació amb els nostres pobles veïns, especialment aquells amb els que tenim un parentiu de sang (els pobles d’Espanya, i cada vegada més, altres pobles d’altres continents) i també amb aquells que hem escollit com a socis (els europeus). Dit d’una altra manera, si algú que viu a la mateixa societat que jo, i m’explica que el problema principal de Catalunya és la discriminació del castellà, o que allò que el fa aixecar del llit cada matí és la independència de Catalunya, doncs que no m’expliquin que són d’esquerres. No havent-hi greus problemes de discriminació cultural a Catalunya, posar al davant aquestes preocupacions divideix la base social que recolza programes redistributius (la base que inclou la senyora del barri de Llefià i el professor de La Seu d’Urgell) i facilita majories conservadores, com la que correm el risc que es produeixi el 29 de Novembre. Alerta, no dic que no hi hagi qüestions de les quals parlar pel que fa a polítiques lingüístiques o a la relació amb Espanya. Hi són. Però jo prefereixo posar-les en el context d’un projecte més ampli. Per a mi només hi ha un gran eix: el sòcio-econòmic. Això no vol dir que no poguem ser honrosos portadors d’uns símbols nacionals. Per cert, crec que Maragall i Montilla ho han estat. En el cas de Montilla, amb més mèrit, pel seu origen. I per això em va semblar intolerable que l’intentessin agredir alguns energúmens nacionalistes a la manifestació de Juliol convocada per Omnium Cultural. Un intent d’agressió que va passar quasi desaparcebut. Desagraïts.

Siscu Baiges (dilluns 8 de novembre)
Cordialment, cordialment…. Acabo d’escriure un article per “El Triangle” on comparo la caverna mediàtica espanyola, els mitjans del Robert Murdoch (Fox inclosa) i “La Vanguardia”. Bé, utilitzo l’expressió “La Masguardia”, encunyada pels amics d’El Triangle, per referir-se a aquest mitjà. Són aquell tipus d’afirmacions que t’inhabiliten per treballar mai per cap dels mitjans que depenen del grup Godó. Per tant, ja pots donar per fer que mai no guanyaré el Premi Planeta. Llegia una entrevista de l’Eduardo Mendoza aquest cap de setmana i pensava, alhora, que en Mendoza és un tipus molt sensat i que acaba de rebre una morterada de pasta del grup que fomenta idees totalment contràries a les que ell defensa. És el nostre sinó? Pensar d’una manera però empassar-nos-ho a l’hora de buscar feina? En Zapatero va guanyar les eleccions no parlant d’Economia sinó de propostes socials, ideològiques, culturals,…I en Montilla i en Pasqual han estat presidents de la Generalitat no per les seves propostes econòmiques sinó pels seus missatges socials i el partit que els donava suport.

Ara hem tingut el Papa aquí i el gran debat que hi ha hagut als mitjans ha estat si les administracions públiques s’havien de gastar diners en garantir la seguretat del Papa i si els veïns de la Sagrada Família tindrien problemes per aparcar aquells dies. Ho he trobat una carallotada! Si ve l’Obama o montem uns Campionats del Món d’Atletisme costa diners i esforços i, com diries tu, els diners no es fonen en l’aire… Aquests diners les empreses que posen tanques, lloguen cadires o monten grans pantalles al carrer han fet diners. I les companyies d’autocars que han farcit Barcelona de gent freaki de Madrid, València o d’altres indrets, també! El debat no hauria de ser aquest. El debat hauria de ser que ens costa dur-li la contrària a un senyor que ens ve a dir que som massa laics i, a més, radicals. Que hem de tornar a les arrels d’un cristianisme que es desfa amb el pas del temps, perquè ens dóna per legalitzar el matrimoni dels gais o “passar” d’anar a missa a uns recintes on veneren la imatge “gore” d’un senyor clavat a una creu amb tres claus!!

El debat econòmic se’m torna a escapar. La visita del Papa ha estat econòmicament un xollo. Hem omplert hotels i hostals de turistes religiosos i els “baretos” de l’entorn de la Sagrada Família i de la Catedral han fet més diners que mai! Per això hauríem de convidar-lo més sovint? Oi que no Doncs, és el mateix, no tot el que crea riquesa i llocs de treball és bo! I és per aquest motiu que crec que hauríem de buscar separar el debat del creixement econòmic del del paper dels polítics. M’agradava allò que deia en Saura que els polítics havien de procurar la felicitat dels ciutadans. M’estaré tornant “budista” jo també?

Un afegit, no m’agraden gens els uniformes. Només tenen sentit a l’esport o les guerres per saber qui juga a cada bàndol. Que la gent exhibeixi públicament signes distintius de la seva afiliació religiosa o política ho trobo una mica provocador. Tornar a veure monges i capellans disfressades de monges i capellans, paios amb túniques i sandàlies i banderes espanyoles m’ha deixat una mica estabornit. Riure o plorar, that’s the question!

Per cert, els titulars dels diaris els fa el jefe!!!

Francesc Trillas (diumenge 7 de novembre)
Siscu, discrepo cordialment de la teva proposta de separar la política de l’economia. El socialisme és bàsicament un projecte sòcio-econòmic. La llibertat i la igualtat, incloent el debat sobre l’alliberament de la dona, els costums socials o les fronteres, és per a mi un debat sobre justícia social, és a dir, un debat econòmic. Els mercats regulats són per a mi un element més de moltes coses, purament instrumental.
A veure si aconsegueixo fer-me explicar al respecte aprofitant de nou l’exemple de la religió. Resulta que el Papa diu que a Espanya l’anticlericalisme horrorós que diu que hi ha li recorda el dels anys trenta. El titular del diari de la burgesia local titula “El Papa responde al laicismo radical”. O sigui, els quatre gats arreplegats que l’altre dia sembla que vam espantar tothom anant a la plaça de Sant Jaume resulta que som uns menja-capellans a punt de fer la revolució. Atenció que ve el desordre i el caos! Així el millor és que tornin a guanyar els de l’ordre natural de les coses, els que seguiran baixant impostos i deixaran que els de sempre segueixin fent els seus negocis, és igual si són nets o bruts. Ara seriosament: com es fa això dels titulars? Els fa el director? L’amo del diari? Digue’m que no ho fan els periodistes d’a peu…
Aquest cap de setmana, per cert, he descobert que el coordinador de la visita del Sr. Ratzinger a Barcelona era Enric Puig. Abans de dir el que diré tot seguit, jo tinc cert respecte personal per aquesta persona, de la qual discrepo profundament. Resulta que quan jo em vaig afiliar a les Joventuts Socialsites, liderades per Xavier Soto, la nostra missió principal consistia a criticar aquest senyor, que a partir de 1980 va ser el director general de joventut de la Generalitat de Catalunya. Enric Puig és un capellà jesuïta, que ahir estava a l’escaleta de l’avió quan va arribar el Papa vestit amb uniforme de capellà. O sigui, després de 40 anys de dictadura, el primer director general de joventut de la Generalitat democràticament elegida era un capellà, i això es va traduïr amb una política de forts privilegis a les orgnaitzacions vinculades a l’església catòlica. Quan Xavier Soto va morir al 1995, Enric Puig va venir al seu enterrament, i per això li tinc respecte personal. Però crec que el cas, sumat al titular del diari de la burgesia local que t’esmentava, il.lustra una cosa que la dreta fa molt bé: moure el centre. Vull dir, ja sabem que les eleccions es guanyen mobilitzant els teus i ocupar el centre, però això és més fàcil de fer quan s’és un artista movent el centre de lloc. CiU i els seus sectors afins porten des de fa dècades intentant moure el centre, fent-nos per passar per normal que les polítiques públiques adreçades als nostres infrants i joves estiguin dirigides per institucions d’homes cèlibes que de tant en tant porten un home disfressat que ve de Roma a pasejar-se en un estrany vehicle. No hem de separar política i economia perquè quan ells fan això saben perfectament que estan fent economia.

Siscu Baiges (dissabte 6 de novembre)
A veure, Quico. Que un govern d’esquerres o centre-esquerra sigui millor que un de centre-dreta o de dretes està fora de discussió. Si més no, en la discussió entre tu i jo. El debat està en com convèncer la gent que ha de votar un partit progressista que li diu que les lleis de l’economia del mercat l’obliguen a fer retallades socials. Tu creus que li hem de dir que l’economia de mercat i la filosofia de l’esforç són elements consubstancials i necessaris pel bon funcionament de la societat. Introdueixes matisos dient que els governs han de sotmetre a regulacions l’economia de mercat, però el tema és que regulat o no, el mercat que tenim ara ens obliga a estalviar despeses en l’atenció als més desvalguts. I, a més, al G-20 li costa “Déu i sa mare” aprovar la imposició d’una taxa a les transaccions financeres.

Aconseguirem portar les votants potencials d’esquerres a les urnes dient-los que regularem el mercat de manera que, quan tornin els temps de creixement, repartirem millor els beneficis que generi? Ho veig molt complicat! Aquí, a Portugal, França o Grècia. Ja només ens faltava que en Papandreu es posi xulo i digui que si perd a les municipals, plega!

Si hi afegim el triomf dels “republicans-teaparties” als Estats Units, aviat al món només hi haurà governs de dreta o centre-dreta gestionant l’economia al gust dels poderosos que han creat la crisi i, al damunt, se’n beneficiaran econòmicament i políticament.

L’assessor de Bill Clinton que li va proposar que digués allò de “És l’economia, estúpid!” potser tenia raó. Però arriba un punt en què si a l’elector només li interessa tenir un lloc de treball i es considera secundari el missatge social i cultural, el debat ideològic deixarà de tenir sentit.

Només se m’acut una cosa per salvar-nos d’aquesta espiral conservadora que amenaça amb omplir els governs del món de Mas, Trias, Rajoys, Sarzokys, Merkels o Sarhs PPalins: separar política i economia. Que el funcionament econòmic del món quedi en mans neutrals i que a les campanyes electorals només es debati qüestions ideològiques (com volem la família, la religió, la cultura, el teatre, l’atenció a les escoles, els hospitals i les residències per la gent gran. L’economia, pels economistes. Que us les foteu entre vosaltres i decidiu el que vulgueu, I que la gent normal triï entre uns polítics que volen la independència, el Papa o la investigació amb cèl.lules mare.

Què et sembla?

Francesc Trillas (5 de Novembre)
Siscu, comparteixo la teva opinió sobre les loteries, jo també les he vist sempre amb desconfiança. Es veu però que la loteria de Nadal és una de les operacions organitzatives que funciona millor a Espanya, segons vaig llegir un dia. Digue’m antic, però jo segueixo pensant que guanyar-se la vida amb l’esforç i el treball comporta una certa superioritat ètica. Els últims anys de la bombolla immobiliària a Espanya van ser letals per a la cultura de l’esforç, però, quan vam poder veure que “triomfaven” i s’enriquien personatges que no havien donat brot, ni tenien cap intenció de fer-ho. Això ha fet molt de mal, sobretot perquè desanimava a la gent que se seguia esforçant, als joves que estudiaven, els treballadors que feien honradament la seva feina… El diner corromp, i el poder, i la barreja dels dos ni t’ho explico. Jo no sé si la dreta es queda freda davant de la corrupció, o potser fins i tot li agrada, perquè també hem vist homenatges als corruptes organitzats per fundacions de dretes. Encara que sembli que no avancem, hem de seguir lluitant contra la corrupció, perquè ens fa un mal directe quan afecta a polítics socialistes, i perquè socialment fa un mal indirecte deslegitimant la política, que és l’instrument més igualitari per canviar les coses.
Junt amb la superació de la crisi econòmica (que no serà fàcil, i que no serà el mateix si la fa un govern de dretes a la Cameron o un govern d’esquerres), el combat creïble contra la corrupció i les polítiques sobre la immigració marcaran molt aquesta campanya electoral i les pròximes i el futur a mig termini dels nostres partits. Sobre la qüestió de la immigració, algú a Catalunya i a Barcelona deu estar fent les coses molt bé. Ho dic perquè amb el rapidíssim augment de la immigració, concentrat en alguns barris, i la tasca insidiosa d’una dreta demagògica i xenòfoba, als nostres barris hi ha un nivell de convivència admirable. Algú deu estar fent la seva feina molt bé: mestres, associacions, líders comunitaris, polítics locals. El meu homenatge a tots ells. Llàstima que el PP i CiU es neguessin a apartar la immigració de la lluita partidista com els van demanar les forces d’esquerres. La immigració ens aporta beneficis culturals i econòmics, però implica uns costos concentrats geogràficament. La millor forma d’abordar la qüestió és la política de barris iniciada pels governs Maragall i Montilla, part d’una política social ambiciosa que m’esgarrifo de veure que Mas ha dit explícitament que no es compromet a continuar en cas que governés.

Siscu Baiges (divendres 5 de novembre)
Corrupció! Corrupció! Vaig descobrir que les denúncies dels corruptes no servien de res en el debat ideològic després d’assistir a la resposta política i mediàtica en el cas Banca Catalana i els primers casos de corrupció detectats en el funcionament del Govern de la Generalitat dirigit per Jordi Pujol. Corrupció i diners formen part del mateix engranatge. La gent es corromp per diners o sexe. No hi ha més. I és més fàcil corrompre un pobre que un ric. Els rics ja tenen diners i al seu món la corrupció es viu d’una altra manera.
Les denúncies de corrupció deixen freds als polítics i als electors de dretes. Entenen la societat com un espai on guanya el més fort i tot s’hi val. Les lleis estan allí però el que cal és trobar la forma d’interpretar-les o saltar-se-les de forma que es pugui fer els negocis que convingui. Si Jordi Pujol va utilitzar Banca Catalana per fer la seva pròpia campanya electoral, lloat sia Déu! D’altres també ho feien des dels seus bancs. I no li faltava part de raó. Com sinó hem d’entendre el malbaratament de diners de la candidata “republicana” a governadora de Califòrnia que es va gastar 140 milions de dòlars de la seva butxaca per fer campanya electoral. A mi, em sona igual de corrupte i fastigós el que ha fet aquesta dona que les visites d’Àngel Colom a Fèlix Millet perquè li pagués els deutes del Partit per la Independència a compte dels diners que Ferrovial feia arribar al “amo del Palau” després que el govern de CiU donés sucosos contractes a aquesta empresa.
Allí on hi ha diners hi ha corrupció i mal rotllo. Qui fa de la consecució de diners el sentit de la pròpia existència està equivocant-se del tot. Els diners haurien de ser -si és que han de ser alguna cosa- una via per satisfer les necessitats bàsiques de les persones, no el leit-motiv de la seva activitat habitual. Per això, tampoc no m’agraden les loteries. Ni la Bono Loto ni la de Nadal. Un bon dia, podríem reciclar les pancartes d’aquests dies contra la visita del Papa -“Ni Papa, ni hòsties”- i presentar-nos al “Salón de Sorteos de Lotería y Apuestas del Estado” amb una rèplica que digui “Ni milionaris, ni hòsties!”.
No volem ser milionaris!!!! Volem ser persones implicades en la solució dels mals i mancances que afecten el nostre Planeta. Insisteixo, em molesta que el PP i CiU siguin immunes a la corrupció, em satisfa que els electors d’esquerra recriminin als seus polítics quan cauen en aquesta trampa, però em frustra veure les celebracions embogides dels ciutadans que es fan rics amb la sort de la loteria de Nadal i que els “republicans” i “teas parties” han celebrat també aquesta setmana que, gràcies a la carretonada de diners que els han aportat empreses que s’oposen a control.lar la contaminiació o els taurons financers que pululen per Wall Street, podran posar entrebancs a l’atenció sanitària dels febles o a la investigació amb cèl.lules mare per fer front a malalties com la diabetes, el pàrquinson o l’esclerosi lateral amiotròfica!

Francesc Trillas (4 de Novembre)
Siscu, he anat a la mani per la laïcitat. Suposo que es pot dir que he estat un socialista a títol individual. No em sap greu, no era l’únic i entenc perfectament que el meu partit no hi vagi com a tal. Crec que el PSC i el PSOE fan el que poden per una societat laica i per una escola pública (crec que les reformes d’Ernest Maragall per introduïr incentius a les escoles públiques, amb tests periòdics i directors amb més poder, reforcen l’escola pública). Tant de bo que puguin fer més en el futur. És positiu que els valors laics i la crítica als privilegis a l’Església, sobretot a la seva jerarquia, es facin sentir perquè en el futur la pressió sobre l’esquerra governant sigui menys forta i perquè puguem avançar cap a una societat més lliure. El diari conservador predominant a Catalunya acabo de veure que a la versió on line posa que “Sólo cuatro consellers del govern irán a la Misa…”. “Sólo”, Siscu, “Sólo”; ai, l’ús dels adverbis en la premsa. Us ho ensenyen a les facultats això de l’ús estratègic i manipulatiu dels adverbis? Com quan es diu “Ara” el govern o qui sigui bla bla bla. Oi que m’enténs? Fixa’t que fins ara he estat a la defensiva com a economista, però no haurien de donar també moltes explicacions els periodistes sobre la situació actual de manipulació de les consciències?
Visca California! Jo quan hi vaig ser vaig veure que, almenys a la zona de la Badia de San Francisco, la gent és molt més progressista que aquí. De totes maneres Holliwood crec que introdueix unes perversions que han fet que Schwarzenagger hagi pogut ser governador durant uns anys. Fora de California, però, la passivitat del vot de progrés pot tenir molt greus conseqüències… per a la mateixa gent que s’ha abstingut.
Ja tornarem a parlar dels mercats, però crec que és hora que treguem en aquests diàlegs la qüestió de la corrupció. Es critica que surti “ara” l’acusació de la Fiscalia segons la qual el tresorer de CDC estava implicat en el desviament de fons de Ferrovial al seu partit via Palau de la Música i Millet. O sigui, el partit aparentment favorit per guanyar les eleccions a Catalunya era el beneficiari del principal escàndol de corrupció viscut en les darreres dècades a Catalunya. Sembla que hi hagi gent que veu greu que això surti durant la campanya. És que a les campanyes no es pot parlar de corrupció? És que aquesta no és greu? És que s’ha de frenar la veritat esperant que passin les eleccions? No et recorda això alguna cosa que va passar el mes de març de 2004? Tranparency International, la principal agència global de lluita contra la corrupció,diu que el principal aliat d’aquesta és la passivitat de l’opinió pública. Quan hi haurà un titular del gran diari de la burgesia catalana dient que “Sólo CiU oculta su participación en el caso de corrupción más grave en las últimas décadas en Catalunya”? Per cert, ja sé que la corrupció ha esquitxat a tots els partits, inclòs el meu, i em sembla igual de lamentable. Però també deixa’m dir que els governs presidits per Maragall i Montilla, pel que sabem (i devem saber molt perquè han estat els governs més escudrinyats de la història) han estat els menys corruptes de la democràcia espanyola.

Siscu Baiges (dijous 3 de novembre)
Ahir va ser una de les jornades més decebedores de la meva història recent. La derrota dels candidats del Partit Demòcrata front als plantejaments ultraconservadors, xovinistes i insolidaris dels candidats del Partit Republicà (“tea parties” o no) em referma en la sensació que el camí a recórrer per arribar a una societat on predomini la solidaritat, la justícia, la moral del diàleg i el respecte, la voluntat de progrés, d’ajut als més febles, és molt llarg, massa llarg per la durada de la vida d’una persona i, probablement, per la meva paciència.

Sort que alguns detalls de l’electorat dels Estats Units han demostrat que no tot es pot amb diners. Per mi, una de les conclusions d’aquestes eleccions és que “Els diners no donen la felicitat però sí que poden donar infelicitat”. Comparteixo la teva frustració davant el risc que els petits avenços que s’havien aconseguit als Estats Units per atansar-se a la prestació sanitària gratuïta general quedin ara aturats. Tants diners dedicats a combatre les bones idees i intencions! Quina contradicció més absurda! M’agrada, però, el missatge dels electors californians que han girat l’esquena a la candidata de dretes, fundadora del portal de subhastes per Internet “E-Bay”, que, tot i gastar-se 140 milions de dòlars de la seva fortuna, no ha pogut fer-se amb el govern d’aquest Estat. És un dels grans errors del sistema electoral dels Estats Units. Quina competència legítima és aquesta on pots arribar a gastar-te aquesta suma de diners per mirar d’esgarrapar un càrrec polític! Recordo, de passada, que és el mateix sistema (o semblant) que regeix per l’elecció de presidents d’equips de futbol com el Barça, la qual cosa impossibilita pràcticament que una persona normal, senzilla, d’esquerrres, arribi a dirigir-lo.

Ahir, va venir a la ràdio l’ex-ministre de Treball, Jesús Caldera, ara responsable de la Fundación Ideas. Em vaig quedar amb un parell de missatges en l’entrevista que li va fer Ramon Company pel programa “TotsxTots”: que creu en l’economia de mercat i que el descens de l’atur s’ha de fer en sectors ara poc explotats: investigació, sector del medi ambient, àrees socials, energies alternatives, sector aeri,… Dues reflexions. Una, amb aquestes àrees no es pot donar ocupació als milions de persones que treballen o treballaven com autòmates a la construcció o el sector automobilístic. Dues, l’economia de mercat ja hem vist com les gasta. Caldera parla d’un mercat “regulat”, però torno a dir que no me’n fio. Em recorda quan el meu fill era més petit i jugàvem a cartes. Jugàvem amb les seves cartes, les seves normes i quan anava perdent les fotia totes enlaire. Els “mercats” són molt macus mentre jugues amb les seves cartes i normes i guanyen. Però quan perden, van a per totes. Es desenmascaren i treuen el “tea party” que porten dins!.

Ànim, Obama, que et vénen temps difícils. Per tu, i de rebot pels teus i per nosaltres!

Francesc Trillas (3 de Novembre)
Robert Lucas és un dels exponents més destacats de l’Escola de Chicago. És un economista molt conservador, que encara es comporta com si la darrera crisi financera no hagués derrotat definitivament la idea dels mercats eficients. Hi ha economistes de dretes, de centre i d’esquerres. En altres universitats nordamericanes que no són la de Chicago, com la de Califòrnia a Berkeley, dominen els economistes progressistes (Akerloff, Romer, De Long). En fi, que no tots els economistes són iguals. En la meva opinió, els millors economistes són els que són capaços d’enllaçar amb la tradició clàssica (incloent Marx) i keynesiana, coneixen els mètodes de l’economia neoclàssica (Samuelson i molts altres com els progressistes Krugman i Stiglitz), i són capaços d’anar més enllà intentant fer supòsits conductuals i institucionals més realistes i estan oberts a la interacció amb altres ciències socials. Alguns dels que treballen en aquesta direcció són més coneguts (i apareixen de vegades a les pàgines salmó d’El Pais) i altres no. El meu preferit es diu Samuel Bowles, que en una mateixa obra es capaç d’enllaçar elements de la tradició marxista amb les més recents aportacions. Marx tenia raó en moltes coses, però ha plogut molt des de llavors i s’han fet molts disbarats en el seu nom. Per a mi, la seva lliçó principal és el materialisme històric: el motor principal de la història són les assimetries en el procés productiu, la resta és important però està al voltant d’aquest motor principal. Dintre d’aquesta “resta” hi ha la religió. Jo ho dic des de l’ateïsme, però ho subscriurien molts capellans marxistes que han fet molt bona feina a moltes parts del món (inlcoent algunes parròquies catalanes). Llàstima que aquesta tradició, la de la teologia de l’alliberament i cristians pel socialisme, no hagi estat recordada en el manifest catalanista que ha donat la benvinguda al Papa, ni que tampoc li hagin recordat que aquesta nació que li dóna la benvinguda és una nació amb profunds problemes socials i desigualtats on seria de justícia un millor repartiment dels recursos, sense privilegis de cap col.lectiu ni institució. Una nació que també ha patit el flagell dels abusos sexuals en alguns parròquies i institucions (com la Parròquia del Roser on jo vaig participar sent adolescent a finals dels anys 70; a mi el vicari només m’agafava el braç i em deia que estava fort; altres nens van tenir menys sort), i on l’Església catòlica segueix tenint un accés enorme als nostres infants. Una nació que és la llar de molts homosexuals que estan casats o no, una nació que ha patit el flagell de la SIDA, i que no comprèn com l’Església catòlica no es compromet seriosament amb la lluita a favor dels afectats. Una nació que ha éstat el bressol de moviments feministes, que ens han ensenyat com de difícil és acceptar, tot i que ho respectem, que una institució poc democràtica i dirigida només per homes cèlibes, tingui tanta influència.
Per acabar, Siscu, jo vaig viure als USA la campanya que va portar Obama a la Casa Blanca, i crec que segueix sent un personatge molt digne. Per als que diguin que tots els polítics són iguals i que és igual qui guanyi, podem veure com la desmobilització i la resignació es poden traduïr fàcilment amb aconseguir que els centenars de milers de persones que podien haver accedit a la sanitat gratuïta, ara vegin com això no està ni de bon tros garantit.

Siscu Baiges (dimarts 2 de novembre)
Quico, no desisteixis en convence’m que això dels mercats és important, just i necessari, si se’ls controla adequadament. Però ¿qui els ha de controlar? L’esquerra governant? On? Si ens faran fora de tot arreu, al pas que anem! Ei, que no em resigno, eh!
L’exercici de llegir les planes econòmiques dels diaris del cap de setmana és dur (no m’estranya que tants economistes compensin la seva feina quotidiana amb una exacerbació de passions “escapistes”, diguem-ne futbol, diguem-ne corbates i xaquetes de trajo de coloraines, diguem-ne coses pitjors). I aquest cap de setmana, a més de les planes sèpia, teníem la terrorífica entrevista amb el candidat del PP a presidir el Govern, explicant allò que ha callat tots aquests mesos. La seva recepta econòmica és copiar el model de David Cameron, tot just arribat al poder a la Gran Bretanya; més mercat, menys Estat i si queden diners pels serveis socials, alguna cosa farem! Ah! I totes les carrinclonades dretanoses que es pugui esperar.
Tornant a les planes “salmó”. Resulta que hi ha un senyor que es diu Robert Lucas, al qual li van donar el premi Nobel ara fa quinze anys, per la seva teoria dels “mercats eficients”. En fa set va dir que les recessions econòmiques s’havien acabat. Gran visionari l’home. Me’l retraten “a lo grande”, mà sobre mà i mirant-nos amb una cara no sé si de bon noi o de “perdonavides”. La conclusió de la seva entrevista la recull el titular: “Espanya ha de donar un pas enrera en l’Estat del benestar”. Diu coses tant bèsties com que el que mou la humanitat és aconseguir un tracte millor per tu que per la resta de mortals. Que si tothom tingués el mateix servei a l’escola o a l’hospital, ningú no s’esforçaria. Dit d’una altra manera, com més diners tinguis (perquè te’ls has guanyat suant tinta xina o esforçant-te moltíssim), millor t’han de tractar a cal metge. M’hauràs de perdonar però a mi això em sona a delictiu. Diga’m antiquat però segueixo suscrivint la frase marxista de la meva joventut: “A cadascú, segons les seves necessitats”. Si s’esforça o no, ja és cosa seva! Ho sento però cada cop entenc més els gitanos o els africans que treballen “lo” just.
Es pot crear un estat del benestar treballant “lo” just?
Podrem dutxar-nos amb aigua calenta pel matí, prendre un cafè al restaurant de sota casa o fer un partidet de futbol-sala amb els vells amics si tothom vol viure del “cuento”?
No ho sé però m’agradaria tant!!!
Hasta luego Lucas!!
Ah, que el Duran Lleida sigui el polític més ben valorat a Espanya és, també per a mi, un fet tant misteriós com que els ciutadans dels Estats Units prefereixin un sistema sanitari de pagament que un de públic i gratuït a l’abast de tothom!

Francesc Trillas (dilluns 1 de novembre)
Els mercats, els mercats… La veritat és que no me’n cansaré de parlar-ne, no perquè els vegi amb fascinació, sinó perquè veig amb fascinació com generen tanta devoció per part d’uns i menyspreu per part d’altres. Jo adopto una actitud més agnòstica, la que he après de grans economistes (la majoria llegits, algun conegut) que francament crec que no són de dretes. Els mercats permeten que anem més enllà d’allò que podem produïr amb les nostres mans. Gràcies als mercats tu pots ser periodista i jo professor, perquè permeten l’especialització i l’intercanvi. Combinats amb altres institucions, incentiven la innovació i l’esforç de forma que a Corea del Nord i Cuba no han sabut com fer. Ara, 1) els mercats no fan miracles, és a dir, no garanteixen ni l’eficiència (fer el pastís el més gran possible) ni la igualtat, i 2) tenen poder destructiu, especialment els mercats financers, quan estan poc o mal regulats. Conclusió: cal un estat fort i legitimat, cosa que, crec jo, només pot aconseguir una esquerra forta i seriosa. Però sense mercats, fins i tot sense mercats financers… en fi, segurament no et convenceré. És clar que els responsables de hedge funds són de dretes. Això és la dreta: un sector de la societat privilegiat dedicat a defensar els seus interessos. Alerta però amb les teories de la conspiració: vam demanar diners, ens els van deixar. Aquí va haver-hi un problema de deute privat (les decisions privades per si soles no van funcionar tan bé, com voldrien els defensors del lliure mercat), salvat pel deute públic, i al capdavall els deutes els ha de pagar algú. Vull dir que si deixéssim de pagar el deute algú ho acabaria patint en algun lloc del món, segurament no molt llunyà perquè ja no podríem demanar més diners. En fi, ja seguirem parlant dels mercats, si vols. Deixa’m dir-te que m’ho he passat molt bé llegint el diari el cap de setmana: molt clarificadora l’entrevista amb Rajoy (ja mana la FAES, directament, i cap problema amb admetre que recolzarà CiU, si cal, és clar); excel.lents els articles d’Albert Branchadell el dissabte i de Jordi Soler el diumenge a El País, descrivint la Catalunya real. Contextualitzen de forma breu i excel.lent el debat sobre la independència o la sobirania. Jo la veritat és que també sóc agnòstic en aquest tema. Jo voldria la desaparació de les fronteres, totes. Això trigarà, per tant a mig termini en tindrem. Les que tenim no són òptimes… Ara bé, quan veig els defensors de la sobirania, com van cadascun a la seva, o com (els sobiranistes de CiU, suposadament la majoria), que després de manar 23 anys i d’estar 7 a l’oposició, quan arriben les eleccions diuen que encara no toca, que d’aquí 6 anys més… Però com se’ls pot creure, encara, la gent? Si fossin seriosos, estarien negociant la independència amb els líders de la UE, el secretari general del’ONU, el de l’OTAN, etc., no et sembla? O és que les fronteres no són una cosa que també han de respectar els veïns? I el Papa a punt d’arribar, i Duran Lleida el polític més prestigiós! Parlem-ne, també, d’això.

Siscu Baiges (divendres 29 d’octubre)
Quico, llegir-te amb reconcilia una mica amb el món dels economistes, però m’agradaria saber què diuen els teus alumnes quan els dius que hi ha empreses que guanyen diners quan es moren o emmalalteixen determinats polítics. Algun dia també m’hauries d’explicar com tolerem la immoralitat de l’existència de companyies d’assegurances que cobren més als que tenen més anys o més malalties potencials o reals. I hi afegiria un altre element de rebuig a això que en diem “mercats”. Amb aquesta obligació d’estudiar Economia que ens ha caigut al damunt els darrers temps, he descobert qui són els que porten les principals “Hedge Funds” que intenten fer caure bancs i entitats financeres espanyoles quan els ve de gust. Ho explicaven en un article del Suplement de “Negocis” del diari “El País” d’aquest cap de setmana. Tot són gent de dretes, vinculades als partits més conservadors dels països dels que procedeixen (molts d’ells de la línia dura dels “tories” britànics). Gent que guanya diners de forma insultant i que els dedica a finançar “think tanks” o directament els partits de dretes. Permetre la seva existència és, directament, donar-li als rics, als poderosos, als enemics del progrés i del canvi una carta de llibertat i d’acció que no haurien de tenir. Una societat de lliure mercat és això? Aguantar aquesta penya? És com si vas a jugar a futbol i al teu equip hi ha vuit jugadors i a l’altre quinze, i, a més, l’àrbitre va amb ells. De tant en quan guanya l’esquerra, o guanyava, perquè si mantenim les mateixes normes, més valdrà que ens retirem. Tu i jo podrem continuar dialogant contra la resignació, però, en aquestes condicions, jo crec que ni l’Alcoià seguiria jugant. Ah! El 28-N ens juguem aquestes coses com en qualsevol elecció que representi accedir a alguna quota de poder polític. La dreta catalana, si mana, però, anirà més pel dret. Els “hedge funds” i aquestes complicacions els superen. Banca Catalana, Fèlix Millet,…. Tot això era més senzill i ho entenia i ho entenc fins i tot jo quan no llegia els suplements d’Economia de “El País”! I un dubte: hi ha gent de bona fe que posa diners en Fons de Pensions i “Hedge Funds” que després es dediquen a ensorrar països i a especular amb la vida de governants que els fan nosa?

Francesc Trillas (dijous 28 d’Octubre)
Et contesto Siscu en la mesura dels meus limitats coneixements a les teves preguntes. Entenc que si la Borsa ha pujat davant de la mort de Kirschner és perquè els inversors de les empreses argentines cotitzades a Borsa esperen que sense la seva presència podran guanyar més diners. S’hauria de veure la diferència entre empreses, veure si les que són de la seva província i estaven més connectades a ell també han pujat (és probable que no, però segur que algun economista sense ànima ja ho deu estar estudiant). Hi ha un article acadèmic molt famós (de Raymond Fisman) entre els economistes, és clar, que mostra com les accions de es empreses connectades a la família Suharto anaven baixant just quan es tenien notícies de les seves malalties (demà discutiré amb els meus alumnes aquesta lectura a la classe de Microeconomia Aplicada). Respecte al creixement zero, crec que és una proposta ben intencionada, però dubto que sigui ni possible ni desitjable aplicar-la avui dia. Sí que crec que hem de créixer de manera diferent, i estaria d’acord amb un creixement zero en tot allò que impliqui sobre-explotació de recursos que necessitaran les generacions futures (com un clima que faci el planeta habitable). Però necessitem buscar fonts de creixement (és a dir, augments de “coses” que la gent valora, poden ser idees, coneixements, serveis) perquè si no no podrem pagar ni els nostres deutes ni les nostres pensions. Ja em diràs qui els anirà a explicar als xinesos, als indis i als brasilers que deixin de créixer, si nosaltres els catalans, els espanyols, igual que els xilens, i els alemanys, i els japonesos, hem pogut augmentar el nostre nivell de vida els darrers 50 anys gràcies al creixement. Ara, crec que és imprescindible prendre’s molt seriosament els problemes mediambientals, del canvi climàtic i la biodiversitat. El problema del canvi climàtic només es podrà resoldre si simultàniament es resol el problema de la pobresa internacional (el màxim expert econòmic en això, Nicholas Stern, dixit). Jo ho tradueixo com que només un socialisme democràtic internacional amb sensibilitat ecologista ens pot treure del pou. Finalment, Siscu, notícia d’actualitat: Espanya en els darrers 10 anys ha passat del lloc 22 al 30 en la classificació de països menys corruptes. O sigui, ha augmentat la corrupció a Espanya. Endevina on estan Dinamarca, Suècia, Noruega, i Finlàndia… Entre els 10 països més nets, el que més Dinamarca. I també són els més ecologistes, i els més igualitaris, i no han deixat de créixer. Ens hi apuntem o no? Ens juguem també aquestes coses o no el 28-N?

Siscu Baiges (dijous 28 d’octubre)
Estic convençut que a les facultats hi ha excel.lents estudiants d’Econòmiques, que s’hi ha apuntat no pensant en fer-se rics administradors d’empreses o taurons de les finances sinó encuriosits per la matèria i amb vocació de posar-la al servei de la comunitat. Però l’ús que se’n fa d’aquests coneixements, ara per ara, ens ha portat a un món injust que camina, segons la meva impressió, en el sentit oposat al de repartir adequadament els ingressos, els serveis, els béns, els drets. Avui et volia fer dues preguntes. Una: com hem d’entendre que després de la mort sobtada del president de l’Argentina, les accions de les empreses d’aquest país hagin pujat a la Borsa. El que jo entenc és que hi ha gent que ahir va guanyar diners gràcies a l’infart de Néstor Kirschner. No és una realitat fastigosa? Segona, de debò creus que hem d’apostar pel creixement continuat? Què hem d’entendre per això? Les persones naixem i creixem però arriba un punt que ja no creixem més… De què ens serviria medir quatre metres? Per jugar en canxes de bàsquet quatre cops més grans i amb les cistelles quatre cops més altes? No és absurd, malaltés i perillós que els atletes o els ciclistes prenguin productes anabolitzants, drogues, per obtenir millors marques? Comparteixo el criteri d’aquells que creuen que no hem de créixer sinó repartir bé el que tenim i ser més sensats en la nostra organització econòmica. No tinc clar que l’esquerra tingui la responsabilitat de fer “créixer” més les economies per repartir-ne millor els seus fruïts. La classe treballadora, la gent normal, vol comoditats, sostre, aliment, calefacció a l’hivern, seguretat, garantia que els seus fills podran anar a escola i a l’hospital quan ho necessitin i que els tractaran bé independentment del cost econòmic de l’atenció. I li dol que al Tercer Món hi hagi centenars de milions de persones que passin gana o morin de malalties tractables. Créixer? Segur? Si continuem creixent perquè la dreta continuï arramblant amb la major part del pastís, no anirem bé!

Francesc Trillas (dimecres, 27 d’octubre)
Siscu, és imprescindible que segueixis pensant, i pensar és complexe. L’esquerra no es pot permetre el luxe de receptes senzilles. Precisament perquè volem que els vells rebin l’atenció que necessiten independentment del seu nivell d’ingressos, necessitem que es creï riquesa. Solidaritat i competència no són incompatibles, però fer-los compatibles no és fàcil. Ara bé, l’experiència de nou dels països nòrdics (si hi ha un model millor seria bo conèixe’l) ens diu que quan hi ha més competència pot haver-hi més solidaritat (perquè hi ha més riquesa per repartir) i quan hi ha més solidaritat pot haver-hi més competència (perquè hi ha un coixí de protecció social que fa que es toleri el risc que implica la competència). L’esquerra aspira a crear riquesa i repartir-la, i això ho fan els mercats ben regulats i els estats que són forts i eficaços (no és fácil). La dreta sí que es pot permetre ser simplista: “nosaltres sols”, la “plenitud nacional”, “menys impostos” (qui ho ha dit això, Felip Puig, Esperanza Aguirre o Sarah Palin? Sobrequés: com els pots donar suport?). L’esquerra, nosaltres, tu i jo i els que ens han precedit i els que vindran després nostre, els que aspirem a un món millor, tenim una responsabilitat: canviar les coses de veritat, de forma sostenible, de forma que es noti i se segueixi notant, no de forma retòrica per explaiar-nos. El federalisme és més complexe que l’independentisme, l’Estat del benestar és més complexe que el laissez-faire, la justícia social és més complexa que el status quo. Ser de dretes és més fácil en aquest sentit: no canviar les estructures socials és fàcil. Per cert, a les universitats hi ha molta gent que fa bé la seva feina, també a les facultats d’econòmiques: necessitem millors universitats públiques, començant per valorar bé aquells que fan bé la seva feina i ensenyen cada dia una economia complexa. La retòrica anti-universitària (no era Queipo de Llano que es posava la mà a la cartutxera cada vegada que escoltava la paraula “cultura”?) no ens és pròpia. Tornant a les complexitats: ho tenim difícil, però si a la gent li dones a comparar els valors de l’esquerra i els de la dreta, la immensa majoria prefereix els de l’esquerra. Per què no guanyem més fàcilment, llavors, sobretot a Catalunya si el PSC a més és l’únic partit realment plural, que reflecteix amplíssimament la pluralitat lingüística i cultural de Catalunya? Jo si em diguessin que cada partit només por guanyar unes eleccions, preferiria que el PSC només gunayés les autonòmiques, és on crec que és més necessari. Això no vol dir que sigui acrític (la burocràcia dels partits, el clientelisme…), però cal tornar als anys de plom del Pujol-Ferrusolisme?

Siscu Baiges (dimecres 27 d’octubre)
M’explaio, Quico, m’explaio. Em fas por quan parles de “mercats més forts”. De la mateixa manera que em fa por quan Mariano Rajoy diu que cal anar privatitzant aeroports, trens i quantes més coses, millor. Per quins set sous, han de fer funcionar millor els serveis, empreses amb interessos privats, amb necessitat de fer negoci, que administracions públiques que tenen com a única fita, precisament, donar un bon servei. El terme “competència” i “competitivitat” s’hauria de reservar pels esports i potenciar els termes “solidaritat” i “servei” en l’àmbit de la política, de l’acció social. Em diràs que fins i tot a Cuba se n’han adonat que per estalviar cal encolomar al sector privat determinades feines. Hi ha d’haver alguna escapatòria d’aquesta lògica perversa. Hi ha moltes coses a fer, però no podem perquè no tenim diners!! Què ensenyen a ESADE, a l’IESE, a les Facultats d’Econòmiques i Empresarials de les diferents Universitats? A gestionar la misèria? Com que no he estudiat Econòmiques, em puc permetre certs luxes dialèctics. Per exemple, pensar en un món en què tots els vells reben l’atenció que necessiten (independentment de si tenen 2.000 o 3.000 euros per pagar-se una residència) i on nens i grans no hagin d’alçar-se del llit quan encara tenen son perquè han d’anar al cole o a treballar. Quan penso en un altre “món possible” és en això, no en països que creixen econòmicament o Borses que donen molts diners als accionistes. Hi segueixo pensant o ho deixo córrer?

Francesc Trillas (dimarts 26 d’octubre)
Siscu, ja téns raó, ja, que sense trempera és impossibe guanyar eleccions, i les fredes reflexions d’un acadèmic no faran trempar a ningú. Però sí que crec els motius de la trempera s’han d’actualitzar. No crec que serveixi de molt nacionalitzar els bancs en un país quan el capital és internacional. Si que crec que pot servir controlar millor el sector financer a nivell internacional, per exemple amb una taxa Tobin i altres mesures regulatòries. Per això crec que l’esquerra i el PSC haurien d’entrar amb més ambició (malgrat el cansament estatutari) en el debat sobre “arquitectura institucional”, que no necessàriament vol dir debat identitari. Ens interessa de veritat una Europa més forta, una democràcia global, i unes institucions catalanes i espanyoles que serveixin més els interessos dels sectors populars, que permetin polítiques socials més ambicioses. La solució no és la sobirania catalana, sinó com els catalans participem millor en una sobirania global compartida. Però no vull enganyar ningú. Crec de veritat que les polítiques socials ambicioses només es poden fer amb creixement econòmic i amb mercats més forts i més ben regulats (de nou, com els dels països nòrdics). No crec en la retòrica anti-mercat, no és aquesta la tradició de la socialdemocràcia europea, amb la qual m’identifico i que crec que és la tradició més útil i fèrtil de l’esquerra. Au, Siscu, esplaia’t sobre els mercats.

Siscu Baiges (Dilluns 26 d’octubre)
Ja, ja, coherencia interior, esquissofrènia exterior!! Penso que si alguna cosa és valuosa en la vida de les persones és el qüestionament permanent de les conviccions pròpies. El que no vol dir ser cap de premsa del PSC un temps i apuntar-se amb el pas dels anys a Convergència perquè has vist la llum! La llum no està a la dreta. Això ho tinc clar. La meva esquissofrènia se’n va més cap a l’esquerra. Em pregunto si hem de seguir jugant el joc que comentes –“dels marges de maniobra”- o tirar pel dret i nacionalitzar bancs, confiscar possessions dels rics o empresonar financers que juguen amb la fam de la gent del Tercer Món. Que la dreta és incompatible amb l’avenç cap a posicions més respectuoses i justes amb la dignitat de les persones no cal plantejar-s’ho. Ens ho recorden permanentment, quan l’alcalde de Valladolid gosa dir en públic que els llavis de la ministra de Sanitat li fan pensar en una “mamada” i es queda tan ample o quan Duran Lleida declara que creu que l’homosexualitat és una malaltia que es pot tractar. Però, Quico, m’has de començar de la bondat de la teoria dels “marges de maniobra”, perquè em dóna la sensació que amb aquesta teoria, es destrempa la gent que vol canvis més profunds. Zapatero diu ara que cal fer un esforç social tot i les retallades. Sona a massa poc. Sona a “més no podem fer. Ja ens agradaria, ja, però….”. Vés a buscar vots amb aquest suport polític al darrera!!

Francesc Trillas (dilluns 25 d’octubre)
Siscu, jo crec que l’esquerra, les idees d’esquerra i les persones d’esquerra, són les que més han fet avançar la societat, les que han fet que avui tinguem democràcia i les que han aconseguit les societats més justes i avançades. Però avui ens trobem davant d’un problema, que la crisi financera ha agreujat: és difícil desenvolupar un programa d’esquerres en un sol país, perquè la globalització imposa moltes restricions. Per exemple, és molt difícil posar un tipus impositiu molt alt sobre el capital si no ho fan tots els països alhora i no desapareixen els paradisos fiscals. Hi ha marge de maniobra, i és una llàstima quan aquest marge de maniobra es perd. Però crec que la majoria de vegades que es perd és per pressions dels poderosos, de la dreta, per això em sembla molt greu que a sobre els regalem victòries electorals. A Catalunya, CiU és la dreta, no l’única dreta, però és part de les forces que ens impedeixen avançar cap a una societat més justa. Quan han presentat alguna proposta per lluitar contra el frau fiscal? La seva única proposta fiscal concreta és eliminar l’impost de successions. Jo estic en contra de la retallada de l’impost de successions del tripartit, però s’ha hagut de retallar per pressions de la dreta, d’aquí i d’altres comunitats autònomes. La conseqüència no pot ser “deixem que guanyin els que han pressionat” perquè el suprimeixin totalment. L’impost de successions és el més just, però és un fenomen general. A Espanya, i a Catalunya, la pressió fiscal és més baixa que a la mitjana d’Europa i el frau fiscal és més alt. Hi ha marge de maniobra. Ara, això no vol dir que l’esquerra hagi de ser irresponsable. Com en una familia, tenir els comptes endreçats és una virtut. S’ha de prioritzar la política social, la lluita contra les desigualtats, i fer-ho amb estratègies que permetin créixer econòmicament. Ens hem de seguir mirant en els països nòrdics, els millors que combinen eficiència i equitat. Però tu Siscu, com ho vius el risc que torni a guanyar la dreta? Tu els coneixes bé, has dedicat part de la teva tasca periodística a destapar-los, i una altra part a la cooperació internacional. Sembles per fora un xic esquissofrènic, però jo crec que sota d’aquesta façana hi ha força coherència. Resistir a la dreta catalana és part de la lluita per un món més civilitzat, no et sembla? No em refereixo només al fet que qualsevol dreta és un fre, sinó que aquesta dreta concreta, tan nostra, tan específica, que ens és tan familiar, precisament té trets específics que convé desemmascarar…

Siscu Baiges (dilluns 25 d’Octubre)
D’una certa confusió. Sempre he cregut que l’esquerra era la que feia avançar la societat i la dreta, la que hi posava entrebancs. Que l’esquerra repartia millor els diners i els serveis entre els col.lectius més necessitats i que la dreta vetllava pels més poderosos, que l’esquerra trencava costums i tradicions carrinclones i que a la dreta era la valedora d’aquella expressió tant poc raonable de “això sempre ha estat així i no tenim perquè canviar-ho!” Però ara em trobo amb què els “meus”, els d’esquerra, els socialistes em diuen que han de retallar prestacions socials perquè tenim massa deute públic. Em pots explicar, Quico, per quins set sous hem de retallar el deute públic? Tothom en té i ara ens vindrà de quatre duros que devem a vés a saber qui?

Francesc Trillas (dilluns 25 d’Octubre)
Siscu, de què et sembla que podríem parlar en aquests diàlegs, per on comencem? Com veus les eleccions? Quina és la teva actitud inicial?