Això és una traducció del meu últim article per al Social Europe Journal:
L’exercici actual més estúpid a Espanya consisteix en predir quant durarà la crisi, com si el país estigués predisposat a tolerar una taxa de l’atur per sobre d’un 20% durant una altra dècada.
No estem veient un estancament normal, sinó que estem davant d’una emergència prolongada. La terrible crisi de la perifèria d’Europa no és políticament sostenible. El fet que fins i tot el partit grec d’extrema-dreta, Laos, hagi abandonat el govern en lloc d’aprovar encara més austeritat ens fa pensar. Els governs tecnocràtics a Itàlia i Grècia són un avís que l’estatus quo amenaça la democràcia liberal.
La situació a Espanya és espantosa, i va empitjorant. Ni tan sols alguns esdeveniments positius (una victòria d’Hollande, una coalició vermell-verd a Alemanya el 2013 o un BCE més relaxat) serien suficients per solucionar la situació tan dràstica aquí a Espanya, per no parlar de Grècia o Portugal. Les nostres institucions actuals són incapaços de resoldre les tres crisi a Espanya (la molt coneguda crisi econòmica, la crisi judicial i la crisi territorial) d’una manera satisfactòria.
La crisi de l’atur és, amb diferència, el tema més important per als ciutadans espanyols. El govern del PP està compromès en combinar més austeritat amb un intent de dur a terme una devaluació interna. Les seves propostes per al mercat laboral els serveixen com l’excusa perfecta per demolir uns sindicats ja disminuïts. El seu programa d’austeritat sense treva i sense remordiments ja ha estat desacreditat per la realitat econòmica. Però el que realment costa entendre, és la idea que l’economia espanyola recuperarà la seva vitalitat si paguem a dependents que ara guanyen 800 euros al mes uns miserables 600 euros. Si els sous baixos fossin el camí a l’èxit exportador, Haití seria una potència econòmica.
Els intents equivocats de reduir els sous reals espanyols ens estan fent ignorar un tema més urgent: l’excés de deute del sector privat. Els nostres sectors financers i immobiliaris són zombis. Res val el que ens explica el sector oficial. Si no resolem l’excés de deute privat, no tornarà a fluir el crèdit i l’economia no creixerà prou com per restaurar l’ocupació a un nivell decent. L’absència d’una profunda reestructuració del deute privat (possiblement combinada amb un retorn a la pesseta i la conseqüent devaluació de la moneda), provocarà que aquesta muntanya de deute privat continuï asfixiant l’activitat econòmica d’Espanya. Podem imitar Islàndia o continuar agafant el camí grec cap al total col·lapse econòmic i social.
Quan el PSOE i el PP van modificar la Constitució a l’agost per imposar un sostre de dèficit mal pensat, van especificar que la primera prioritat de despesa per al govern seria satisfer les demandes dels seus creditors. Proposar qualsevol tipus de lleva suposa una ruptura amb l’ordre constitucional.
El pèssim estat del marc legal espanyol no s’entén com una cosa igual d’urgent, però això no disminueix la seva importància. La constitució moderna d’Espanya es va negociar en un context on l’exèrcit encara tenia la seva pistola sobre de la taula. La transició espanyola va reformar l’exèrcit no-democràtic de manera reeixida, però va permetre que els components del sistema legal franquista es reproduïssin lliurement. Actualment podem contrastar com d’una banda es permet que corruptes polítics del PP (i també el gendre del Rei d’Espanya) quedin patèticament sense càstigs – a Madrid, València, i les Illes Balears – al mateix temps que es desbanca el jutge Garzón. Amb una majoria al Senat d’un 60%, el PP ara pot nomenar una majoria dels jutges al Tribunal Constitucional directament. El seu ministre de justícia s’està movent per consolidar aquest avantatge a través d’altres mitjans. Com en el cas d’Hongria, tant l’estat de dret, com la separació de poders es troben amenaçats a Espanya. De nou, una regeneració profunda de l’ordre constitucional seria necessària per dotar la democràcia espanyola de fonaments més sòlids.
La tercera crisi pren la forma d’unes creixents tensions entre un bel·ligerant nacionalisme centralitzador espanyol i els diferents nacionalismes perifèrics. El deficient marc constitucional complica la resolució dels complicats temes regionals i nacionals. La composició del sistema judicial és tal que una resolució del Congrés, combinada amb un referèndum popular sobre el nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya eren inadequats per alterar el marc federal. Els jutges del PP eren capaços de tombar majories parlamentàries i populars de manera altament irregular. Cal afegir a tot aquest conglomerat, el nou context al País Basc, on s’ha legalitzat a l’esquerra abertzale, i queda clar que les qüestions nacionals estan lluny d’haver-se resolt. La independència i nacionalitats de les regions i la dissolució de l’estat espanyol no és la solució, això no vol dir que la configuració autonòmica actual no sigui un problema. Si no es resol, l’estatus quo autonòmic seguirà desestabilitzant la política espanyola.
La plena ocupació, el respecte per l’estat de dret, i un nou marc federal són demandes modestes. Zapatero va fer campanya a favor d’aquests tres temes al llarg de la seva carrera política. El PP garantirà que Espanya no aconsegueixi superar cap de les tres crisi, mentre que alhora anirà consolidant el seu control de les institucions del país al mateix temps que les coses vagin a pitjor.
Esperar un canvi en la majoria parlamentària, a només tres mesos de la victòria aclaparadora del PP, serà massa poc i massa tard. No podem permetre que la fe cega en la idea que els partits tendeixen a alternar el poder ens oculti la necessitat de reconstruir una alternativa i dur a terme una segona transició democràtica. La recepta més audaç per a Espanya és, al seu mateixa vegada, la més raonable: necessitem una Assemblea Constituent – una tabula rasa constitucional i institucional, en altres paraules – si volem sortir ràpidament de la depressió en què estem immersos.
La crisi amenaça de deixar una generació de joves espanyols i espanyoles sense res. La resposta és un retorn a una política on tot és possible.
