El 30 de novembre es va celebrar a Uruguai la segona volta de les eleccions presidencials, obtenint el candidat del Front Ampli, Tabaré Vázquez, un triomf aclaparador, amb més de 14 punts de diferència sobre el seu contrincant del Partit Nacional (o “blanc”) Luis Lacalle Pou. El Front Ampli aconsegueix així el seu tercer mandat consecutiu, revalidant més la seva majoria absoluta a les dues cambres legislatives, el que li permetrà seguir aprofundint en el seu programa de transformació del país, que ha donat lloc a un dels majors períodes de creixement econòmic i benestar social de tota la història nacional.
El Dr. Tabaré Vázquez succeirà l’1 de març vinent a José “Pepe” Mújica, probablement el mandatari actual millor valorat i més popular, tant dins com fora del país, universalment reconegut per la seva honestedat i coherència personal, per l’extrema austeritat de la seva forma de vida i la peculiaríssima empatia que genera en la trobada personal, qualsevol sigui el seu interlocutor: no hi ha manera de no quedar enlluernat per aquest avi bonàs i savi, voluntàriament pobre, que parla perquè tots l’entenguin i no per això deixa d’expressar una profunda filosofia de vida i una forma completament insòlita (en els temps que corren) d’entendre la tasca de govern com una vocació de servei al seu poble, completament exempta de qualsevol ambició personal o de poder, i sense la menor ombra de parafernàlia ni protocol.
Per tot això, en els últims anys el Govern del Front Ampli ha posat a aquest petit país al mapa internacional, constituint-se en un dels referents ineludibles per a tots els que volem i lluitem aferrissadament per un canvi en el nostre model de convivència i, en definitiva, en la nostra arquitectura social. La renovació del seu triomf electoral sembla, per tant, un moment adequat per deixar algunes reflexions, inevitablement personals, però no necessàriament intransferibles.
Tractaré, en les línies següents, de reconstruir els orígens del Front Ampli, les condicions socials, polítiques i legislatives que ho van fer possible, i acabaré amb una breu reflexió sobre les dificultats que percebo per extrapolar aquesta experiència a l’actual conjuntura política espanyola.
I. Els orígens del Front i les circumstàncies que van possibilitar seu naixement: un enorme esforç de generositat
El Front Ampli va néixer formalment el 5 de febrer de 1971, fruit d’un acord de cúpules entre un gran nombre de formacions i personalitats polítiques, entre les quals cal esmentar el Partit Comunista, el Partit Socialista, el Partit Demòcrata Cristià, diverses escissions dels partits tradicionals (“blancs” i “colorits”) com el grup de “colorits” liderat per Zelmar Michelini (assassinat per la dictadura argentina en 1976), o el de “blancs” d’Enrique Erro, entre d’altres. Posteriorment es va integrar el Moviment 26 de Març, que funcionava implícitament com “braç polític” de la guerrilla urbana del MLN-Tupamaros.
La gestació del Front Ampli va ser la culminació de laborioses (però no per això massa llargues) negociacions entre les formacions i personalitats participants, un procés que no va portar més de quatre o cinc mesos, un cop explicitada amb total claredat la voluntat política d’arribar a acords. El caràcter cupular d’aquest acord no ha de ser malinterpretat: va ser la resposta a una demanda profundament sentida i àmpliament expressada de la militància de la quasi totalitat de les organitzacions polítiques i els moviments socials. I venia precedida d’un prolongat procés d’unificació de la mobilització social i sindical, que va tenir el seu primer acte a 1965 amb la celebració del “Congrés del Poble”, en el qual es va il·luminar la unitat sindical quallada en la fundació de la Convenció Nacional de Treballadors (CNT), unitat sindical que perviu encara en els nostres dies.
La conjuntura econòmica, social i política que va possibilitar el naixement del Front tenia algunes similituds amb la de l’Espanya actual: una profunda crisi econòmica que es va traduir en una accelerada reducció i redistribució regressiva de la renda disponible, un no menys accelerat procés repressiu, amb permanents estats d’excepció (“mesures ràpides de seguretat”), un igualment crònic clima d’agitació social, amb vagues, ocupacions i manifestacions pràcticament diàries, i la proximitat d’unes eleccions decisives, en què es podia consagrar definitivament o trencar aquesta crítica situació.
Però el context legislatiu era (i continua sent, en el fonamental) radicalment diferent al nostre: la legislació electoral uruguaiana és molt peculiar (crec que única al món), ja que l’anomenada “llei de lemes” possibilita la presentació de diverses candidatures sota el “paraigua” d’un mateix partit. En aquest sentit, el Front Ampli va innovar únicament en presentar una única candidatura als càrrecs executius suprems (Presidència, Vicepresidència i Intendències Municipals) però la possibilitat de presentació de diverses llistes a ambdues Cambres legislatives va facilitar enormement la gestió dels acords, ja que la qüestió crucial de la integració i ordre de les candidatures a diputats i senadors quedava fora de la discussió: cada partit presentaria la seva pròpia llista, totes elles encapçalades pels mateixos candidats a aquests tres càrrecs claus però diferents a la resta de la seva composició, i seria el mateix electorat qui decidís el pes relatiu de cada organització.
Els acords, per tant, quedaven restringits als plànols programàtic i organitzatiu (evidentment gens menyspreables, sobretot tenint en compte la gran diversitat ideològica de les organitzacions fundadores), un cop acordades les candidatures comunes. Pel que fa a aquesta darrera qüestió, es va partir d’un acord tàcit en la recerca de personalitats de gran rellevància i prestigi públics però sense una clara connotació partidària, de manera que poguessin ser assumides per tots sense que ningú se sentís desplaçat. Potser el major encert, en aquest últim sentit, va ser l’elecció del candidat a la Presidència, que va recaure en el General (retirat) Líber Seregni, ex cap suprem de les Forces Armades que va tenir el valor d’enfrontar-se al llavors president, Jorge Pacheco Areco, per recriminar-li les seves mesures repressives i exigir-li una immediata restauració de la plena vigència de les llibertats individuals, el que li va valer el cessament fulminant i consegüent pas a retir.
L’elecció del nom tampoc va ser objecte de polèmica, ja que pràcticament va constituir el punt de partida de tot el procés fundacional. I és en els aspectes organitzatius on probablement el Front Ampli hagi aconseguit alguns dels seus majors encerts, amb un doble esquema de vertebració en paral·lel: les organitzacions integrants, d’una banda, i els comitès de base (de caràcter territorial o professional) per un altre . Els Comitès de base van ser el canal que va possibilitar la integració de simpatitzants i militants apartidaris, que es vinculaven únicament en funció de la seva afinitat amb el Front en si però sense necessitat d’afiliar-se a cap altra organització en concret.
Aquest doble sistema de vertebració es va dur fins a les últimes conseqüències, arribant fins i tot a la Taula Política Nacional i als Congressos, en què els delegats dels Comitès de Base tenen assegurada una presència del 50%, mentre l’altre 50% correspon als partits.
La participació dels Comitès de Base va ser clau en aquella primera campanya electoral, que per força va haver de fer-se amb una gran pobresa de recursos materials i la més absoluta ignorància, quan no directa agressivitat, dels mitjans de comunicació de masses. Gairebé tot es va haver de fer a base d’esforç militant, el que no deixa de tenir els seus avantatges: ens vam patejar els barris i els pobles sencers, casa per casa, trucant a totes les portes per lliurar els nostres fullets i les nostres octavetes, i dialogant extensa i incansablement amb els nostres veïns, era igual si els coneixíem o no. No podem saber amb certesa quants vots van sortir com a fruit d’aquelles recorregudes, però segurament aconseguim reclutar un major nombre de nous militants que de simples votants.
I quan acabàvem la recorreguda diürna, ens tornàvem al Comitè a preparar els cartells i l’engrut per a la “adhesiu” nocturn, que solia durar fins a les 3 o 4 de la matinada, i en la que més d’una vegada ens va tocar enfrontar-nos a les agressions gratuïtes de la dreta o directament de la Policia. I en aquest enorme esforç tots ens anàvem oblidant de la nostra pròpia filiació política i de la dels altres companys, perquè ens sentíem únicament (ni menys que) això: companys.
Sóc conscient que m’està lliscant cert sentimentalisme, però no ho puc evitar: encara avui em segueix emocionant el record d’aquells mesos de març a novembre de 1971, i per més que busco en la meva memòria no aconsegueixo trobar un altre període de major plenitud, malgrat tot el temps transcorregut i el molt que m’ha tocat viure des de llavors. I em consta que és un sentiment compartit per molts dels que vam viure junts aquest període excepcional, en què la generositat del lliurament a una causa comuna sempre va estar per sobre de qualsevol altre interès, ja sigui personal o partidari.
Només aquest enorme esforç de generositat de part de tots explica que hagi estat possible la creació i articulació del Front, i és precisament la percepció de l’absència d’aquest esperit un dels majors obstacles que, en la meva personalíssima opinió, estan dificultant la seva emulació en l’Espanya actual.
Així constituït, el Front Ampli va aconseguir arribar, en la seva primera elecció, a un modest 18% de vots, que ens va saber a molt poc en aquell moment (somiàvem fins i tot amb una victòria) però que vist en perspectiva ja era una enormitat, ja que superava molt àmpliament a la suma de totes les organitzacions integrants en les eleccions anteriors. I després va aconseguir sobreviure a 12 horribles anys de dictadura, amb tota la direcció empresonada o al’exili, i renéixer novament com del no-res (però carregat d’experiència) quan es van aclarir els núvols negres del règim cívic-militar. A la segona elecció després de la restauració de la democràcia (1989) vam aconseguir guanyar el primer lloc executiu, gens menyspreable, per cert: la Intendència Municipal de Montevideo, és a dir el govern de gairebé la meitat de la població del país. 10 anys després d’aquest primer triomf (1999), vam disputar per primera vegada la segona volta de les eleccions presidencials, i en el segon assalt (2004) les vam guanyar a la primera, sense necessitat de “ballotage”.
S’inaugura així un període excepcional en la història del “paisito”, els principals èxits del qual (i també algunes ombres) he tractat de resumir en un altre article, que serà publicat properament al Bloc de la Fundació 1r de Maig al diari Público.
II. Un model replicable? Els meus motius per a l’escepticisme
Fa alguns mesos vaig participar en un programa de Fort Apache en què debatiem sobre la figura de Pepe Mújica. Després de presentar una breu miscel·lània de pensaments i actituds del president sortint, Pablo Iglesias va comentar “a mi m’agradaria poder votar un president com Pepe Mujica”. Li vaig replicar que, per això, calia abans crear a Espanya un Front Ampli, perquè no és possible entendre l’un sense l’altre. I és aquí on veig la major dificultat, en la possibilitat “d’exportar” una criatura tan peculiar al context espanyol actual.
Aquesta dificultat neix, sobretot, de les profundes diferències que separen la (molt peculiar, com ja he assenyalat al començament d’aquest article) legislació electoral uruguaiana de l’espanyola, que (entre altres qüestions) no permet presentar múltiples llistes sota el “paraigua “d’un mateix partit. Aquesta peculiaritat de la “llei de lemes” uruguaiana elimina en la pràctica la lluita pels llocs de sortida entre els partits o fraccions integrants de la hipotètica coalició.
Una segona dificultat prové de les grans diferències pel que fa al pes electoral existent entre els potencials integrants de la hipotètica coalició: a l’Uruguai de 1970 no hi havia una gran organització que, pel seu propi pes polític, estigués en condicions d’enfrontar una elecció amb alguna possibilitat d’èxit, cosa que a Espanya (almenys aparentment) si es dóna. Una organització així es pot donar el luxe de menysprear les altres, encara que potser aquesta subestimació li pugui arribar a sortir molt cara.
La tercera diferència, de difícil resolució, és la qüestió de les identitats nacionals, principalment (però no només) en les dues nacions històriques: Catalunya i el País Basc. Un problema difícil de resoldre per a la formació d’una coalició que pretengui implantar-se a tot l’Estat, el de l’equilibri entre el respecte a la identitat (i fins i tot voluntat d’autodeterminació) de les nacionalitats històriques i la recerca d’una identitat comuna que les subsuma.
Però crec que, quan hi ha veritable voluntat política per arribar a un objectiu, fins i tot aquestes dificultats poden arribar a superar-se. El que més trobo a faltar a l’Espanya actual (i potser no tan actual, n’hi ha prou remuntar res més que a unes quantes dècades enrere) és aquest esperit de recerca de la unitat i el consens en pro d’una finalitat última compartida per tots.
En explicar la història de la creació del Front Ampli, vaig assenyalar l’enorme esforç de generositat que va implicar, per part de totes les organitzacions i personalitats fundadores. I la permanent voluntat d’arribar a acords per sobre de totes les (molt importants) diferències que els separaven, sobreposant la gravetat del moment i la suprema importància de l’objectiu a les (de vegades molt legítimes) aspiracions de cada organització o personalitat i a les ( inevitables) barreres ideològiques.
I aquest esperit, aquesta visió de la fi suprem, aquesta voluntat de prioritzar el que ens uneix sobre el que ens separa, és el que no trobo a l’esquerra espanyola, sinó tot el contrari: tendim a fer de qualsevol diferència, per mínima que sigui, un món. Debatem per guanyar, no per buscar entre tots el més convenient per a la causa comuna. I aquestes diferències tendeixen, per poc que s’enconi la discussió, a traslladar-se del pla ideològic al personal, i llavors vam atacar amb veritable ferocitat verbal -i fins física en ocasions- al company que tenim davant, com si es tractés del nostre pitjor enemic.
En altres paraules: els italians solen dir “manca finezza”, jo diria que a Espanya “falta grandesa”, i sense ella no hi ha entesa possible. Dos no s’ajunten si un no vol, i aquí sempre hi ha algú que no vol, que creu tenir massa a perdre (o massa de guanyar, és igual), i el càlcul de quotes de poder (sovint minúscules) tendeix a anteposar-se a la importància de l’objectiu compartit, per més transcendent que aquest sigui.
Suposo que és una qüestió d’idiosincràsia que, com a sociòleg, jo hauria de ser capaç d’explicar, però em reconec impotent, potser perquè estic massa implicat en el fragor de la militància política diària, i aquest compromís m’ennuvola la visió. Però ho he parlat amb altres companys frontamplistas (de posicions molt diferents) que porten, com jo, diverses dècades residint en aquest país (que ja hem fet nostre), i cap ha estat capaç d’anar més enllà d’aquesta simple constatació de les diferències idiosincràtiques.
Per això, només puc comprovar amb dolor que ens toca enfrontar-nos, una vegada més, a un any saturat de convocatòries electorals, i (potser per això mateix) sembrat de ruptures, escissions i disputes, tant internes (de l’organització en la qual milito) com externes (d’aquesta cap a les que pretenen disputar el seu espai polític i electoral). I així no es pot construir cap Front Ampli, perquè la clau està precisament en el “cognom”: “ampli”, i amplitud de mires és el que més ens està faltant, encara que encobrim aquesta estretor amb poderosos arguments tàctics, estratègics o fins i tot ideològics.
I sense Front Ampli no hi ha Pepe Mujica, ni hi ha “créixer redistribuint”, ni és possible aquest camí lent, però inexorable, que els uruguaians han emprès cap a la construcció d’una societat més justa i igualitària, i que, a tenor dels resultats electorals, sembla no tenir marxa enrere.
Ho dic amb tot el dolor que sento per aquest estripat país i de la seva gent, que es dessagna sota els dictàmens de la Troica: d’aquesta només sortirem si aconseguim tirar tots en la mateixa direcció, respectant les nostres diferents identitats amb el degut pluralisme, però sent capaços de posar totes elles al servei de la causa comuna.
Però no voldria tancar aquest article sense una nota d’esperança: si a Grècia es va poder, per què no es podrà també a Espanya? En moments límits les bases solen ser més sàvies que els seus dirigents, i imposar-los un mínim de sensatesa.
Això si. No caiguem en l’optimisme desaforat que ens va portar a creure en la possibilitat tangible d’una victòria del Front Ampli en 1971: el que l’actual crisi ens està oferint és una oportunitat per plantar una falca en l’esquema bipartidista, el que no significa derrotar-lo. Com ens ensenya l’experiència del Front (i també, molt més a prop en el temps i en l’espai, la de Syriza), aquests processos de canvi no són possibles sense una transformació profunda en la consciència social, i per tant són lents i exigeixen esforç, constància i una voluntat permanent d’unitat en la lluita comú per sobre de tot.
En això consisteix, al meu parer, la tan esmentada “finestra d’oportunitat” que ens brinda la conjuntura actual: aquest és el moment de sembrar, el de recollir els fruits ja arribarà si la sembra s’ha fet al seu temps i bé. I crec que, lamentablement, estem perdent un temps preciós en discutir com i què sembrem (i, sobretot, qui sembra), i quan vulguem fer-ho ja serà massa tard.
Com li vaig sentir dir, assenyadament, a un company fa un parell de mesos, això no és “ara o mai” (una altra frase gastada en què a la meva edat ja no hi crec) sinó “ara… o quan es pugui”.
