Jordi Ortega: L’esquerra davant la nova Comissió Europea, un sisme per a l’esquerra
Europa en un carreró sense sortida
Les eleccions europees han provocat un autèntic sisme amb efectes per a la Unió Europea i els estats membres. Es tracta d’una crisi de confiança, no només en les majories de governs, també l’oposició collita pèssims resultats. Reflecteix una profunda crisi de confiança en la política, una llunyania dels ciutadans al projecte europeu. Durant massa temps l’esquerra i la dreta han evitat afrontar els reptes i els desafiaments que només, de tant en tant, manifestos com el dels economistes francesos al voltant de Thomas Piketty, o el grup Glienicke-propers al SPD i CDU-, mostren les disfuncionalitats de les institucions europees.
Encara amb un parlament europeu amb voluntat de canvi, de redreçar el rumb les polítiques europees, tindria el bloqueig del Consell Europeu. Encara prenent decisions de calat, no té competències, per tant, aquestes haurien de ser ratificades en els parlaments nacionals. Proposen crear una institució europea federal, una segona cambra de representació d’aquests parlaments on resideix la sobirania. Un procés constituent que obri la desperta a una unitat que superi l’actual federalisme executiu.
Creuar-se de braços és estendre la catifa a la dreta radical el lema “contra Brussel·les”. Demanen una “renacionalització” d’Europa. Quan és desnacionalització? François Hollande fa una valenta anàlisi crítica: “és un vot de desconfiança en la política, després d’anys de crisi, amb trucades fer nous sacrificis, no es veuen els resultats… sóc europeu, el meu deure és reformar França i reorientar Europa…”. Vol impulsar el creixement a partir de noves tecnologies, la qual cosa obliga afrontar reformes, una d’elles, impulsada per Manuel Valls, la descentralització energètica i de l’organització regional i local.
La crisi de la socialdemocràcia.
Manuel Valls reconeixia que “el moment és greu, molt greu per a França i per a Europa, estic alarmat… una nova alerta, un sisme que reclama a tots els responsables actuar”. Una derrota dels partits del govern, en particular, “la majoria de esquerra”. La socialdemocràcia porta dècades en un replegament, aquesta posició defensiva que frega 1 patologia quan no és capaç de combatre per les seves idees. Hi ha un problema de comunicació amb els ciutadans, aquests ja no comprenen quina és la seva política.
“Hem de convèncer els ciutadans que estem en el bon camí de la recuperació del país”. Almenys ha format un govern de combat. És austeritat rellançar l’economia, gràcies a un canvi de la política monetària del BCE? És austeritat demanar un euro més barat? És austeritat contractar 60.000 mestres? És austeritat reduir impostos a les rendes baixes? És austeritat la transició energètica? És austeritat el Decret Alstom? El candidat a presidir la Comissió, Martin Schulz, governa amb Angela Merkel. Doncs el SPD és l’únic partit que puja, obté 2,5 milions de vots més, cosa inèdita fa dècades. Ho interpreten com un vent de cua en favor renovar Europa. Els socialistes francesos, amb tradició més jacobina, ara també aposten per més Europa.
L’increment del vot populistes resideix, per Sigmar Gabriel, president del SPD, que “molts ciutadans perceben Europa com una política elitista que govern de manera tecnocràtic, ineficient i sense legitimitat democràtica… hem d’enfortir la confiança en les institucions europees”. Aquesta és la tasca de la nova Comissió Europea.
Europa dividida
Torna la divisió europea de les guerres napoleòniques. La batalla per qui serà el president de la Comissió Europea és el seu primer acte d’aquest combat. Angela Merkel havia amenaçat votar contra Jean-Claude Juncker, candidat conservador. Per l’SPD, que ara doni suport a Juncker reflecteix el fracàs de Merkel que s’havia refugiat a darrere de David Cameron. Després l’amenaça del Regne Unit de sortir de la Unió Europea si Juncker és triat President de la Comissió Europea.
Havien sonat altres noms, des Mario Monti fins Christine Lagarde. Els conservadors britànics, encoratjats per la marea populista, havien posats sobre la taula a Viktor Orbán, el qüestionat conservador hongarès. Mentre que els socialistes defensaven el candidat guanyador, enlloc de cercar suport por altre millor que Juncker. Critiquen Cameron de buscar a Europa resposta a problemes domèstics. Tots tenen problemes.
L’SPD havia demanat a Merkel que no formés una majoria amb Fidesz, Força Itàlia o Alternativa per Alemanya (AFD). Tot i que la CDU rebutja qualsevol acostament a AFD, Erika Steinbuch diputada de la CDU, es manifestava a favor d’una coalició amb AFE. Un bon embolic. Què és Alternativa per Alemanya? Defensen lemes similars a Martine Le Pen: contra l’euro, contra Brussel·les; però mentre s’oposa a Brussel·les o defensa renacionalitzar Europa, aposta per l’acord de lliure comerç entre la Unió Europea i els Estats Units (que ni Canadà ha rectificat). Si Cameron accepta a AFD en el grup dels tory, sap que tensarà la corda entre Londres i Berlín. Merkel al Bundestag citava Richard Weizsäcker, per evitar la ruptura d’Europa; fa 30 anys recordava que la resistència britànica en una Europa dominada per nazis v va ser imprescindible per a restaurar la democràcia. Us necessitem.
La batalla per la nova comissió Europea
Fins i tot Daniel Cohn-Bendit demanava el suport dels seus, el grup verd, en un exercici de pragmatisme a Juncker; no amaga les seves crítiques a l’etern primer ministre luxemburguès. Fins i tot Alexis Tsipras, candidat d’IU i Podem, defensava l’obligació de Juncker de buscar un majoria al Parlament Europeu per aconseguir els suports a una nova Comissió. És una mostra d’un mar de fons amb aigües revoltes. Si el Consell Europeu acaba determinant la Comissió Europea, això seria interpretat com una “declaració de guerra” al Parlament i els electors.
La socialdemocràcia s’enroca
Martin Schulz defensava passar de parlar del president, a posar-se a discutir quina serà la composició que ha de tenir la propera Comissió Europea. L’SPD sembla jugar amb una proposta de deu punts, en què demana un canvi de rumb de la política econòmica, política energètica etc.
Les diferències a Europa no són de naturalesa, ni personal, ni psicològica. Polònia i Regne Unit aposten per un mercat energètic comú, amb més grans infraestructures, un model energètic addicte als combustibles fòssils. Està pensant en un mercat global del petroli i gas, que els mercats financers puguin comprar i vendre futurs. Al davant està en direcció oposada Alemanya i França, aposten per la transició energètica i un model descentralitzat, amb protagonisme local.
La resposta a aquest sisme per part de la direcció del PSOE és celebrar de manera precipitada un congrés extraordinari al juliol. No ha entès el vot de càstig de la política de curta volada. El congrés de Sevilla es va tancar en fals, sense afrontar els reptes i els desafiaments, sense un anàlisi d’esgotament del relat. A França, UMP celebrarà congrés el novembre, un gir per combatre el Front Nacional. Estem davant d’un final de cicle, com ho han entès, massa tard, el cap d’estats. Falta saber si l’enroc és encara possible, o quedarà superat pel fets. Falta que algú tingui la valentia de posar sobre la taula idees, anàlisi equips i il·lusió.
