Jordi Ortega: El subjecte polític del canvi climàtic a Doha. I diuen que aquí no podem fer-ho?
L’estat nació contra una política interior global
A la pregunta de quin paper han de jugar els govern subestatals en la lluita internacional contra el canvi climàtic, Ramon Jauregi responia que no hi ha més subjecte en el dret internacional que els estats nació. És la idea que la sobirania és indivisible o, dit en paraules del terrible Carl Schmitt, “sobirà és qui decideix l’estat d’excepció”. La crisi europea, però també climàtica, és una crisi de la democràcia i el concepte de sobirania dominant.
A la cimera de Copenhague, ja se li va fer escac el multilateralisme de Nacions Unides. La impotència per donar respostes a la lluita contra el canvi climàtic, com passa també ambla crisi financera, resideix en l’absència de l’arquitectura d’una política global contra el canvi climàtic, que sigui capaç de desplegar polítiques més enllà de l’estat nació. Necessitem expedir nous passaports a una ciutadania que posi en joc a altres actors perquè actuïn de manera coordinada en el govern de les interdependències mútues.
Acords de dalt a baix, polítiques de baix a dalt?
Nacions Unides no és el poder imperial que es pinta. El poder de les Nacions Unides és precari, n’hi ha prou amb comparar el seu pressupost amb el dels bombers de Nova York. Ni tan sols pot determinar amb autonomia la seva agenda política. La força de Nacions Unides rau en el seu paper de “poder tou” (software), enfront del qual cap “poder dur” (hardware) no pot suplantar les seves funcions, per més hegemònic que sigui.
Aquelles funcions de seguretat, drets humans, etc., que inicialment va tenir Nacions Unides, s’han ampliat, condicionant les polítiques internes dels estats. Els estats nacionals, arribats al segle XXI, formen part d’una densa xarxa d’acords internacionals i d’organismes amb competències que són pròpies de la política interna dels estats. Entretant, Nacions Unides ha de descarregar les grans tasques de la política global en uns estats que no tenen una arquitectura de governança que els permeti actuar sobre xarxes horitzontals que integrin les accions d’una incipient societat global. Falten els global player.
Els estats nacionals estan perdent oportunitats i una acció estratègica exterior, amb capacitat de legitimitat democràtica, en estar atrinxerats darrera les fronteres nacionals. La desintegració de la divisió institucional clàssica dibuixa una nova constel·lació per a una subpolítica global. Per a Ulrich Beck, estem en els esborranys per configurar un global citizenship, que permeti assumir les grans tasques d’una policia interior global per a nous actors polítics postestatals. Aquestes noves aliances, més enllà de les institucions, han de permetre salvar el clima del planeta.
Absència de lideratge a Doha.
El que vam veure a Copenhague va ser l’aliança de dues debilitats, Xina que no assumeix les responsabilitats del segle XXI i Estats Units que vol perdre el seu paper hegemònic del segle XX. Michel Rocard lamentava la manca d’un lideratge polític. Els governs són conscients de la necessitat de cooperar per salvar el planeta, però alimenten la demència d’aquells que estan disposats a destruir-lo.
En la política nacional, esta instal·lat l'”egoisme nacional”. L’escull no és acceptar o no acceptar una legislació internacional vinculant. Sense lideratge, els governs no són capaços de sortir de les trinxeres nacionals i d’actuar més enllà dels estats.
El paper de subnations.
A la cimera de Cancún el 2010 es reconeix, per primera vegada, el paper actiu de les subnacions. És la coneguda com a “esmena catalana”, que va idear Josep Garriga (director de l’Oficina de Canvi Climàtic) i va tenir el suport de Teresa Ribera (en aquell temps, Secretària d’Estat de Canvi Climàtic).
Les paraules de Christiana Figueres, Secretària de la Convenció del Clima, costa-riquenya d’origen català, reconeixia que la lluita contra el canvi climàtic no es pot abordar de dalt a baix, només comptant amb els estats; cal un concepte que englobi la societat mundial global i que incorpori els governs locals, els regionals, el sector privat i la societat.
A Durban, es va reconèixer que les subnations (governs locals i subestatals) puguin assumir compromisos dins de la convenció, amb la mateixa vinculació jurídica que països com Mèxic, Brasil o Xina. Té sentit que els governs subestatals siguin reconeguts a nivell internacional i seguim jugant alhora amb un concepte indissoluble d’ unitat de la nació?
Més enllà de l’estat nació.
Quebec, tot i que Canadà no vol assumir compromisos a partir de 2013, es planteja metes més ambicioses per al 2020. Seguirà en les negociacions com a subestat. Demana permís a Canadà? Tampoc Califòrnia i altres Estats Federats dels Estats Units demanen permisos per jugar a la sorra de la política internacional com a nous ciutadans d’un món que amplia els seus horitzons.
Alex Salomond es reunia amb el president de Baixa Saxònia. No per presentar el seu pla sobiranista. Tancava un acord amb universitats de Hannover; més tard, per impulsar un sector energètic sostenible i segur al voltant del mar del Nord. Va tornar amb un acord per crear unes super xarxes (super grid) al mar del Nord que dóna el tret de sortida a massives inversions en eòlica marina. Escòcia i Baixa Saxònia volen superar el 100% de renovables el 2020.
L’acord busca “atraure grans beneficis, no només per a la Baixa Saxònia i Escòcia, també per la Unió Europea en el seu conjunt”. Valdria la pena que Catalunya, a més de participar en jornades de The Climate Group, sigui capaç de descobrir el potencial estratègic de treballar en xarxes horitzontals amb altres actors subnation. I diuen que no podem fer-ho?
Bloc de Jordi Ortega a La Vanguardia
