Quan, l’any 2010 el TC va dictar la sentència de l’Estatut, van quedar gravades en pedra, de manera irrefutable, unes quantes coses. Primera, que les diverses visions d’Espanya que la transició va incorporar com a possibilitat a la Constitució quedaven reduïdes a una. La del model francès, que, assumint com un fet natural les coaccions històriques que ens han portat fins a l’actualitat, considera una anomalia la diferència cultural i una complicació innecessària la bipolaritat Madrid-Barcelona.
Aquesta visió sacralitza la unitat d’Espanya i la identifica amb la uniformitat. Només accepta la diferència si no és significativa. Si no aspira més que a mantenir, com passa en la Galícia o la València oficials, el que el franquisme denominava “peculiaritats regionals”. Segona, que les relacions entre el catalanisme i Espanya ja no podrien ser com van ser. Tercera, que es produirien dinàmiques polítiques noves, ja que el TC tancava el pas del medi i només deixava espai per un d’aquests dos camins: submissió o ruptura.
Com sabem, aquesta idea d’Espanya és hegemònica. Els intents de la reforma federal, tot i els esforços de Navarro i Rubalcaba, no tenen recorregut. Acomplexats per la visió hegemònica, la majoria dels socialistes culpen el PSC de les seves penes (no és estrany que Leguina i Guerra maniobrin amb Ciutadans). La síntesi simbòlica entre José Antonio i Azaña, que defineix l’actual espanyolisme, explica l’aliança entre les esquerres i les dretes catalanes entorn a l’Estatut, primer, i, ara, al voltant del Dret a decidir. Són vasos comunicants. Només un rampell de lucidesa de les elits espanyoles podria reobrir la tercera via: es diu que la crisi d’estat (ruïna econòmica, desprestigi institucional, escàndols de corrupció) podria facilitar una revisió important de la constitució, també per reencaixar-hi al catalanisme. Sembla impossible però se’n parla. No obstant això, les batalles lingüístiques, que afecten la intimitat de les persones, estan bombardejant aquesta mínima possibilitat de reobertura.
Davant les decisions dels jutges, el catalanisme, ja prou pressionat política i econòmicament, tendeix a encastellar-se. I això satisfà als independentistes de primera hora. Ignoren que l’encastellament impedeix al catalanisme ampliar el consens català. El catalanisme té pendent una obertura de joc als castellanoparlants (ERC i CiU ho van prometre en campanya electoral), però en aquest context no pot fer-la. La batalla jurídica es llegeix en clau de Catalunya-Espanya quan, en realitat, impulsa la confrontació interna catalana. Promou la confrontació que considera aberrant el que en la civilitzada Suïssa es viu tan naturalment, però també, de manera instintiva, la promou el catalanisme reactiu. La confrontació interna és letal per al futur del català. Ho expliquen els experts: les llengües, en fer-se socialment problemàtiques, deixen de ser atractives per integrar els que no les parlen.
