La Unió Europea viu assetjada per una tecnocràcia conservadora que ha imposat, des de l’inici de l’actual crisi, un còctel econòmic demolidor en forma d’austeritat (retallades), devaluació interna (empobriment via reducció salarial) i política monetària restrictiva (una malaltissa obsessió per la inflació). Amb el pretext de salvar l’euro hem acabat sacrificant als europeus.
La conseqüència; a Europa hi ha avui 125 milions de persones en risc de pobresa o exclusió social, i una desigualtat insuportable segueix creixent no només entre els països sinó també dins dels mateixos Estats. Al seu torn, augmenta l’enorme desafecció política que senten els ciutadans europeus respecte als seus representants, i la situació social corroeix la confiança en les institucions, el futur i els projectes col·lectius.
La crisi de representativitat s’agreuja i la percepció de viure en una democràcia de baixa intensitat augmenta. Els partits tradicionals són els que més pateixen aquest desgast. Els límits polítics auto-imposats als governs nacionals per l’actual correlació de forces europea, amb una robusta majoria de la dreta, reforcen aquesta percepció.
I és en aquest escenari de neguit, de manca de confiança i sensació de foscor és en el qual apareixen de nou els monstres d’Europa: extrema dreta en forma de populisme, replegament identitari o racisme. En els mercats polítics europeus cotitzen a l’alça els mercaders de la por i l’odi.
Els bons resultats obtinguts pel Front Nacional en les recents eleccions locals franceses són només un exemple més. El partit liderat per Marine Le Pen ha aconseguit 14 alcaldies, en unes eleccions que han batut un nou rècord d’abstenció: 37,3%. El passat 19 de març, a les eleccions locals holandeses, el partit xenòfob i anti-islam de Geert Wilders (PVV) va obtenir bons resultats en les dues ciutats on es va presentar: Almere i l’Haia que van acabar amb un vergonyós espectacle racista protagonitzat pel mateix Wilders com a celebració.
I a quin escenari ens enfrontem de cara a les pròximes eleccions europees? L’auge d’aquests partits populistes i euròfobs, juntament amb un alt índex d’abstenció, pot tenir conseqüències molt perilloses per al projecte europeu. Amb resultats en sondejos pre-electorals excepcionals en molts països, especialment a França, Holanda i el Regne Unit, van al Parlament com a autèntics cavalls de Troia, disposats a dinamitar el projecte comunitari des de les seves entranyes. I tenint al seu abast la possibilitat de formar un grup parlamentari propi, guanyant en visibilitat, influència i finançament. Però el que és pitjor, dinamitant d’aquesta manera qualsevol debat públic racional i raonable sobre els greus problemes que aguaiten al continent.
En aquestes circumstàncies recau sobre l’esquerra, i la socialdemocràcia europea en especial, una enorme responsabilitat. Des de l’autoexigència, la humilitat i el reconeixement d’errors comesos durant la gestió de la crisi, tenim a les nostres mans la possibilitat de donar un tomb electoral a les ineficaces i injustes receptes aplicades durant la mateixa i modificar el camp de decisió dels estats europeus. Despertar la raó. Projectar l’obligació de situar les eines de l’estat-nació del s.XX avui a nivell europeu: estàndards laborals, salari mínim, serveis bàsics garantits, harmonització fiscal o un potent pressupost federal capaç d’incentivar el creixement, la creació d’ocupació o re-industrialitzar l’Europa meridional.
Perquè aquesta és l’única forma de salvaguardar els nostres malparats avenços socials. Tot això en les primeres Eleccions Europees en què triarem al President de la Comissió i sent els socialistes de la mà de Martin Schulz els únics capaços de construir l’alternativa que Europa necessita i els europeus mereixem.
Si no ho fem, la recerca de bocs expiatoris continuarà i la mateixa construcció europea entrarà en perill. Perquè el projecte europeu no era tenir un lloc on compartíssim el color dels bitllets sinó la creació d’un espai de dignitat compartida.
Article publicat a El Periódico
