Una agit-prop molt eficaç, participativa i pacífica, però no sempre exquisidament tolerant i probablement dopada (i no només per la manipulació dels mitjans de comunicació públics i subvencionats: A què ha dedicat CDC en els darrers anys el 3% que sembla haver cobrat massivament de les contractacions públiques?), s’ha apoderat de gran part del paisatge polític i social de Catalunya en els darrers anys, i potser ho seguirà fent. Tot i això, ningú està preparant la independència, en el sentit de construir la bastida real d’un nou estat seriós (a diferència del que vol la CUP) que sigui membre de la Unió Europea. Els líders independentistes saben que ara per ara no és possible, perquè ni tenen una majoria suficient per fer-ho ni tenen cap aliat internacional de pes (dos requisits imprescindibles per a alterar les fronteres de l’Europa de l’euro en temps de pau), i perquè la integració de Catalunya a Espanya i Europa a nivell econòmic i administratiu és tal, que és gairebé impossible de desfer.
La força de l’electorat
Mentrestant, cal mantenir la serenitat, fer propostes realistes de reforma, i esperar que l’electorat castigui a qui faci un ús electoralista de l’enfrontament entre comunitats. El 2004, els votants van castigar la manipulació de la veritat que va fer el PP dels atemptats d’Atocha. El 2015 no crec que hagin perdut la seva sensibilitat davant l’ús electoral de qüestions en les que de vegades poden prevaler els sentiments i les emocions sobre la racionalitat. Les forces polítiques que siguin percebudes fent un ús oportunista d’aquests sentiments (del signe que siguin) haurien de ser de nou durament castigades a les urnes.
La sortida del laberint comença a ser gairebé òbvia: quan se’ls ofereix l’alternativa (veure l’enquesta del divendres 30 d’octubre a El País), l’opció preferida i la menys rebutjada a Catalunya és la federalista: és a dir, aquella per avançar, en el marc d’una Europa cada vegada més integrada, per la via de països com Canadà, Suïssa, Alemanya, Estats Units o Austràlia. Per a això, cal oferir a l’electorat una reforma constitucional basada en un acord ampli entre el màxim nombre de forces polítiques, des de Podem al PP passant pel PSOE i el PNB, si això és possible. Un acord que seria bo per a Espanya fins i tot si Catalunya no existís; que no només abordi qüestions jurisdiccionals i financeres entre comunitats, sinó que introdueixi reformes en profunditat en el terreny de la regeneració democràtica, les llibertats civils (com el laïcisme) i els drets socials.
L’alternativa al federalisme no és la independència de Catalunya, sinó l’enconament de posicions en la paràlisi, que condueix a l’empitjorament de la situació social per l’absència de Govern efectiu. Catalunya no es pot permetre seguir governada per líders afectats per greus casos de corrupció que juguen amb la democràcia. Ni Espanya pot permetre tampoc que una de les seves comunitats més riques i dinàmiques no trobi el seu lloc dins d’ella.
