Companys i companyes: D’aquí a poc ens trobarem al Palau de Congressos de Barcelona per iniciar el nostre 12è Congrés. Durant aquests dies em tindreu a la vostra disposició: espero poder parlar amb tots els delegats i delegades que ho desitgeu.
Encaro aquest congrés amb voluntat de màxima transparència i concreció. M’hauria agradat adreçar-me de manera personal a tots vosaltres, però se m’ha dit que, per requisits legals de privacitat, els candidats no podíem disposar del cens de delegats i delegades. És per això que us adreço aquesta carta oberta.
1. Molts em coneixeu, d’altres no. Em considero més o menys com tothom. Porto ja gairebé tres dècades de militància activa en aquest partit, i tinc 43 anys. Sóc conscient que el PSC és l’herència dels qui ens han ensenyat a posar per sobre de tot els valors del socialisme i de la solidaritat, lluitant al servei de les persones, sobretot de les que més ho necessiten; dels que ens han ensenyat que la política no és la lluita per un càrrec ni un trampolí personal, sinó una acció a dur a terme amb generositat, coherència i eficàcia, per la millora col·lectiva, per la justícia social i pel nostre país. Em sento hereu d’aquest passat, però sobretot hereu d’un futur que mantingui aquests ideals. Per això m’he presentat com a candidat a la primera secretaria, i espero el vostre suport. Com va dir Hitchcock: “Faré millors pel.lícules si el meu públic m’ho permet“.
2. Aquest congrés l’afrontem des de l’oposició. L’oposició ensenya molt, si se saben extreure les lliçons que corresponen. És veritat que la crisi financera i econòmica s’ha emportat a molts governs d’Europa, però ens enganyaríem a nosaltres mateixos si féssim servir la crisi com excusa. La ciutadania ens acaba d’assenyalar clarament, per tercera vegada, quins són els errors a corregir i quins els canvis a efectuar. Sense caure en l’autocrítica estèril, hem de comprendre que cal que renovem de manera urgentíssima el nostre partit. Tots els candidats a la primera secretaria coincideixen avui en la urgència d’aquesta renovació. Ens en felicitem, per bé que aquesta coincidència no sempre s’havia produït en el passat. El canvi no es verificarà amb la manifestació de bones intencions, sinó amb decisions i projectes concretats i verificables. Jo he parlat de la necessitat d’una triple renovació: del projecte, de les pràctiques i de les persones. Les meves propostes són concretes.
3. No em considero més catalanista que cap altre militant. Una confrontació en aquest terreny podria dur a una mala sortida del congrés, que hem d’evitar. Però és evident que cal reafirmar la nostra centralitat nacional, evitant tota incoherència i garantint la visibilitat del PSC en la política espanyola. Cal un acord en aquest sentit, basat en la vigència del Pacte d’Abril i del protocol constituent del nostre partit.
4. Tampoc em considero més renovador que cap altre, però he anat escrivint i parlant, d’ençà de més d’una dècada, sobre la necessitat cada vegada més urgent d’oxigenar el partit, restablint un model de funcionament més obert i participatiu, amb una nova relació de confiança entre nosaltres i amb els ciutadans. Calen noves iniciatives (com el Consell Ciutadà que hem proposat) per fer el partit més arrelat en la societat. Cal el vot secret per l’elecció de càrrecs i candidats, i eleccions primàries obertes a la ciutadania. Cal una organització basada en la dinamització interna i externa, i no en el control.
5. Tampoc sóc més europeista que cap altre, però sé que moltes qüestions sols tindran resposta si són europees. Urgeix la constitució d’un govern polític i econòmic europeu que la dreta no vol, com no vol tampoc una regulació dels mercats internacionals que eviti la especulació, ni introduir una taxa sobre les transaccions financeres. El PSC ha de situar la política europea en el centre mateix del seu projecte i de la seva pràctica. La JSC ja és membre d’ECOSY i el partit ha de seguir el seu exemple.
6. No em considero més d’esquerres pel fet d’assenyalar amb contundència que hem de proposar i dur a terme (amb passió i coherència, solvència i rigor administratiu i pressupostari) polítiques públiques que no posin en risc els serveis públics, gravin els qui es beneficien de la crisi i propicien la privatització d’aquests serveis, i garanteixin una economia eficient i sostenible. Estic convençut que la dreta és la crisi, i ens porta a una societat dura, agressiva i egoista. No es sortirà de la crisi amb les mateixes polítiques que l’han causat. Només en sortirem amb polítiques de progrés que garanteixin una economia eficient i sostenible, i una societat de respecte, solidaritat i responsabilitat.
7. Catalunya es mereix un govern millor que el “govern dels millors”. Cal una nova etapa de diàleg i entesa dels progressistes: una aliança catalana de progrés, de baix a dalt, de cara al 2014. Un ampli moviment de base social, política i cultural, partint de la centralitat i del creixement del nostre espai, obert al conjunt de persones i grups que a Catalunya comparteixen els mateixos valors de llibertat, igualtat i justícia social.
8. Aquest congrés ha de significar una àmplia victòria política. No pot ser una victòria pírrica forjada des de càlculs simplistes i endogàmics. Tenim la gran oportunitat de fer el partit més acollidor, més fort i més intel·ligent, portes endins i portes enfora. Això requereix de tots la màxima generositat i responsabilitat. Perquè aquest és un congrés cabdal no sols pel futur del nostre partit sinó també del nostre país.
Ànim i bona feina! Participar activa(la)ment! Ocupem el futur!
Joan Ignasi Elena
16 de desembre de 2011
Quan tots els candidats arriben a les mateixes conclusions com és el cas en aquest congrés, es fa difícil per un delegat triar el grà de la palla. Totes les candidatures són partidaries del canvi, totes pretenen un partit més obert, més democràtic. Òbviament ningú dubta del socialisme dels candidats i de que tots són catalanistes. I no és aquí on es poden trobar massa diferències. I els delegats i tots els militants que han seguit les diferents candidatures difícilment poden treure una conclusió. Però uns candidats tenen un discurs polític més vella escola, la que segueixen en general els polítics, aquella que evita concretar, aquella que es queda amb els principis sense precisar ni explicar com arribar-hi. Doncs de tots els candidats el qui ha posat negre sobre blanc i que inclús ha invitat els seus contrincants a fer-ho és Joan Ignasi Elena. De tots, és el sol que no ha caigut en la contradicció de ser partidari d’un PSC amb presència directa Europa i deixar, com els altres, la representació dels catalans a Espanya a la veu exclusiva de la dreta catalana conservadora.