Intervenció de Montserrat Tura a l’homenatge a Jordi Solé Tura al Parlament de Catalunya

Paradoxes de la història fan que el dia 4 de desembre de 2009 morís i el 6 de desembre, dia de la Constitució, fos incinerat el més valent dels seus redactors. Jordi Solé Tura, diputat de la III legislatura d’aquest Parlament, havia estat un personatge clau en la construcció de l’estat social i de dret, defensor de les posicions més progressistes i més allunyades del que encara quedava del vell aparell de l’Estat que sortia d’una dictadura militar que negava la llibertat, la diversitat i la pluralitat.

Imaginin-se per un moment la redacció de la Constitució, sense ell.

«En Jordi Solé Tura va morir com a conseqüència de la malaltia d’Alzheimer. Totes les malalties són maleïdes i cruels, però aquesta afecta la part física i toca el nucli central de la personalitat, la manera de ser, i això la fa més cruel. No hi ha cap moment per a l’esperança. L’avui és difícil de viure i saps que el demà serà pitjor. No hi ha retorn. Apareix com una ombra i et va envoltant. La malaltia actua de forma implacable, s’inicia el procés de l’absència, de l’acomiadament, de la mort del qui encara hi és.» (Paraules que va escriure la seva estimada Teresa Eulàlia Calzada, diputada d’aquesta cambra en la I legislatura i companya i esposa d’en Jordi.)

Quan Jordi Solé Tura va morir, milers i milers de persones van passar pel Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat a dir-li adéu. Guardem com un tresor els comentaris escrits per molts dels seus alumnes, treballadors, sindicalistes, militants per la democràcia, persones senzilles que se sentien defensades i reivindicades per qui havia treballat, fins i tot de nit, des de petit.

També guardem tots els articles publicats a la premsa que lloaven la seva trajectòria intel•lectual i política, però sobretot, la humana, i que descrivien l’admiració dels seus deixebles. El Solé Tura professor, catedràtic, degà; el Solé Tura del compromís polític fins a les darreres conseqüències, i el Solé Tura forjador dels instruments necessaris per a la construcció d’estats democràtics; el representant legítim del poble que no va deixar de ser mai part del poble; l’esportista amb voluntat de ferro; l’intel•lectual que va escriure (en solitari o com a coautor) centenars de llibres i assaigs, que va traduir uns cinquanta llibres d’autors italians, anglesos i francesos i que va publicar milers d’articles a diferents diaris i revistes.

Però, coneixent en Jordi, li hauria agradat que mencionéssim amb especial emoció les vinyetes de ninotaires com Batllori, Fer i Ermengol. Així, de tots els fils conductors que m’han passat pel cap a l’hora de parlar-los del diputat de la III legislatura (1988-1992) d’aquest Parlament, he triat el dels homenatges dels ninotaires. I ho he triat per explicar-los que Jordi Solé Tura va fer coses transcendents, importants, històriques…, però que no va perdre mai el somriure, el bon humor ni la capacitat de fer jocs de paraules divertits de rimes fàcils, rodolins en què descrivia l’amor per la seva Teresa Eulàlia o les coses més inversemblants que l’envoltaven, com aquest fragment compost en una interminable reunió del Partit.

[…] gent que viu l’espera tensa,
d’allò que encara ha de venir,
gent que reviu en la pensa
allò que arriba a la fi,
gent que val tot el que val,
gent del Comitè Central.
15 de juny de 1980

Sentir-se arrelat a un paisatge, un veïnat, unes persones
En Fer, nascut i criat a Mollet del Vallès, com el diputat que avui recordem i honorem, ens mostra en els seus dibuixos el forner que en Jordi mai va deixar de ser. En època de globalització, la importància de sentir-se arrelat a un paisatge, un veïnat, unes persones és fonamental. El fill de ca la Vicenta «estudiava de gran» i «s’havia posat en política», «ja se sap, la família la porta a la sang» —deien les veïnes en veu baixa—, i les més agosarades deien: «A la sang que els queda, perquè alguna els la van vessar en el gran drama.» Aquest gran drama que fou la Guerra Civil i les seves conseqüències, que en Jordi va viure amb ulls de nen i explica amb cruesa en la seva Història optimista (1999), primera part del llibre de memòries que no va poder continuar.

Amb nou anys, mentre feia pa, escoltava la ràdio tot esperant que el forn fes la seva feina de coure la massa de farina i llevat. Amb la descoberta que podia sintonitzar la BBC i altres emissores, va despertar la incommensurable avidesa per acumular coneixement. Així, va aprendre anglès, francès i italià.

A l’hora de fer el servei militar, decideix fer-lo voluntàriament, per estar a prop de casa i de la universitat.

Tots els que van ser companys d’estudi han explicat, en algun moment, el tracte planer i la normalitat amb què vivia la seva especial capacitat intel•lectual que li va permetre acabar la llicenciatura de dret amb premi extraordinari en la meitat del temps habitual.

És l’etapa en què s’incorpora al nucli dirigent d’un partit polític clandestí, el PSUC, però aquesta decisió de compromís polític estronca la seva carrera acadèmica, que de ben segur podria haver estat encara més brillant. L’any 1960 ha de deixar la seva plaça de professor i iniciar el dolorós exili, un exili molt més conegut arran del documental Bucarest, la memòria perduda, dirigit pel seu fill, Albert Solé.

Així fou com aquell forner que havia après com era el món real a través de les ràdios internacionals, perquè les ràdios de la dictadura ens explicaven un món irreal sense problemes mentre es perseguia, torturava i eliminava els dissidents, va acabar sent la veu de la ràdio que des de lluny mantenia l’esperança als demòcrates sotmesos per la dictadura franquista, i que tots —també els que sabíem que era la seva veu— ens crèiem que Ràdio Pirenaica era just darrere la ratlla dels Pirineus.

Així, doncs, a principis dels 60, Jordi Solé Tura va ser el responsable i la veu de Ràdio Pirenaica, en les seves emissions en català, que signava amb el pseudònim de Josep Oriol.

La militància i el compromís polític

Va exercir la seva militància, com totes les coses de la vida, amb passió i sense límits, amb compromís i entrega, disposat a fer de manera molt eficaç tot el que fos necessari per acabar amb la dictadura. Alguns dirigents del PCE no van comptar, però, que les seves conviccions tenien un horitzó de llibertat irrenunciable i que no estava disposat a descriure una realitat inexistent, ni acceptar autoritarismes de cap mena. Per això, pren la decisió de tornar a Catalunya, malgrat el risc de ser detingut, i guanyar-se la vida una temporada com a traductor (la descoberta de Gramsci el va ajudar a reunir les forces necessàries per abandonar un partit que no s’adonava que els règims dels països de l’Est havien evolucionat cap al totalitarisme). Claudín, Semprún, també són expulsats del PC perquè no acceptaven les tesis oficialistes.
Torna de l’exili amb l’Anny Bruset i una criatura que fins fa poc no sabia on havia nascut. La lluita contra el franquisme va implicar molts sacrificis i renúncies.

Amb Jordi Borja, Alfons Comín i molts altres noms propis de la lluita antifranquista catalana van crear un espai d’esquerres amb una important penetració entre els joves, els obrers i el món universitari conegut com a Bandera Roja. S’integren a l’Assemblea de Catalunya i es juguen la vida juntament amb altres per trobar camins unitaris cap a la democràcia. Aquesta formació desapareguda ja fa molts anys va esdevenir bressol de pensament i lluita de moltes persones que, posteriorment, han ocupat responsabilitats polítiques en les institucions de la Catalunya democràtica.

El trist, i alhora tendre, dibuix de Toni Batllori ens explica el Jordi Solé Tura que sempre va voler ser: Defensar amb tota la força les seves propostes i els seus principis, però tenint en compte les propostes i els principis dels altres. «L’autèntica saviesa és compatible amb la humilitat», va escriure un ciutadà anònim en el llibre de comiats.

La societat actual ens demana anorrear els dogmes, defensar diàriament la llibertat, servar la democràcia. És el que desitgen una part molt important de persones que en algun moment de la seva vida van tenir compromisos polítics. És el que demanen les generacions que van patir la dictadura, van viure la transició i l’aprenentatge de la pluralitat social i parlamentària. Moltes d’aquestes persones han conegut, respectat i sovint, estimat, l’home del somriure ample, d’intel•ligència indubtable, de dedicació incansable, d’honestedat inqüestionable i amb una gran capacitat per comunicar i ensenyar. Estem parlant, és clar, del diputat que avui honorem.

Acadèmic, pensador, professor i comunicador

Autodidacte, compromès, perseguit, exiliat, empresonat, professor estimat, diputat a les Corts Generals, ponent constitucional, ponent de l’Estatut de Sau, col•laborador en la redacció d’altres estatuts, regidor a l’Ajuntament de Barcelona, diputat d’aquesta cambra, degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, honoris causa de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), de la Universitat de Lleó i de la Universitat de Lleida. Membre del Consell d’Europa, de l’Agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR), delegat del Consell d’Europa en els processos de restabliment de la pau i l’estabilitat al Caucas o als Balcans i en la seva funció de membre de la Comissió d’Afers Jurídics i Drets Humans d’aquest consell europeu va treballar per Bòsnia, Txetxènia, Azerbaidjan, Geòrgia, Armènia, Albània.
Conferenciant habitual i assessor de molts països llatinoamericans en els seus processos de sortida de les dictadures.

La seva darrera responsabilitat política (representant de l’ACNUR), en virtut de la qual va comparèixer davant la Comissió Permanent de Legislatura sobre la Unió Europea i d’Actuacions Exteriors, Cooperació i Solidaritat d’aquest Parlament, el 14 de maig de 2002, va ser per fer-nos prendre consciència dels milions de persones que són foragitades de les seves cases i terres en els conflictes bèl·lics, o per raons polítiques o de fanatisme religiós.

Jugador de futbol, practicant d’atletisme des de ben jove, apassionat de la muntanya, esquiador de fons, present en tota mobilització ciutadana que enriquís la relació humana.

Mai va deixar de ser el «fill de la Vicenta», com se’l coneixia a Mollet; el «profesor lenguado» com l’anomenava algun company de ponència constitucional; el «Capitán Trueno», inicialment anomenat així només pel seu fill Albert quan va saber que a la presó Model de Barcelona on anava a visitar el seu pare anys enrere, entre molts altres lluitadors antifranquistes, hi havia Víctor Mora (que amb el pseudònim de Víctor Alcázar, era l’autor d’aquest còmic); i també era conegut com «el marit de la Calzada», la dona que abraça més fort del món i que coneixia millor que ningú l’afany de superació i l’esperit lluitador per fer front a les situacions difícils, que van ser moltes.

Melòman, cinèfil, apassionat de les arts, de les ciències… i, per damunt de tot, devorador de llibres. Un dels grans plaers compartits amb ell era poder entrar a qualsevol llibreria i veure com se li transformava la cara i emergia el que deu ser l’alegria propera a la felicitat.
El seu llibre més conegut potser és Catalanisme i revolució burgesa, publicat per primer cop l’any 1967, que era la seva tesi doctoral i, des d’aleshores, lectura obligada per entendre l’expressió política del sentiment de nació catalana. En el darrer llibre, Una història optimista, primera part de les seves memòries, fa un repàs de la infantesa, senyalada per la guerra, i de la joventut, marcada per la repressió, fins arribar a la seva evolució del comunisme cap al socialisme democràtic.

Catedràtic de dret constitucional, és a dir, dels drets inviolables. Les seves classes eren tan brillants que esdevingueren un autèntic fenomen social, ja que omplien l’aula d’estudiants d’altres disciplines asseguts a les escales i als racons, als passadissos i a les finestres.

Una manera de fer i de ser en política

Durant anys, formà part de la direcció del PSUC i del PSC, però sense ocupar els primers llocs en les organitzacions. No obstant això, tingué una presència pública constant, i en períodes determinats, esdevingué un referent significatiu per a amplis sectors de la societat. Contrincant difícil, però respectuós, de discurs planer i entenedor.

No s’identificà mai amb el concepte de classe política pel seu caràcter excloent i pel que podia significar de privilegi. Potser per això el que més li preocupava era l’actuació sense escrúpols, és a dir, la corrupció d’alguns càrrecs públics, ja que destruïa allò pel qual tant havia lluitat: l’exercici de la democràcia, la representació del poble, l’expressió lliure i sincera, l’entrega a l’esdevenir col•lectiu en llibertat.

Com a introductor i traductor d’autors d’arreu, del camp de les ciències socials (filosofia, història), se li van obrir nous camins i trobà respostes a nous plantejaments. Savi en el sentit ampli de la paraula, en Jordi va consolidar un pensament propi i rigorós, que va saber aplicar en benefici de la societat a la qual va servir.

Apassionat també per la lletra, qualsevol nova experiència, pensament o reflexió calia transmetre-la immediatament. Quan es posava a escriure, el temps s’aturava i la seva concentració era tan intensa que tot deixava d’existir fins que acabava el text. Va començar a publicar articles a la premsa a principis dels 70 i no va deixar de fer-ho. En aquests moments que s’estan recopilant, es quantifiquen en més de 1.500 en la premsa catalana i encara no s’han quantificat els publicats en la premsa espanyola i la internacional. Els primers, de política exterior, perquè no li acceptaven els de política interior. Tot i això, va patir la censura fins al 1976.

Consideració general

El 4 de desembre de 2009 la política, en majúscules, va perdre el més gran dels seus valedors.

Els que vam tenir la sort de gaudir-ne de prop hem anat omplint el buit que la malaltia anava creant amb l’arrelament dels nostres millors records, i ara sabem que la mort no ho esborra tot, ans al contrari.

De la seva incommensurable intel•ligència no va voler parlar-ne mai, i ens va ensenyar que és amb senzillesa com es viuen i diuen les coses essencials.

Fer-se a ell mateix, l’avidesa de saber i compartir el que sabia, fer de la cultura l’espina dorsal de la construcció de la seva personalitat, mostrar una voluntat de ferro, entregar-se a la difícil tasca de construir i exercir democràcies, defensar el catalanisme social, lluitar per la llibertat cada dia… Aquests elements van configurar la seva escala de valors. Valors que, al nostre entendre, no són del passat, sinó que haurien de ser del futur.

La família, els Tura, a més a més, li hem d’agrair que dignifiqués un cognom i una família que el franquisme va esclafar i perseguir i el nazisme va voler exterminar.

Gaudir de la vida

En l’acte de comiat, el seu fill va recordar-nos la dita «com més por tens de la mort, més has gaudit de la vida». «I no es pot negar que vas gaudir-ne: vas saber inventar-te [cito literalment] una vida radicalment diferent de la que t’estava predestinada». «I vas devorar amb passió cadascuna de les facetes de la vida: l’aprenentatge, la docència, el compromís polític, l’amor, la construcció de l’estat democràtic o l’esquí de fons. Tant hi feia: tot s’havia de viure intensament.»

«També vaig descobrir que tenies un helicòpter mental i davant de cada problema t’aixecaves a vol d’ocell per tenir una visió de conjunt, més enllà del tot.»

«Sàpigues que has deixat un llegat de dignitat que intentarem recollir i siguis on siguis aprofundirem en la democràcia, en la que tu volies i que no consisteix a anar a votar cada quatre anys, sinó en la consciència i renovació constant.»

«Ja saben que a casa no hem estat mai creients, però si hi ha algun lloc més enllà, ja us heu trobat en Comín, en Gramsci, en Lluch, en Miguel Nuñez i d’altres parlant de la justícia social i la democratització del cel.»

«Intentarem seguir el teu camí, derrotant tirans, alliberant les Sigrid en els paradisos freds. En tots els paradisos de llibertat hi seràs per sempre.

A REVEURE, CAPITÁN TRUENO!»