Una història de derrotes: 1652, 1714, 1934 …. Aquest és el saldo dels últims quatre segles per a una part substancial de la societat catalana. I molt especialment per als que han convertit l’actual procés sobiranista en una aposta al tot o res. Naturalment, els escenaris històrics canvien i no poden extrapolar-se de manera mecànica a l’actualitat, excepte en la ucronia marxista, que pronostica la sistemàtica repetició de les tragèdies del passat, encara que la segona vegada sempre en clau de comèdia.
En qualsevol cas, l’aparent acceleració històrica que viu Catalunya obliga a preguntar si els antagonismes actuals presenten la mateixa ferocitat que els del passat, si els protagonistes històrics tenen característiques similars i, sobretot, si les estratègies en marxa han après dels fracassos del ahir.
En aquest sentit, sembla evident que l’actual pulsió secessionista de Catalunya (i el clima que impera en el conjunt d’Espanya) no augura escenaris de lluita armada com els de 1714, 1934 o 1936 Fins i tot, i sense descartar episodis de violència urbana o de coacció estatal, sembla molt llunyana la possibilitat d’una deriva a la iugoslava (tot i que ningú imaginava al començament dels 90 una guerra civil amb actuacions genocides a pocs quilòmetres de les idíl·liques praderies per les quals corrien Heidi i els seus amics).
En canvi, el subjecte històric impulsor de l’actual procés sobiranista català segueix sent molt similar al del passat recent. Fa cent anys, el catalanisme polític era, sobretot, un moviment popular de classes mitjanes, molt emotiu tot desconnectat del”proletariat industrial” (com recordava l’historiador Pierre Vilar) i amb una capacitat de combat molt limitada (com va poder constatar Josep Tarradellas ). I, a més, marcat per un tret secular, gairebé sempre ocult pels núvols negres de les conjuntures dramàtiques: la seva letal divisió entre possibilistes i fonamentalistes (o entre “col·laboracionistes” i “patriotes”).
Aquesta divisió entre moderats i radicals, convenientment assaonada per les animositats personals, es ve perllongant des de fa segles, amb intensitat i efectes variables sobre l’esdevenir de Catalunya. Ara, i de nou davant d’una conjuntura decisiva, el catalanisme exhibeix una aparent unitat i un important capital polític: multitudinàries manifestacions (que, això sí, vistes des de l’exterior acaben percebent com gegantines escenografies) i un bloc electoral que va fregar el 50% en les participatives eleccions catalanes del 2012.
No obstant això, en les interioritats del moviment segueix bategant perillosament la divisió entre possibilistes i maximalistes: “Que no ens enganyin aquesta vegada”, adverteixen alguns radicals amb amnèsia parcial.
I per aquí s’arriba inevitablement al terreny de l’estratègia comparada. La qüestió bàsica al respecte és si l’actual capital polític i social del sobiranisme és suficient en la Catalunya del segle XXI per aspirar a la independència. Sens dubte, és un gran capital que permet aspirar a sensibles avenços en l’autogovern, però… la secessió, la ruptura amb Espanya, la fallida d’un Estat que no va néixer ahir… Aquesta fita exigeix majories molt reforçades. I les dificultats per aconseguir-ho han quedat ben patents en les diferents experiències internacionals sobre processos de separació pacífics, amb el d’Escòcia com el cas més recent.
De fet, en tots aquests processos (i en el de Quebec, en particular) s’ha albirat una partició de la societat en dues meitats pràcticament idèntiques. Aquesta simètrica divisió arriba al punt que en el supòsit d’una victòria puntual del sí, el seu avantatge seria tan minsa que difícilment podria cristal·litzar-se en la creació d’un nou Estat. A menys, és clar, que s’arrisqués a una tensió insuportable, no tant amb l’Estat nodrissa com entre els propis components del futur territori independent.
Només en el cas de Sèrbia i Montenegro les urnes van brindar una solució satisfactòria, ja que el resultat va respondre als criteris que havia marcat la Unió Europea (i que d’alguna manera inspiren la llei de la claredat de Canadà): pregunta clara, participació elevada i majoria reforçada (que en aquell cas s’elevava per sobre del 55%).
A Catalunya algunes enquestes prometen una clara majoria sobiranista, però les eleccions -única mesura real dels respectius fervores- encara no han llançat una majoria nítida a favor de la independència. De fet, aquest 49% de vot sobiranista en els comicis del 2012 reuneix ingredients tan heterogenis com el nebulós confederalisme d’Unió o l’ambigua definició programàtica del programa de CiU (que parla d’Estat propi a Europa, un concepte tan ampli que pot albergar des Baviera a Dinamarca).
¿Què passaria llavors a unes eleccions plebiscitàries, sense ambigüitats, i amb una participació previsiblement més gran? D’on sortirien els nous votants partidaris de la secessió?
En definitiva, la realitat social i política de Catalunya no augura una majoria reforçada,capaç de vèncer la formidable resistència de l’Estat i de la societat espanyola a qualsevol aspiració territorial que trenqui la “unitat nacional”. L’enorme capital polític que atresora el sobiranisme català pot servir per acabar trencant l’immobilisme polític de Madrid, però resulta clarament insuficient per arribar a la independència. I enganyar sobre això només conduirà al fracàs ia la frustració més amarga.
Per tant, centrar tota l’aposta sobiranista i cremar les energies del moviment que li dóna suport en una consulta inviable en el marc institucional espanyol no sembla l’estratègia més intel·ligent. Ni la més rendible. Però fins i tot en el cas, inconcebible ara per ara, que finalment l’Estat accedís a autoritzar un referèndum, els riscos d’una derrota electoral del secessionisme són tan elevats que sembla absurd obstinar-se a un procediment capaç de sepultar el moviment durant decennis, com ha ocorregut al Quebec. Sense oblidar que aquest tipus de consultes de resultat incert sotmeten a les societats a unes proves d’estrès que sempre deixen doloroses seqüeles.
El sobiranisme i el catalanisme en general farien bé en contemplar totes les dades de la realitat i utilitzar amb intel·ligència el seu actual capital polític -i la seva hegemonia en les institucions- per avançar cap a aquest horitzó d’autogovern màxim en què coincideix una majoria, aquesta sí amplíssima, de ciutadans catalans. És a dir, mentre l’aposta estratègica per la consulta pot ser una pèssima inversió (sobretot si es salda amb una derrota que malbarati tot el capital polític i es tradueixi en nuls avenços per a l’autogovern), aquesta mateixa aposta -o altres similars que actuïn com palanques tácticas- pot ser admissible sempre que persegueixi objectius realistes.
La pregunta és: hi ha aquest tipus d’objectius realistes i satisfactoris dins de l’estructura de l’Estat espanyol? L’exemple basc, un cop despullat de l’atmosfera sagnant de la violència terrorista, és un útil mirall i podria esdevenir un bon punt de partida (encara que el seu model fiscal pugui acabar sent insostenible en l’actual marc europeu). A partir d’aquí, i a través de la fórmula d’una disposició addicional a la Constitució que reflectís la singularitat de Catalunya, es podria arribar a un sostre d’autogovern inèdit.
Aquesta “independència invisible”-a través d’un federalisme diferencial, amb competències reforçades, blindatge del model d’immersiólingüística i de la singularitat cultural, i un finançament més ajustada al pes de la població i de la contribució catalana al PIB podria ser la fórmula que satisfés a uns sense humiliar als altres. I aquest tipus de sortida -després la inevitable però oportuna dramatització del contenciós permetria a l’Estat fer les concessions necessàries sense comprometre la seva autoritat davant l’Espanya profunda, tan disposada a tirar-se a la muntanya quan els adversaris presenten la fragilitat del irredemptisme català.
És clar que per a això és necessari que el sobiranisme no es deixi enlluernar pels miratges de la fantasia i se centri més en el efectiu que en el simbòlic. Pur sentit de la realitat. El nacionalisme escocès ha donat un bon exemple d’això a través del contrasentit de pretendre separar-se de la Gran Bretanya sense abjurar de la seva cap de l’Estat. Es tracta d’avançar amb peus de plom en el territori sempre explosiu del simbòlic.
Arribats a aquest punt, els líders catalanistes no haurien d’oblidar que disposen d’un capital polític extraordinari que han de traduir en dividends. Un capital que combina poder institucional i mobilització social. És a dir, són i seguiran sent “la minoria determinant”. Però les lliçons del passat haurien mostrat l’altíssim preu del tot o res. O potser commemorar derrotes s’ha convertit en un addicció històrica del nacionalisme català?
Blocs de La Vanguardia
