Amics de Madrid i estrangers em pregunten sovint què passarà: Hi haurà xoc de trens? Es celebrarà la consulta el 9 de novembre? Com acabarà això? M’ho pregunten amb afecte i, de vegades, amb preocupació, però sempre amb gran curiositat. No és fàcil respondre, però jo intento fer-ho amb equanimitat, dient no el que vull que passi, sinó el que honestament em sembla més probable que passi -com una partida d’escacs- avançant que em sembla que la qüestió de l’encaix o no de Catalunya a Espanya no es resoldrà en nou mesos ni en un any o dos.
En el futur immediat hi ha quatre dates importants. La primera serà el dia en què el Congrés dels Diputats denegui la delegació de competències a la Generalitat per celebrar el referèndum. Aquell dia veurem un missatge inequívoc, amb un vuitanta per cent dels diputats espanyols dient que no a la consulta.
La segona -que segons com podria ser la primera- és la de les eleccions europees, que ens permetran veure si CiU conserva la primera posició a Catalunya o si l’hi treu ERC i si, a tot Espanya, guanya el PP o el PSOE. Depenent del resultat, Mas pot quedar debilitat a Barcelona i Rajoy a Madrid. La tercera, la Diada, que coincidirà amb el tercer centenari de l’11 de setembre de 1714. Cal imaginar que la manifestació de suport a la consulta serà tan multitudinària com la de l’any passat, o més. La quarta, el 18 de setembre, dia del referèndum escocès. Una victòria del no per més del 60% serà una dutxa d’aigua freda per als independentistes catalans. Si el resultat és una victòria del no per poc marge, hi haurà interpretacions diverses i l’impacte es diluirà. Si guanya el sí, la temperatura pujarà radicalment a Catalunya.
A partir d’aquí, què passarà? El Parlament aprovarà la llei catalana de consultes i el Govern de la Generalitat convocarà -o intentarà convocar- la consulta. Per aturar-la, el Govern espanyol recorrerà al Tribunal Constitucional i Mas, com ja ha anunciat, convocarà unes eleccions plebiscitàries. Les convocarà el mateix 9 de novembre? Dependrà del que hagi passat fins llavors, en particular dels resultats de les eleccions europees i del referèndum a Escòcia. Si no les convoca immediatament, pot optar per convertir les municipals de primavera del 2015 en un plebiscit sobre la independència. A Espanya, les eleccions municipals sempre han estat perilloses. Qui ho dubti, que pensi en les del 14 d’abril de 1931, que van tombar a la monarquia. També poden esperar a convocar-les després de les generals, per veure si el Partit Popular perd la majoria absoluta i hi ha un govern més favorable a les tesis catalanes. Mentrestant, la Generalitat i el Govern central aniran negociant (no negociar és també una forma de negociar).
Les eleccions, plebiscitàries o no, són sempre eleccions. Els candidats, es presentin o no amb el mateix programa, el que volen és sortir elegits ells. Això vol dir que els partits favorables a la independència, encara que es presentin amb un programa comú, intentaran convèncer els ciutadans que els votin a ells i no als altres. A més, com el mapa polític català està molt fragmentat, és difícil que els resultats no admetin lectures diverses. Per poc que puguin, a Barcelona tots els partits intentaran declarar la victòria, i a Madrid el Govern i els partits contraris a la consulta diran que les eleccions són eleccions i no referèndums i que de tota manera les diferències entre els partits catalans no mostren una postura unitària a favor de la independència, etcètera. No serà la primera vegada que els partits interpretin de forma contradictòria els resultats d’unes eleccions, oi?
Les urnes decantaran la qüestió cap a un costat o un altre, però si els ciutadans trien una opció de canvi (independència o tercera via), cal negociar-la. Si encara no hi ha hagut eleccions generals, el Govern espanyol pot optar per convocar-les, anticipadament o no. Novament caldrà veure què diuen les urnes. Si les enquestes no s’equivoquen -que es poden equivocar, i molt-, el partit guanyador haurà de governar en coalició. Si és una coalició PPUPyD, el xoc frontal està servit. Una coalició PP-PSOE potser podria negociar una tercera via. També és possible que el partit guanyador necessiti els vots de CiU.
La qüestió s’allargarà, es negociarà -públicament o no- i l’última paraula la tindrem els ciutadans. Com ha de ser. Democràticament, civilitzadament, encara que hi hagi alguna sortida de to de tant en tant. Aquest és el meu pronòstic. Segur que m’equivocaré en moltes coses. Ja se sap, fer prediccions és difícil, especialment sobre el futur. Però m’agradaria no equivocar-me en una: espero que arribem a una entesa que, encara que no deixi a tothom content, ens permeti sentir-nos orgullosos de com l’hem aconseguit.
