Enmig de la cruïlla de la crisi social, econòmica, democràtica, hi ha també una crisi nacional: insatisfacció majoritària amb la situació actual de les relacions entre Catalunya i Espanya i rebuig al statu quo des de la sentència de l’Estatut, amb la qual no només es van retallar les aspiracions de millora de l’autogovern sinó que es va trencar el pacte constituent.
En aquesta situació, cada força política planteja legítimament la seva resposta a la situació: el seu projecte. Però si algun punt de coincidència han ofert la passades eleccions és l’entorn a com plantejar les solucions: el 80% de la cambra parlamentària actual va defensar en el seu programa electoral que la solució a aquesta crisi nacional havia de partir d’una acció: escoltar abans l’opinió de els ciutadans. És el dret a decidir.
Tres poden ser les claus que, al meu entendre, poden ajudar-nos a recuperar la seguretat i la confiança que comença a desdibuixar respecte a si la política catalana, en conjunt, sap on va.
Modèstia. El president Artur Mas està fent una lectura simple dels resultats electorals. Confon la majoria parlamentària amb majoria social. Té legitimitat però la pot perdre si no és capaç d’actuar com a President de tots, en lloc de ser presoner del seu acord d’investidura. El preocupant plantejament inicial de la Declaració de Sobirania no és simplement un error, és el símptoma d’un equívoc democràtic greu.No buscava una consulta, buscava una aclamació a un determinat projecte polític. La primera opció era democràtica, la segona no ho és. Greu.
Generositat. El PSC afirma que no està per ajudar Artur Mas a sortir de l’embolic en què estem ficats.Però l’embolic, el té Catalunya. I els socialistes catalans no podem renunciar a ser útils, efectius i pràctics en servir als interessos de Catalunya i els seus ciutadans. Per això, hauria de desvincular la defensa del dret a decidir de la de cada un dels legítims projectes de cada força política: la independència (identificada patrimonialment i exclusivament pels seus mateixos defensors amb el terme sobirania), el federalisme, o el confederalisme.
Intel·ligència. La “Llei de consultes populars per via de referèndum” de 2010, aprovada i en vigor, pot contenir la clau per sortir del mal pas en què ens trobem. Ningú pot discutir que la Generalitat de Catalunya, en l’àmbit de les seves competències, fins i tot de les seves funcions, pugui consultar la ciutadania per iniciar, amb més força i legitimitat, un procés de renegociació competencial, de pacte fiscal o de relació amb l’Estat . Necessitem articular un procés de nou statu quo (millora, evolució o canvi, segons sigui cada projecte polític) però no podrem aconseguir-ho ignorant l’ampli marc legal en què vivim ni unilateralment. Sense legalitat i sense negociació. Per això, començar aquest camí amb la força de la consulta ens donarà més legitimitat democràtica. Raons i vots. Aquesta Llei, encara que sigui d’un altre govern, pot ser molt útil si sabem explorar, amb intel·ligència, les seves possibilitats. No siguem adanistas. Tenim ja un bon instrument.
Article publicat a La Vanguardia
