Portada

Borja de Riquer i Permanyer: Sobre el nacionalisme espanyol

nacionalismeJa fa uns 20 anys el conegut sociòleg Juan J. Linz va escriure que la història dels nacionalismes hispànics era la història d’uns projectes parcialment fracassats i d’unes frustracions compartides davant la impossibilitat de la victòria total de cap d’ells. Ni el nacionalisme espanyol, deia Linz, havia aconseguit construir una nació Estat sòlida i plenament acceptada, ni els nacionalismes alternatius -especialment el català i el basc -havien aconseguit el seu objectiu principal: exercir el poder d’una manera exclusiva i sobirana en els seus territoris. Aquesta audaç i encertada tesi mai la trobem dins del debat polític. La majoria dels polítics espanyols la ignoren perquè acceptar-la suposaria haver de canviar tantes coses del seu ideari i de la seva actitud que no gosen ni pensar-ho.

Si els polítics espanyols fossin més sensats, fa temps que s’haurien preguntat què és el que ha fallat els últims dos segles, des de les Corts de Cadis, perquè la nació espanyola hagi estat tan qüestionada i discutida. Si haguessin llegit alguns llibres d’història, com Mater Dolorosa de José Álvarez Junco -res sospitós de procatalanista-, serien molt més prudents al pontificar que Espanya és la nació més antiga d’Europa. Si els polítics fossin més cultes, probablement haurien donat més importància a l’advertència que l’any 1835 va formular el diputat Alcalá Galiano quan va assenyalar que l’objectiu dels liberals era “fer a la nació espanyola una nació, que no ho és ni ho ha estat fins ara”. I serien molt més prudents en els seus plantejaments si recordessin que 75 anys després, el 12 de març de 1910, Ortega i Gasset sostenia que “tenint en compte que Espanya no existeix com a nació, el deure dels intel·lectuals és construir Espanya”. Ortega no era un eixelebrat ni un demagog, sinó un lúcid analista de la realitat espanyola. Un intel·lectual preocupat davant el fet que, després d’un segle d’Estat liberal centralista, no s’havia aconseguit forjar una sòlida, prestigiosa i àmpliament compartida nació de tots els espanyols.

La irrupció dels incipients nacionalismes català i basc, després de la crisi de 1898, no va ser analitzada per la majoria dels polítics com un símptoma de la profunda crisi de la identitat espanyola, sinó com una mostra d’oportunisme polític. En lloc de preguntar-se què significava el sorgiment d’aquests moviments, van preferir qualificar-los de sediciosos i de reaccionaris atès que qüestionaven la unitat de la seva nació. I a més van considerar que el que havia fallat era sobretot l’Estat, no la idea de nació.

Els governs espanyols han actuat com si “l’única nació dels espanyols” fos una realitat inqüestionable i s’han guiat a partir de dos principis: negar-se a reconèixer l’autèntica naturalesa de la crisi d’identitat existent, i creure que per nacionalitzar de veritat els espanyols bàsicament havia de tenir més Estat, més administració central i més autoritat. I així, van confondre nacionalitzar amb uniformitzar, i en lloc d’intentar convèncer amb un projecte de nació suggerent, modern, progressista i plural, van voler imposar la imatge més tradicional, rància i unitària d’Espanya. Va ser un greu error polític. Les dues dictadures militars del segle XX no van aconseguir acabar amb els nacionalismes alternatius, tot el contrari, els van activar i van legitimar notablement, d’aquí que els especialistes parlin de la nacionalització “negativa” del franquisme. És cert que hi ha hagut moments d’acord i s’han pactat solucions autonomistes, com en el període 1931-1936 i l’iniciat el 1977, però han estat sempre més el fruit del pragmatisme polític que del reconeixement sincer de l’autèntica naturalesa de la qüestió. Prova d’això és l’actual esgotament del ambigu i imprecís règim de les autonomies.

El nacionalisme espanyol ara actua molt més desacomplexat que abans i s’emmascara de patriotisme constitucional, però segueix basant-se en el principi de sempre: l’afirmació rotunda que no hi ha més nació que la seva -article 2 de la Constitució. Està massa impregnat de la pesada herència uniformista, d’aquí que reaccioni amb intoleràncies, brots colèrics i amenaces davant qualsevol qüestionament del seu monopoli identitari. Les seves conviccions democràtiques són ben primes, ho corrobora la seva radical negativa a admetre que els ciutadans de Catalunya tinguin tant dret a sostenir que Catalunya és la seva nació com els de Burgos o Madrid a defensar que la seva és Espanya.

Avui, jugar a la política democràtica implica reconèixer l’existència de l’altre tal com és, agradi o no. I després tractar de resoldre el contenciós intentant trobar solucions polítiques racionals i justes. En les regles del joc democràtic del segle XXI no caben els menyspreus autoritaris.S’han acabat els procediments dels Espartero, Narváez, Primo de Rivera o Franco. I també els dels Maura o Canalejas. I fins i tot ja no serveixen les receptes dels Azaña o Suárez.

Una de les claus del gran suport que ha arribat a l’actual demanda identitària catalana és haver-se presentat bàsicament com una qüestió democràtica i de dignitat ciutadana d’una col·lectivitat. Davant d’això, el nacionalisme espanyol s’ha quedat notablement descol·locat en fer-se patents les seves intransigències autoritàries. No hi ha cap dubte que els propers anys assistirem a importants canvis polítics, però no sé si llavors hi haurà temps per negociar algun tipus de projecte compartit. Les obsessions dels intolerants sempre han acabat per provocar el mateix problema polític: quan s’han convençut que més valia pactar, ja era massa tard. I si no, recordeu Cuba.

La Vanguardia

Un comentari

  1. “No s’havia aconseguit forjar una sòlida, prestigiosa i àmpliament compartida nació de tots els espanyols.”

    És curiós: en cap momento a l’article es parla de les diferents llengües i cultures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button