En el clima actual de les idees i les polítiques que acusen el treball, el seu cost i els drets socials dels treballadors que consideren excessius, és d’interès públic que es faci un debat sobre el capital. La nova suma de Thomas Piketty, director d’estudis a l’EHESS i professor de l’Escola d’Economia de París i dels mitjans de comunicació que l’envolten són significatius. L’obra de Thomas Piketty se centra en la distribució de la riquesa i les seves desigualtats. La major part del llibre està dedicada a estudiar la història i el patrimoni del capital des del segle XVIII i la revolució industrial. Es basa en un enorme treball estadístic realitzat per l’autor en col·laboració amb molts investigadors internacionals.
El repte se situa a la primera pàgina: cal saber si la dinàmica del capitalisme “condueix inevitablement a la creixent concentració de la riquesa i el poder en unes poques mans, com Marx creia en el segle XIX? O bé si són les forces d’equilibri de creixement, la competència i el progrés tècnic espontàniament les que porten a una reducció de les desigualtats i una estabilització suau en la fase avançada del desenvolupament, com pensava Kuznets al segle XX”. (Simon Kuznets és un economista nord-americà d’origen rus, un dels pares dels comptes nacionals a partir de la segona guerra mundial, el Premi Nobel del 1971). Les respostes aportades, tot i que “imperfectes i incompletes” són inequívoques. La dinàmica històrica del capitalisme és en realitat una concentració dinàmica d’ingressos i béns. Al segle XX es va produir un reequilibri. És el resultat de la destrucció del patrimoni en les dues guerres mundials, la nacionalització i les institucions socials de la postguerra que redueix l’acumulació de la riquesa privada i fomenta la del rendiment del capital. Però des de la dècada de 1970 la tendència es va invertir, retrobant la dinàmica històrica fonamental del sistema. Tant és així que, en l’actualitat, a principis dels anys 2010, la totalitat del que els francesos posseïen en patrimoni mobiliari, financer era gairebé de sis a set anys de renda nacional, al nivell de la “belle époque” a principis del segle XX, mentre que durant els 1950, 1960, era de dos o tres anys.
Per descomptat, les diferències són sensibles d’un segle a un altre i entre els països, en funció de la història i les lluites socials i polítiques de cada un d’ells. El capital ha canviat de mans. La terra i el deute públic són menys importants que el capital industrial i financer i el sector immobiliari. Ha emergit una classe mitjana patrimonial en tots els països rics, des de mitjans del segle passat. La concentració dels actius als EUA va ser menor que a Europa al segle XIX. Ara és més alta i així com la desigualtat salarial amb l’aparició d’altíssims salaris, sobretot entre els executius de les grans corporacions i les finances.
Le capital au XXIème siècle, Les livres du nouveau monde, éd. Seuil, 968 pàgines, 25 euros.
