Crec que Rosa Díez es contradiu en el seu article Qui defensa a Espanya?, d’EL PAÍS del 7 d’octubre. I crec que tant aquesta contradicció com, sobretot, el fet que passi desapercebuda assenyalen un aspecte preocupant del debat que s’ha entaulat entre nosaltres pel que fa a l’independentisme català.
La contradicció és la que segueix. Ella afirma que a “països seriosos” com França, Alemanya, EUA i Regne Unit mai passaria el que està passant a Espanya, i que sota cap concepte s’assistiria en aquestes democràcies a “l’abandonament de la defensa del comú” que al seu judici assola avui el nostre país. Però la veritat és que l’únic d’aquests països amb una demanda nacionalista més o menys comparable a la nostra és Regne Unit, i resulta que el que hi van a fer és celebrar un referèndum sobre la independència d’Escòcia dins la més absoluta normalitat democràtica. Precisament el que aquí sol·licita l’independentisme català.
Que una discordança de tal calibre passi desapercebuda indica que els paràmetres del debat estan una mica enrarits. Com si les categories amb què enfrontem el món no ens deixessin veure ni el més evident. Encara que sens dubte això és així per múltiples motius, potser un d’ells consisteixi que a Espanya, durant els anys del terror etarra, vam elaborar un discurs antinacionalista que “va funcionar”-perdonin la simplificació- d’una manera molt eficaç davant aquella barbàrie. I, encara que pel que fa al nacionalisme català tal discurs no serveix, seguim en bona mesura presos de les seves inèrcies.
Aquell discurs el van enarborar pensadors com Fernando Savater i molts altres que, lluny de limitar la seva intervenció a la pura teoria, es van convertir en un exemple de coratge cívic i valor moral davant del terror, fent així honor al veritable significat de la paraula “intel·lectual”. Es basava en certes idees-força de tall dicotòmic, d’entre les quals les més poderoses van ser les de violència vs pacifisme i les d’ètnia vs veu. La primera dividia el món entre els quals feien ús de la força i la intimidació i els que no. La segona, entre els que apel·laven a l’existència d’un poble ancestral voluntat que només ells semblaven conèixer i els que es limitaven a escoltar el que els concrets habitants de tal poble expressaven lliurement a les urnes. Acceptar aquelles categories era situar-se indefectiblement del costat de la democràcia, i això configurava un univers en el qual tots estàvem del mateix costat. Tots menys ETA i els seus, és clar.
Però ara l’escenari és un altre. Amb l’independentisme català aquest discurs senzillament no serveix. No serveix, és evident, la primera dicotomia, ja que estem davant d’un moviment polític de tall indubtablement pacífic. Però no serveix tampoc -i això és el que crec que no sembla tan clar, i d’aquí l’enrariment del debat- la segona. Per molt que alguns s’entestin a endossar al nacionalisme català l’etiqueta “d’ètnic”, aquí aquest enfocament no condueix a cap costat.
Al País Basc la confrontació entre ètnia i veu va funcionar perquè era la pròpia veu de l’ètnia el què deslegitimava el terror. Això és, perquè eren els propis bascos els que de manera aclaparadora desautoritzaven als seus suposats representants. La veu que es contraposava a l’ètnia era, en conseqüència, la veu dels propis bascos, no la de la generalitat dels espanyols. Així es va entendre sempre en les argumentacions pertinents, i per això a ningú se li va ocórrer llavors legar que una majoria d’espanyols rebutjava el terror etarra, cosa que de pur evident no hagués aportat absolutament res. I, no obstant, avui sí escoltem respecte a Catalunya que la decisió, la veu, s’ha de cedir al conjunt dels espanyols, i no només als catalans. Per què?
Perquè a Catalunya la veu dels catalans ja no desautoritza la suposada ètnia. O, almenys, no està tan clar que vagi a fer-ho. De fet, el que ha començat a fer aquesta veu és configurar una nova ètnia. “Ètnia” és, per descomptat, una paraula poc simpàtica. Però té bastants substituts més o menys presentables: un nou poble, una nova nació, un nou subjecte internacional… el que vostès vulguin. El cas és que hi ha alguna cosa nova que abans no hi era, i que, li donem el nom que li donem, s’està articulant al voltant d’una veu, d’una voluntat. Per això, com passava amb les espases davant del Balrog de Moria, les velles dicotomies ja no serveixen aquí.
I no només no serveixen, és que resulta contraproduent aplicar-les sense més reflexió. Antany, contra ETA, el lema que s’escoltava per tot arreu era “en democràcia, sense violència, tot és defensable”, i era difícil no estar-hi d’acord. La divisió resultant era òbvia: demòcrates contra violents. Però és que, ara, davant d’un moviment perfectament pacífic, alguns semblen entestats a demostrar que el que en realitat es volia dir era que “en democràcia tot és defensable… excepte l’independentisme, és clar, perquè això és sempre una cosa etnicista”. Pretendre que la frontera que ara s’ha de dibuixar sigui entre demòcrates i independentistes no és una bona idea. No només no ajuda a la trobada, és que ho dinamita. I eixampla l’abisme que ens separa.
Què fer? Fins a cinc vegades repeteix Rosa Díez en el seu text la paraula “lleialtat”. Però la lleialtat s’exigeix davant un acord previ, i la seva legitimitat es desprèn per tant d’una obligació voluntàriament prestada a aquest. I passa que és precisament la voluntarietat originària la qual es posa ara en dubte per part d’alguns dels signants, així que poc recorregut s’albira per aquest camí.
No es tracta, al meu parer, de lleialtat, ni de res que tingui a veure amb un pacte i unes condicions. Es tracta d’alguna cosa previ, d’alguna cosa que precisament fa innecessari tot pacte sobre alguna cosa que no es discuteix perquè es dóna per descomptat. I en aquesta cosa, que Aristòtil deia amistat, descansa el fonament de tota comunitat. De tota ètnia. De tot poble. O de tota nació, com vostès vulguin. I és aquesta cosa que hem de cuidar.
I crec que és a aquesta cosa al que es refereix la bellíssima cita atribuïda a Camus que Rosa Díez introdueix a l’inici del seu article, “estimo massa al meu país per ser nacionalista”, i que jo almenys he interpretat sempre d’una manera diferent a la que ella sembla abraçar. La cita no pertany a Camus, encara que ell certament la va fer seva (vegeu Francesc de Carreras, una frase amb sentit, El País, 10-11-2000). Però, més enllà d’això, si hi ha alguna cosa que la vida i l’obra de Camus ens ensenyen és que, d’haver de triar entre la gent i la seva llibertat, per una banda, i la nació i les seves fronteres, per un altre, a ell el trobaríem sempre del costat de les primeres. I crec que ell també estaria d’acord en que la veritable amistat implica sempre i necessàriament llibertat, i en què la llibertat implica riscos.
Una de les proves que ha de superar Bastian en La història interminable consisteix a travessar una porta guardada per dues esfinxs. La dificultat rau en que només podrà franquejar a condició que no vulgui fer-ho, o les esfinxs el destruiran. No recordo com aconseguia aquell noi creuar a l’altra banda, però de vegades penso que nosaltres, com a país, estem en una situació semblant. Només podrem resoldre la sempiterna qüestió nacional d’Espanya quan siguem capaços no només d’acceptar, sinó de desitjar que alguns dels que considerem dels nostres ens puguin abandonar si de debò volen fer-ho. I d’alegrar-nos per ells i desitjar-los el millor. Només llavors haurem col·locat la llibertat, que és un ideal difícil i no donat que apunta cap al futur, per sobre de la nació, que no és més que una llosa heretada que fixa la nostra mirada al passat i des de la qual resulta molt còmode dictaminar que “ètnies” són sempre les altres, però mai la meva. Potser el dia que ho aconseguim ningú vulgui marxar a cap costat… però és que això és precisament el que ens ha de donar igual per poder aconseguir-ho.
