La incomoditat (1). Uns escalfen els motors per a la Via Catalana (amb moltes dificultats per admetre matisos, com demostra el bullying sobre el bisbe de Solsona). Els altres, alçant la Sagrada Constitució, menyspreen el valor de tal Via, presentant-la com el resultat de la manipulació mediàtica (quan no del “feixisme ambiental”). Uns clamen per la independència. Altres reclamen la llei. És temerari ficar-se entre ells. Però convé no oblidar que no són pocs els que miren i escolten, però callen. La identitat nacional funciona com un succedani de la fe religiosa. Qui pretengui introduir distància crítica sortirà perjudicat: o bé ofendrà a aquells que experimenten l’emoció nacional catalana com una vivència sagrada. O bé donarà arguments a aquells que, des de la posició espanyola, no menys sagrada, esperen que els dissidents catalans es rendeixin i es deixin tallar el cap.
Les majories satisfetes (2). Jürgen Habermas va proposar el concepte de “patriotisme constitucional” per superar la multiplicitat d’identitats i creences que conformen les complexes societats contemporànies: una societat regida només pels valors de la democràcia. És l’última versió del corrent racionalista, de tradició il·lustrada, que aspira a una societat humana, sense adjectius. Una societat que ofereix drets i exigeix deures als ciutadans per ser ciutadans (i no per la seva cultura, raça o religió). Des de l’òptica d’aquest patriotisme, els valors religiosos o nacionals de les comunitats tradicionals són descrits com pervivències perilloses. Una societat tan neta de llast històric, i tan estrictament basada en l’imperi de la llei democràtica, podria semblar molt propera a l’ideal de “La pàtria dels humans”, però comptem amb certa perspectiva històrica i podem analitzar les perversions que aquest ideal, com tots, ha generat. En efecte, les pàtries constitucionals, estructurades sobre la democràcia demogràfica acaben sent mecanismes reforçadors de les identitats poderoses, mentre abandonen a les identitats demogràficament febles a l’atzar del mercat, és a dir, a la desgràcia econòmica o la pèrdua cultural.
Molt menys citat que el de Habermas, és el concepte “majories satisfetes” que va encunyar Kenneth Galbraith. Les majories satisfetes usen els drets polítics i personals adquirits, per fer votar lleis que sostreuen una part dels drets dels ciutadans més febles econòmicament o demogràficament. En l’àmbit social, la crisi ens ho està mostrant de manera dolorosament clara: la “pàtria constitucional” està farcida de drets teòrics, però cada vegada més buida de drets reals. No és estrany que el concepte “patriotisme constitucional” fascini tant a la intel·lectualitat espanyola satisfeta, instal·lada homogèniament en les estructures del poder cultural espanyol: és un patriotisme democràtic que funciona, de facto, com una closca retòrica. No pot garantir l’essencial: ni la seguretat d’àmplies capes de la població (crisi), ni la pervivència futura de les “minories culturals insatisfetes”. A aquestes minories culturals se’ls ofereix un únic dret: llibertat d’opinió. Defensar unes idees és possible en la pàtria constitucional, però no fer-les. A una minoria li serà sempre impossible guanyar les eleccions generals o els referèndums.
“Fora de lloc” (3). El sociòleg Bauman suggereix que la nació és la cristal·lització política del mite de la terra promesa, mite que no admet altres ídols. En el cas català, que ha estat històricament impotent per a realitzar-se en Estat, aquest ideal ni es pot complir ni es pot abandonar. L’espanyol que troba a la sabata de l’Estat el número de peu adequat a la seva identitat, s’estranyarà sempre d’aquell conciutadà que nota que la sabata de l’Estat li estreny i no li deixa caminar bé. En això es distingeix clarament un espanyol de matriu catalana i un de matriu castellana. Ja que la identitat i els mites són una creació ideològica del romanticisme i Espanya es va construir sobre els mites de la tradició castellana, la incomoditat del no reconeixement només la percebem els que no formem part d’aquesta tradició (sigui per família, sigui per identificació amb l’entorn).
Sovint, la consciència individual de la identitat nacional apareix quan un pren consciència que no quadra en cap casella. Això havia passat sempre a Espanya amb els catalans, però ara comença a passar a Catalunya amb els que no s’identifiquen amb el sobiranisme. La incomoditat identitària apareix quan un descobreix que ha violentar el seu perfil individual, que ha reescriure la seva memòria personal, que ha silenciar una part de la seva vida. És a dir, quan un té la sensació d’estar “fora de lloc” (o quan està sent forçat a estar “fora de lloc”).
Antoni Puigvert, només es tracta d’una manifestació democràtica que com la primera parteix de baix malgrat els esfoços d’alguns de recuperar-la, i que serà d’un èxit rotund.