A propòsit de la confessió de Pujol, Jordi Amat va publicar en aquest diari una columna deliciosa en la qual glossava la vida d’Antonia Mármol, una catalana d’origen andalús que ha fregat escales tota la vida. L’Antonia té l’edat d’aquest ancià expresident del qual ara tothom abjura (molts dels que han prosperat gràcies a ell ara en malparlen: temen el contagi de l’empestat). Amat recordava que la suor de l’Antonia, i la de moltes altres com ella, ha fertilitzat el país des de l’anonimat i la perifèria.
En el moment de llegir la carta de Pujol, vaig tenir un pensament semblant al d’Amat. Vaig evocar els combatents anònims de l’antifranquisme que han estat foragitats (s’ha de dir així: foragitats) de la memòria catalana. Hi ha centenars de noms oblidats que, en els anys foscos, van contribuir, tant omés que Jordi Pujol, a la dignitat política i cultural d’aquest país. De tots els que jo he conegut, ara em ve al cap Ramón Fernández Jurado. ¿Hi ha algú que sàpiga qui era? Andalús d’Almeria, va venir de petit a Barcelona; militant d’esquerres, va combatre amb la República i va ser condemnat per un tribunal militar. En sortir de la presó, es va exiliar a Amèrica i va tornar als anys seixanta, al barri de Bellvitge, on feia classes de català. El vaig conèixer el 1974. Cap blanc, celles gruixudes, el cor net; sense ni un bri de ressentiment, dedicat en cos i ànima, i sense cobrar, a popularitzar la llengua catalana i la igualtat social. Amb la democràcia, va ser regidor de Castelldefels i diputat al Parlament, però no va poder fruir gaire de la democràcia: va morir de càncer el 1984. Posant el seu nom a la biblioteca pública, el municipi de Castelldefels va voler preservar-ne la memòria, però l’Ajuntament actual el va fer esborrar. Ara Fernández Jurado, havent fet tant, jeu a les escombraries de la història, com tants herois anònims del catalanisme.
Havent fet tant, jeu a les escombraries de la història, com molts herois anònims.
No, no és un problema de persones injustament empetitides o exageradament inflades. És un problema de relat. La Catalunya de Pujol, que és ben vigent, va deslegitimar esforços colossals realitzats durant el franquisme pels corrents no nacionalistes del catalanisme. Els va fer desaparèixer del mapa. Ara, en l’escenari trasbalsat pel fiasco de Pujol, compareixen tots els Fernández Jurado, que eren molts, per recordar-nos que l’amor no té preu. Que no té cap mèrit treballar pel país que estimes.
Tot plegat fa pensar en aquell capítol de Les il·lusions perdudes de Flaubert en què el protagonista, Frédéric Moreau, i el seu amic Hussonnet veuen en directe l’assalt popular al palau de les Tulleries, poc després que el rei Lluís Felip hagi fugit (1848). Oceànica, la gentada corre, s’agita, sua. Són els nous protagonistes de la història, però Hussonnet diu: “Els herois fan pudor”. El problema dels herois exclusius i perfumats és que, en un moment o altre, els abandona el desodorant.
