La setmana passada vaig rebre una trucada del programa La Rambla, de BTV, en què participo. El tràgic accident aeri dels Alps seria el tema obvi i es volia que hi intervinguessin experts en temes aeronàutics o psicològics i no col·laboradors normals. Em va agradar molt la decisió perquè era una mostra de professionalitat i de sentit comú del presentador, Daniel Domenjó. Malgrat que aquell dia el canvi em perjudicava una mica, perquè precisament s’havia de comentar el llibre que acabo de publicar sobre la història i influència de la ràdio en la Guerra Civil espanyola. Però és evident que són els experts en un tema els que han d’opinar, no qualsevol indocumentat, i tinc claríssim que sé poques coses, i de pocs temes.
Vaig seguir tertúlies d’altres televisions, i n’hi havia amb tertulians de sempre parlant del diví i l’humà de la manera més despreocupada, en aquest cas com si fossin experts en temes aeronàutics o expressant vaguetats que no aportaven res. Em feia venir una vergonya que aguditzava la que sovint experimento quan sento alguns dels participants en aquests espais informatius predominants en què s’han convertit les tertúlies.
Com a periodista estava ansiós de cridar a l’orella d’alguns conductors de tertúlies per fer-los reaccionar: això s’ha de revisar! Entre els tertulians habituals n’hi ha de molt preparats, però ni el més insigne i lúcid premi Nobel pot saber de tot i, malgrat això, cada dia feu d’altaveu d’algunes persones que no només opinen sinó que pontifiquen sobre intricats afers jurídics o financers, sobre geoestratègia a Extrem Orient o sobre el procés sobiranista a Catalunya, sobre cultura i agricultura, medicina i art, educació, religió, futbol, temes militars, psicologia, història, ecologia, tecnologia ferroviària, conservació de sucs vegetals i tants camps més, de cada un dels quals els especialistes més conspicus només arriben a dominar un petit aspecte.
Si a això s’hi afegeix que en algunes tertúlies van apareixent sobreimpresos en pantalla missatges de televidents, els despropòsits arriben a l’infinit.
M’han dit que a Espanya hi ha unes 120 tertúlies diàries de ràdio i televisió, sense comptar les de les televisions i ràdios locals. No sé si la xifra és exacta, però en tot cas crec que el programa humorístic de TV3 Polònia l’encertava de ple fa un parell de setmanes quan parodiava la manera com alguns tertulians combinaven arbitràriament tòpics, paraules grandiloqüents i conceptes fonamentals, perquè per molts la qüestió no és reflexionar, aportar criteri per ajudar les persones a créixer, sinó fer una cursa per veure qui la diu més grossa o més estrambòtica, potser perquè qualsevol digital desaprensiu la reprodueixi com a mostra d’enginy.
