Lamentablement, la crisi s’allarga. Les últimes dades apunten clarament que el malalt no millora. Al contrari, tant l’economies europea com la nord-americana han tornat a recaure en l’estancament.
I, tal com vostès deuen saber, la recaiguda en la malaltia és pitjor que la caiguda inicial, perquè el cos està més feble i s’ha quedat amb menys defenses.
¿Quina és la raó d’aquesta recaiguda? Hi ha tres causes. Dues d’elles estan relacionades amb la naturalesa pròpia de la crisi, però la tercera té a veure amb un grandíssim error dels nostres governs. Vegem-ho.
La primera és perquè l’origen de la crisi va ser una enorme bombolla de crèdit que ha fet sobreendeutar el sector privat. És a dir, les famílies, les empreses i, especialment, els bancs. Això passa molt poques vegades, però, quan passa, les crisis són diferents i més llargues.
IGual que després d’un bon tiberi, que convé passar-se uns quants dies fent dieta, després d’una fase de sobreendeutament en ve una de desendeutament. Les famílies han d’estalviar i, per tant, consumeixen menys. I les empreses han de tornar els crèdits i reduir inversions. El resultat és que la demanda interna, que és l’autèntic motor de l’economia, queda al ralentí.
Però al mateix temps els bancs s’han de desendeutar i netejar el seu balanç d’actius que, igual que els immobles i el sòl, han perdut una bona part del seu valor. I mentre ho fan, el crèdit es va assecant. La història financera ens diu que els processos de desendeutament solen durar, per terme mitjà, uns sis o set anys. N’hem passat quatre; per tant, en queden dos o tres. Mentrestant, els països castigats per la crisi tindran una demanda privada interna feble. ¿Com s’ho han de fer per créixer en aquestes condicions? Augmentant les exportacions.
Això ens porta a la segona causa. Perquè augmentin les exportacions dels països castigats per la crisi aquests han de millorar la seva competitivitat. Però, a més a més, els països que tenen grans superàvits comercials, com és el cas de la Xina i Alemanya, han d’augmentar la demanda interna i disminuir les exportacions. Aquest reequilibri extern no es produirà d’un dia per l’altre, però fins que no passi no veurem un creixement sòlid.
En aquestes circumstàncies, i mentre el motor principal de l’economia, és a dir, el sector privat, està al ralentí, és necessari activar els motors auxiliars en mans dels governs: la política monetària i la política fiscal. Per contra, l’activitat de les empreses es bloqueja i l’atur s’enfila fins al capdamunt.
Però, espantats per l’inevitable augment del dèficit i del deute públic provocat per la mateixa recessió econòmica (que fa disminuir els ingressos fiscals i augmentar les despeses en desocupació), els governs han desactivat aquests motors auxiliars quan el motor principal segueix al ralentí. Aquesta és la tercera i més insidiosa causa de l’allargament de la crisi. Al donar prioritat absoluta a l’austeritat, els governs han assassinat l’incipient creixement.
Els governs s’enfronten a un dilema gens fàcil. Ho ha expressat d’una manera inigualable l’economista en cap del Fons Monetari Internacional (FMI), Olivier Blanchard, en la introducció a l’informe sobre perspectives econòmiques del setembre passat: «La consolidació fiscal no pot ser massa ràpida o destruirà el creixement. Tampoc pot ser massa lenta perquè destruirà la credibilitat. La velocitat ha de dependre de les circumstàncies de cada país, però la clau segueix sent una consolidació a mitjà termini creïble». Per gestionar l’economia en aquestes condicions es necessita gent experta i gens espantadissa. I no sembla que hagi de ser el cas.
El més pervers de l’austeritat és que s’està aplicant d’una manera compulsiva i generalitzada, tant en economies que tenen problemes com a les que no en tenen. Se’ns ha dit que es tracta d’una «austeritat expansiva». Però l’exemple de l’economia britànica, que ha entrat en caiguda lliure sota el pla de dràstica i innecessària austeritat de David Cameron -anomenat emfàticament Big Society- o el que està passant amb l’economia alemanya, permet afirmar que l’austeritat expansiva és el mateix que creure en els contes de fades.
Al practicar l’austeritat compulsiva i generalitzada, els governs es comporten com fan els metges que en lloc d’alleujar el dolor del pacient practiquen l’acarnissament terapèutic. I això és del tot inacceptable, des del punt de vista moral i econòmic.
¿Com és possible que les persones que estan al capdavant dels nostres governs no s’adonin d’aquesta realitat? Perquè estan dirigint la política més per consideracions ideològiques que per una anàlisi econòmica seriosa de les conseqüències de l’austeritat sobre l’economia, la desocupació i la desigualtat.
Mentre la ideologia del conservadorisme segueixi prevalent sobre l’anàlisi econòmica, la crisi s’allargarà.
