Hi ha alternativa a les retallades? M’han plantejat aquesta pregunta en fòrums molt diferents, tant sindicals com cívics. En tots he pogut advertir una clara consciència de la difícil situació que vivim, així com la disposició a estrènyer-se el cinturó. El que es qüestiona és la forma d’afrontar-la. I amb raó, perquè les retallades tenen uns efectes devastadors.
En primer lloc, sobre l’economia. No aconsegueixen els objectius perseguits -reduir el deute i el dèficit- i empitjoren les coses: enfanguen l’economia en la recessió i són una arma de destrucció massiva d’ocupació. I el que és pitjor, provoquen incertesa i pèrdua d’esperança en el futur.
En segon lloc, sobre la cohesió social. Les retallades en educació, sanitat o dependència són més nocius que qualsevol altre estalvi. Afecten la matèria que constitueix la cola d’una societat decent. Aquests retalls fracturen la societat entre els que tenen i els que no tenen. Destrueixen l’”ètica de la simpatia” (ara diríem empatia) que Adam Smith considerava essencial per al funcionament d’una economia de mercat.
En tercer lloc, sobre la política democràtica. Les retallades deslegitimen als governs. Els fan aparèixer com a mers recaptadors d’ingressos sobre els més febles per donar-los, com si fossin compensacions de guerra, als prestadors, emparats en molts casos pels seus governs. Prestadors que lliurement van deixar els seus diners als bancs espanyols i que ara es neguen a responsabilitzar-se de les seves males decisions d’inversió.
Dedicats com estan a detreure diners dels seus ciutadans, els nostres governs són incapaços de formular i presentar a la població un projecte esperançador que, sense negar les dificultats i els inevitables esforços, sigui capaç de generar certesa i il·lusió en el futur.
En vista d’aquestes destrosses és lògic que molts es plantegin si hi ha alguna alternativa a les retallades. N’hi ha. Consisteix en presentar i debatre amb la societat un programa coherent, eficaç i equitatiu de reformes de llarg abast, que creï un clima social favorable als canvis, amb dos objectius complementaris: aconseguir la sostenibilitat dels comptes públics i crear ocupació (progressivament).
Al meu entendre, un programa esperançador d’aquest tipus ha de partir de l’acceptació de dues premisses:
Primera. Aquesta crisi és diferent, i no valen els remeis aplicats a les crisis convencionals. El seu origen està en dues bombolles (de crèdit i immobiliària) que, en esclatar, deixen famílies i empreses sobreendeutades. El millor coneixement econòmic disponible ens diu que aquestes crisis són dures i duradores, però que es poden allargar més si ens posem a excavar en el fons. I això és el que passa amb les retallades.
Segona. Ara formem part d’una unió monetària europea a la qual li hem transferit instruments molt potents: la política monetària, financera i canviària. Són palanques essencials i insubstituïbles per enfrontar-se a una crisi d’actius i de sobreendeutament com és aquesta. Si estem en una unió, la sortida a la crisi és cosa de dos. No es tracta d’implorar ajuda, sinó d’exigir que cada part faci la feina que li correspon.
Si s’accepten aquestes dues premisses, l’alternativa a les retallades és possible.
Les reformes orientades a lluitar contra el sobreendeutament públic han de ser diferents de les retallades. En el seu últim World Economic Outlook, publicat a l’octubre, l’FMI ha analitzat l’experiència de molts països que al llarg de l’últim segle es van enfrontar a situacions de sobreendeudamientos similars o superiors als actuals, de més del 100% del PIB. Extreu tres ensenyaments:
Ensenyament n º 1. El sanejament fiscal i la reducció del deute fa temps, especialment en un context interior recessiu i en un entorn de condicions externes febles. En general, més de 10 anys. És a dir, la reducció del deute és una marató, no una prova de velocitat, com pretenen la UE i els nostres governs.
Ensenyament n º 2. La reducció del deute és major i més duradora quan les mesures fiscals són permanents, i no temporals, com les retallades. Aquestes mesures necessiten reformes polítiques i institucionals de llarg alè que els governs no volen afrontar.
Ensenyament n º 3. La consolidació fiscal s’ha de complementar amb polítiques que donin suport al creixement. Això implica, per part de l’eurozona, una política monetària i financera molt laxa, i, per part espanyola, una política de reformes estructurals que no estan a l’agenda, orientades a millorar l’eficiència dels mercats de béns i serveis i augmentar la productivitat del sistema econòmic.
Res a veure, per tant, amb les retallades. Són ràpides, respostes impulsives, poc meditades. En alguns casos, aquests rampells responen a la urgència per fer alguna cosa, encara que no se sàpiga què ni per a què. En altres, com les retallades en sanitat, educació o dependència, responen a un intent interessat de privatitzar part d’aquests serveis públics en benefici d’aquells mateixos que han fet les retallades.
Les retallades estan fomentant un capitalisme depredador, basat en la concessió pública, això sí, amb l’aval de l’Estat. L’informe publicat per aquest diari diumenge passat documentava el camí d’anada i tornada (els nord-americans en diuen la “porta giratòria”) entre directius i gestors de l’Administració que, un cop retallat i privatitzat el servei, passen a ser directius de les empreses privades beneficiàries.
Les retallades no són les reformes que necessitem. I, vistos els destrosses que provoquen, és urgent construir alternatives.
