Ha mort Luis, el menor dels germans Goytisolo. El vaig tractar poc, a diferència de José Agustín, amb qui vaig tenir una bona amistat, o de Juan, a qui no vaig arribar a conèixer. Amb José Agustín parlàvem en català; amb Luis, sempre gentil i una mica distant, en castellà. Potser és significatiu. En qüestió de simpaties lingüístiques i culturals, les aproximacions són instintives, i les diferències de temperatura se senten amb precisió de dècimes.
El cas dels Goytisolo, tres escriptors de gran nivell, és insòlit. Luis Goytisolo ho atribuïa a un cop de daus de la genètica. Havien existit lletraferits a la seva família, comentava, i “de sobte, seguint les lleis de Mendel dels pèsols llisos i grocs, en van aparèixer tres ‘verds i rugosos‘ de cop: els meus germans i jo, tres escriptors. És un cas de concentració genètica.” Cas excepcional, però no únic: va passar amb les germanes Brontë, o amb els fills de Thomas Mann.
Vaig llegir fa anys el llibre major de Luis Goytisolo, Antagonía, que ell considerava l’epicentre de tota la seva obra. Hi ha una llegenda sobre la seva gènesi: el seu autor, compromès amb la lluita antifranquista, va participar en la creació clandestina de la primera cèl·lula del PSUC a la Universitat de Barcelona i va ser detingut i empresonat a Carabanchel. Tancat 35 dies en una cel·la d’aïllament a causa d’una vaga de fam, hauria imaginat allà la seva obra, un cicle de quatre novel·les que abasten des de la primera postguerra fins al tardofranquisme. En aquella cel·la, va explicar en alguna ocasió Luis Goytisolo, ““Vaig traçar l’esquema, el to, l’essencial del que seria Antagonia: la vida d’algú fins que decideix ser escriptor; aquest escriptor escrivint; l’escriptor vist des de fora i convertit en protagonista per una cosina seva; i la novel·la que escriu ell.”
És un llibre extens, d’arquitectura complexa, laberíntica, de lectura no precisament fàcil, però sovint divertida. S’ha dit que és una gran novel·la, i que el seu autor era digne del Nobel, equiparable a Karl Kraus o a Robert Musil. És dir molt, i jo no sabria opinar-hi. Preveure si Antagonía serà, o no, considerada en el futur com una de les obres mestres de la narrativa espanyola del segle XX està totalment fora del meu abast. Quan vaig llegir el llibre en vaig apreciar la qualitat, però em va interessar no per raons literàries sinó polítiques i generacionals. Em va interessar com a testimoni i registre del lèxic, la retòrica i les maneres de pensar dels diferents grups humans, en coexistència i en pugna, de la Catalunya d’una llarga època, des del començament de la dictadura de Franco fins al seu crepuscle; uns anys que jo he viscut. L’obra abunda en la descripció detallista d’ambients, paisatges i personatges; en la recopilació, sovint irònica, o sarcàstica, de les expressions, sensibilitats i maneres de pensar d’un país i d’una època. Encara que al llibre s’inclou la consigna de ““despullar el relat d’elements ambientals”, el seu autor no només no la va seguir, sinó que va fer més aviat el contrari.
El mètode utilitzat per Luis Goytisolo, que va ser qualificat per Pere Gimferrer de “paròdia impassible”, inclou la transcripció dels llenguatges del món rural de la infància del protagonista, de l’ambient nacionalcatòlic de la seva joventut, del comunisme de la seva etapa militant, així com dels nacionalismes espanyol i català, com a miralls antagònics confrontats. No es tracta exactament de reproduccions fidels i estrictes, ni tampoc de deformacions a la manera burlesca de les pintures de James Ensor o de George Grosz (o dels miralls deformants del Tibidabo). El mètode de Goytisolo és més subtil: n’hi ha prou amb una tènue accentuació, o un exercici de simple reiteració, per fer aparèixer la impostura o l’absurd.
Mario Vargas Llosa, comentant aquestes recreacions de “les retòriques d’esquerra, de centre i de dreta” a Antagonía, va dir que eren “Fletxes tan perverses com divertides, que infal·liblement fan diana”, i va formular les preguntes que es plantegen al lector cada vegada que Luis Goytisolo tira a encertar i encerta: “L’autor es diverteix i ens diverteix, i tanmateix, al final de la rialla, en els petits plecs del somriure, descobrim de sobte un sabor desagradable, alguna cosa viscosa i inesperada: qui riu de qui, de què ens estem rient, hi ha motius per riure?”
Una de les coses que em van interessar d’Antagonía és l’ús de les formes més mestisses del castellà que es parla a Catalunya. Els exemples, abundants, revelen una voluntat de testimoni deliberada, sistemàtica: “usted rai que tiene temperamento”, “si tuviera más temperamento no tendría tanta pancha”, “sólo de mirarlos me entra angunia”, “no rundines más”, “vamos a enchamparla”, “estoy muy atabalada”, “una mujer muy charraira”, “tiene un aspecto de trincheraira”, “¿qué collons queréis conseguir con huelgas pacíficas?”, “cuando se gire la tortilla arreglaremos cuentas”, etcètera.
Em sembla, encara que aquesta impressió meva és potser subjectiva i inexacta, que la càrrega de sarcasme que predomina a Antagonía és la aplicada al catalanisme burgès. Són freqüents, com a l’obra del seu germà Juan, els apunts gairebé antropològics sobre l’escatologia i la xarcuteria catalanes, sobre els tristos tòpics de “esta Cataluña que sería si fuera o fuese, si hubiera o hubiese sido”, sobre les facetes més bombàstiques i desiteratives de la historiografia i la cultura del nacionalisme conservador.
Com si aquest predomini el sorprengués a ell mateix, Luis Goytisolo es refereix, a través d’un dels seus personatges, a “mi curioso rechazo de la lengua de mi familia materna, el catalán, la inhibición que me apartaba de su empleo, reacio a utilizarla salvo en ocasiones excepcionales, pese a entenderla, como es lógico, perfectamente (…) sin que sea motivo suficiente de mi rechazo la no menos común educación franquista de la posguerra, brutalmente anticatalana en sus delirios defensivos de lo propiamente hispánico, esencias y valores hacia los que siempre me he sentido, si cabe, todavía más refractario.”
Una explicació d’aquest doble repudi descompensat es troba potser en causes recòndites, inextricables; o, potser, d’una simplicitat pueril. Potser es troba en el joc encreuat dels sentiments, simpaties i antipaties infantils a la colla del barri o del parvulari, com una experiència primigènia de petjada més profunda i duradora que les lectures de l’adolescent, les conspiracions de l’antifranquista universitari, o les creacions i rumiacions de l’escriptor madur. Un sentiment de la infància pot ser inextirpable.
Ho va ser, en els tres germans Goytisolo, en el record, conscient o no, de la que va ser Júlia Gay, la seva mare, morta el 17 de març de 1938 en un bombardeig franquista sobre Barcelona. “Jo sempre havia tingut la idea que la mort de la meva mare no m’havia afectat”, va declarar Luis Goytisolo en una de les seves últimes entrevistes, “perquè no l’havia ni conegut: ella va morir el dia en què jo complia tres anys, per l’ona expansiva de l’anomenada bomba del Coliseum”.
Però quan l’editor Herralde li va proposar reeditar la seva primera novel·la, Las afueras, Luis Goytisolo la va rellegir de cap a cap i, segons va explicar, “em vaig quedar de pedra perquè vaig començar a trobar una sèrie d’elements que jo no havia tingut consciència en absolut d’haver-hi introduït”.
No és difícil concloure que, a més de les lleis de Mendel, la mort de Júlia Gay el 1938 va ser un gir del destí amb un pes total, catalitzador, condicionant, en les trajectòries literàries dels tres Goytisolo.
