Es pot donar la circumstància que hi hagi una informació contrastada i rellevant que demostri els efectes negatius d’una determinada política i la seva falta d’eficàcia i que, no obstant això, els governs no la tinguin en compte? Aquesta circumstància difícilment es produiria, poso per cas, amb un medicament del qual hi hagués informació fiable sobre els seus efectes nocius per a la salut i la seva falta d’eficàcia terapèutica. Les autoritats sanitàries prohibirien ràpidament el seu ús, a risc de ser acusades penalment de negligència. Però amb la política econòmica les coses semblen funcionar d’una altra manera.
Això és el que passa amb la medicina de l’austeritat compulsiva que estan aplicant els nostres governs. Una austeritat obtinguda de retallades arbitràries de despeses socials per reduir el deute i en devaluacions internes de salaris per guanyar competitivitat, justificades perquè ara no podem recórrer a la devaluació externa de la moneda.
Els seus efectes nocius per a la salut de l’economia i la societat són evidents per a tothom. Però malgrat aquesta evidència, els nostres governants mantenen que tretze són tretze aquesta política.
Per què actuen d’aquesta manera? El seu argument és que, malgrat els seus costos socials i econòmics, aquesta medicina amarga és necessària per aconseguir l’eliminació del dèficit i la reducció del deute. I que aquest ha de ser l’objectiu prioritari de la política.
Aquesta opció política planteja, però, dos problemes: un de tipus ètic i un altre d’eficàcia econòmica. En tots dos casos, els arguments dels nostres governants són qüestionables. Vegem per què.
Sens dubte, el sobreendeutament és una càrrega que mentre no torni a nivells sostenibles farà que l’economia no funcioni bé. Si em disculpen l’autocita, en el llibre “La torre de l’arrogància. Polítiques i mercats després de la crisi (Ariel)”, escrit en col·laboració amb Xosé Carlos Arias i la segona edició que ha aparegut aquests dies, sosteníem ja el 2010 que el sobreendeutament era una de les herències més pesades i de més difícil gestió que va deixar l’eufòria creditícia.
Però fer de la reducció del deute l’objectiu prioritari de la política sense cap tipus de restricció, ja la consecució immediata i no gradual cal sacrificar qualsevol altre bé públic -el creixement, la cohesió social i l’estabilitat política-, respon a una ètica econòmica qüestionable que els nostres governs pretenen amagar darrere d’un criteri d’eficàcia econòmica.
L’esquema de raonament sembla funcionar d’aquesta manera. Primer, estableixen que l’objectiu prioritari de la política ha de ser la reducció del deute, sense sotmetre el seu èxit a cap restricció. Segon, afirmen que la política de retallades i devaluació interna és eficaç per aconseguir aquest objectiu. Tercer, conclouen que la política a seguir ha de ser l’austeritat i la devaluació interna.
Aquesta argumentació té errors, tant relacionats amb l’ètica com en l’eficàcia.
La prioritat sense condicions a la reducció del deute descansa en una filosofia política objectable des de qualsevol criteri de societat justa. Tant si basem la idea de justícia en la maximització del benestar del conjunt de la societat, com fan els economistes, com en la idea de virtuts cíviques, més del gust dels politòlegs, a aquesta prioritat li fallen els fonaments ètics. I l’ètica és rellevant per a l’economia.
Els nostres governants pretenen obviar aquesta objecció ètica refugiant-se en l’argument d’eficàcia. Si, vénen a dir, les retallades i la devaluació interna són eficaços per aconseguir l’objectiu prioritari, aquesta política és èticament correcta. Però el problema amb aquest argument és que no hi ha evidència per sostenir aquesta suposada eficàcia. Tot el contrari.
Aquesta evidència contrària s’ha ampliat amb nova informació. El capítol 3 del World Economic Outlook que acaba de publicar l’FMI és demolidor per l’argument d’eficàcia. En aquest capítol, titulat “The good, the bad, and the ugly: 100 years of Dealing with public debt overhangs”, els autors examinen, amb dades des de 1875, 26 casos en què el deute va superar el cent per cent. L’estudi analitza les polítiques que es van emprar i els resultats obtinguts. El cas del Regne Unit en el període d’entreguerres és particularment instructiu, ja que la seva política de retallades radicals i el seu retorn al sistema patró or té moltes similituds amb l’actual austeritat i el funcionament de l’euro.
La conclusió més rellevant és que les polítiques d’austeritat, quan operen en un entorn d’elevat endeutament, no aconsegueixen reduir el deute, sinó que l’eleven. És a dir, el tret per la culata. Martin Wolf, cap d’Opinió de Financial Times, ha assenyalat que això prova que la interacció entre els intents de devaluació interna i la dinàmica del deute són potencialment letals per als països que les practiquen (Lessons from history public debt, 9 d’octubre, 2012).
No hi ha dubte, per tant, que l’argument d’eficàcia de l’austeritat no té fonament econòmic. La informació i el coneixement que tenim estan contrastats i són rellevants. Les nostres autoritats no poden deixar de prendre’ls en consideració.
Si falla l’argument d’eficàcia i també el fonament ètic, la política que estan seguint els nostres governs no té ni cap ni peus. Les autoritats europees i els nostres governs, tant l’estatal com els autonòmics, han de revisar aquesta croada a favor de l’austeritat compulsiva. La lectura de l’estudi de l’FMI dóna pistes de com fer-ho. No tenir-ho en compte seria arriscar-se a repetir una història que va ser dramàtica per a Europa i els seus ciutadans.
