Anjo Valentí: L’Espanya 2.0

Aquest estiu, durant una estada a Anglaterra a casa d’uns amics, vaig tenir l’oportunitat de conèixer un escocès, amb el qual, entre passejades amb bicicleta i escapades al pub, anàvem intercanviant visions de país, i escenaris de futur en relació a qüestions polítiques. En definitiva, de tot i res, entre un escocès i un català.

Ell, votant de l’Scottish National Party (SNP), el partit independentista que governa Escòcia, d’ençà les darreres eleccions, i bon coneixedor, de la nostra realitat…, fins i tot del nou Estatut! —per a sorpresa meva—, em va confessar la seva preocupació sobre algunes percepcions i esdeveniments polítics que ha anat acumulant en els darrers mesos a la seva terra.

Malgrat ser-ne conscient que fer un referèndum sobre l’autodeterminació d’Escòcia era un compromís electoral, per part de l’actual primer ministre, Alex Salmond, el meu amic m’explicava, que va votar l’SNP per estimular i enfortir l’encara jove “devolution”, o procés de descentralització política. Però, el recent anunci del líder independentista al Parlament, sobre la seva veritable intenció de convocatòria del plebiscit el 2010 l’havia posat neguitós.

Els motius: no es devien pel fet que hagués vist la “llum” i veiés perillar la continuïtat de la mil·lenària monarquia britànica o l’estabilitat de la seva lliura esterlina, sinó per qüestions menys d’Estat o estratègiques i més lligades als sentiments. Aleshores, en escoltar aquesta confessió, em vaig quedar un xic perplex, ja que és prou conegut el caràcter dels britànics, defugint sempre de tot sentimentalisme per centrar-se en el sentit pràctic de les coses i els fets. Així, vaig demanar-li que m’argumentés amb més detall, pel sentit d’aquest neguit, ja que es contradeia amb el fet d’haver donat la seva confiança durant els comicis.

L’amic escocès em va mirar fixament i va dir-me que n’havia extret una conclusió: li costava pensar en una Escòcia independent, i deslligada del projecte en comú que ha representat Britain —com així anomenen els britànics a la seva unió— al llarg de tan temps: la lluita i la victòria contra el nazisme i el feixisme durant la Segona Guerra Mundial, el prestigi de l’educació britànica —Oxford i Cambridge, com a bon escocès em va afegir també la Universitat de St. Andrews—, el fenomen musical del pop britànic amb el cas concret dels Beatles, o els èxits olímpics de la selecció britànica. Tota una relació històrica d’èxits compartits i segurament, també, de fracassos compartits, que l’havia fet reflexionar i que, segons pensava, havien deixat un pòsit entre la majoria dels britànics, amb la perspectiva de poder continuar assolint millors fites en comú que no per separats de cara al futur.

Tot seguit, em va esperonar a fer la mateixa reflexió, extrapolada pel cas d’Espanya. De l’Espanya més recent, d’una que podríem anomenar l’Espanya 2.0, que amb poc més de 30 anys d’ençà de la recuperació de les llibertats democràtiques, hem aconseguit plegats un bon reguitzell d’èxits col·lectius i compartits. Es podria començar recordant l’aprovació majoritària de la ciutadania de la Constitució el 1978 —eix bàsic de consens per a moltes de les reformes i desenvolupament posterior del país-, les massives manifestacions per la democràcia i en contra del cop d’Estat del 1981, així com també, les més recents en contra dels atemptats terroristes i del No a la guerra de l’Iraq. La nostra anhelada adhesió a “Europa”, en aquell moment anomenada Comunitat Europea, i com no, recordar l’eufòria desfermada per la concessió dels Jocs Olímpics de Barcelona i el seu èxit esportiu i organitzatiu. Un fet que ha ajudat que els esports en equip d’aquest país —per cert, formats en la majoria d’ocasions per un gran nombre de catalans i catalanes— estiguin a la primera línia de l’elit mundial, com és el cas del bàsquet, waterpolo, futbol, hoquei, handbol…

Per acabar esmentant alguns assoliments socials del tot cabdals per al desenvolupament de la nostra societat: com fou la universalitat de la seguretat social i de l’atenció sanitària pública per a tothom. Un fet que ara trobem ben normal, però que encara, en alguns països més avançats que el nostre —com els Estats Units—, debaten sobre la seva necessitat.

Tot plegat, és la nostra breu, però significativa història d’èxits comuns, que plegats, hem aconseguit dur a terme en tan sols tres dècades.
;