Els independentistes amb un mínim sentit de la racionalitat han d’estar en desacord amb els organitzadors dels referèndums per la independència. Al risc de repetir-me, quina mania tenen alguns en voler comptar-se i posar en evidència que a hores d’ara l’independentisme és minoritari.
No es perdria res d’anar a pams, d’una manera progressiva: Primer avaluar els ciutadans que estan d’acord amb l’autodeterminació, és a dir els que són són partidaris del dret a decidir. D’aquesta manera no es separaria d’entrada el món de les esquerres i el nacionalisme perifèric, i incontestablement els resultats de participació a les consultes seria superior.
Quan la ciutadania haurà pres consciència que de la mateixa manera que existeixen els drets individuals, existeixen els drets dels pobles, un dels quals justament, és el dret a poder escollir el què volen ser, el dret a decidir el seu futur. Solament desprès, al final, es podria especificar, si es vol continuar fent part de l’Estat espanyol, optar per separar-se`n, o acceptar federar-se. I abans de tot això però,encara s’hauria d’haver produït un altre pas indispensable si és que es vol evitar que no quedi tot en “un brindis al sol”: canviar els articles de la Constitució que inhabiliten la consultat; en d’altres termes,adaptar el text d’una Constitució que va ser votada a l’inici de la transició, havent mantingut intacte l’aparell civil i militar franquista. Una modificació constitucional que requereix avui l’acord entre socialistes i el Partit Popular .
Que el camí és incert? És evident. I ho és, malauradament, no solament per l’actitud del PP,” sinó perquè el PSOE, partidari d’una Espanya plural, federal, moderna, i progressista no s’atreveix a separar-se del seu adversari en el tema de les essències pàtries salvant amb aquesta posició l’essencial del franquisme resumit en aquesta frase del dictador “antes una España roja que una España rota” i deixant ben clar que “todo quedaba atado y bien atado”. Tot, menys el que amb la mort del dictador era insostenible mantenir, la dictadura!
És evident que l’independentisme ha d’existir, però tant a Catalunya i el País Valencià com a la resta de l’Estat, el treball polític indispensable és portar el partit socialista a ser fidel als seus orígens i treballar per acabar amb l’Espanya tradicional i la consecució d’un Estat federal si es vol resoldre d’una vegada per sempre el problema, més que català, espanyol.
Qui pot afirmar que l’independentisme és minoritari ? Qui és l’amo del pensament de la gent ? Pot ser que ho sigui o pot ser que no. En democràcia, l’única manera en la que podem afirmar que l’independentime és o no minoritari, és cel.lebrant un referendum legal i amb tot el suport de les institucions. Però això avui per avui no és possible, ni el PSOE ni el PP ho consentirien, ni els partits que voten sempre com ells. Presumim tots de molt demòcrates, però quin grau de democràcia tenim doncs ara i aqui ?
La via federal és paper mullat, Ni el PSOE ni el PP tampoc la consentiran mai. Nacionalment són la cara i la creu de la mateixa moneda uniformista espanyola. No ens enganyem pas. Per ells primer és la nació i desprès la idealogia. Pels catalans primer és la idealogia i desprès és la nació. I així ens va. D’aquesta manera no passarem mai de ser uns simples vassalls espanyols, amb ínfules de nació però amb el cap cot i agenollats.
Tal vegada podria ser una bona solució la via confederal. Però això encara els posa més histèrics, i per tant encara més impossible de considerar.
Jo encara no he entés mai com tants i tants catalans d’esquerra poden ser tant conservadors.
Àngel, celebro poder llegir de nou els teus articles d’opinió sobre temes d’actualitat al nostre país.
No hi ha dubte que el moviment sobiranista és encara minoritari a Catalunya però està agafant una empenta que ningú s’hagués imaginat agafaria tan sols fa uns pocs anys. I promet ser el tema central en les properes eleccions que s’han de celebrar a casa nostra a la tardor, o abans, si el president Montilla decideix avançar-les.
Les consultes, que no són res més que la cara visible d’un anhel de llibertat latent en el nostre poble, han donat uns percentatges de participació apreciables i han mobilitzat prop de mig milió de votants. Tot i que s’han celebrat en menys que òptimes condicions ja que han estat ignorades per la majoria dels mitjans, ridiculitzades per molts polítics i sense el suport d’un dels partits majoritaris a Catalunya.
No ens hem d’estranyar del creixement exponencial del suport per la independència al nostre país si tenim en compte les humiliacions a què hem estat sotmesos els darrers anys les quals han culminat amb la posada en qüestió del nostre Estatut pel Tribunal Constitucional. Un Estatut votat en referèndum pels ciutadans i ciutadanes del Principat.
Pels que encara creiem que la sobirania resideix en el poble i la voluntat dels ciutadans expressada en un plebiscit ha de prevaler, la píndola es fa molt difícil d’engolir.
Ara ja som molts els que ens preguntem quin altre camí podem prendre per evitar la desaparició del nostre país com a entitat nacional i de la nostra llengua cada vegada més marginada. Perquè, com s’ha vist, el model autonòmic ha fracassat i del federalisme, seriosament, quanta gent hi ha que en parli?
Molts pensem que no hem d’esperar a que la majoria de la població cregui en la independència del nostre país per, llavors, proposar un referèndum per l’autodeterminació. Tots els moviments reivindicatius comencen d’alguna manera – els socials, abanderats per l’esquerra el segle passat, no es van esperar a que tothom estigués convençut per reclamar el que era just. Aquests grups minoritaris al principi, van sortir al carrer, i sovint van ensopegar però a la fi es van aconseguir les millores de que gaudim avui.
Amb les consultes, s’inicia una nova manera d’abordar els problemes de la nació prescindint del que l’Estat pensi i faci, actuant dins de la més estricta legalitat europea que accepta el dret a l’autodeterminació dels pobles. En les convocatòries que s’han celebrat fins ara, són molts els observadors internacionals que han fet acte de presència. I se’n ha parlat fins i tot en diaris importants a l’estranger.
Considero que els 17 a 20% de convençuts que l’Estat propi és la solució, representen una bona base per treballar cap a objectius més ambiciosos mai considerats pels polítics, encara marcats pel franquisme que hem tingut fins ara. La gran tasca enfront és mirar de que aquests percentatges creixin fins arriba a una majoria al Parlament, que proposi una consulta vinculant. Quan això arribi, una Espanya força desacreditada, per cert, internacionalment, no podrà evitar que els mitjans de fora en parlin, i, malgrat el que digui la Constitució, s’haurà de replantejar la relació que té amb Catalunya i les coses començaran a canviar.
El meu entorn social i inclús familiar ha estat des de sempre d’esquerra. I fa temps que hi estic cstatant una evolució cap a l’independentisme, cosa que per altra part i això pot tranquilitzar alguns, no passarà en el camp coservador. Seria arriscat posar-hi una adata d’nici però és evident que un Estat que accepta votar un Estatut en un Parlament autònom, validar la votació a les Corts Generals, i demanar en referèndum l’opinió dels ciutadans d’aquesta autonomia per acabar acceptant el veridicte d’uns quants membres d’un Tribulat Constitucional desprestigiat, és un Estat que no ha deixat mai de ser el que sempre ha estat i que es reflexa en la seva tista i tràgica història. Tota pedagogia que les esquerres espanyoles deixaran de fer sobre la pluralitat nacional del seu Estat, no cap el menor dubte que un dia o l’altre ho pagarem totsHo confirmen les dues opinions anteriors, unes opinions molt raonades de gent d’esquerra que han arribat a la conclusió que per fer una unió cal ser dos i que si un no ho vol –en aquest cas, els espanyols han demostrat per activa i per passiva que el statuquo ja els hi va bé, tan difícil i traumàtic és el fedralisme (paper mullat, diu Joan) que la separació pura i simple. Durarà més o menys però aquesta evolució que constatem al nostre entorn pren el camí de ser imparable. Hi ha indiscutiblement un antes i un desprès de la sentència del Constitucional retallant l’Estatut i la manifestació del 10 de juliol del 2010 d’un gran nombre de ciutadans que no la varen acceptar ni ta retallada ni les condicions en que es va fer.