Àngel Castanyer: Enric Tàrrega. L’amant de la ciutat somniada

Enric Tàrrega és un cas.  Si Almela i Vives va ser el cronista de la ciutat de València, Tàrrega, de ser cronista, hauria de ser –ho -no sé si existeix la figura- cronista… del País Valencià, tot i que el seu llibre de memòries , editat per la Universitat de València (PUV. 2010)) es titula L’amant de la ciutat somniada. És increïble la quantitat de fets  i anècdotes  que Tàrrega ha protagonitzat i de personatges que ha conegut que figuren al llibre. Això denota, ja de de bon principi, una voluntat futura de cronista, o una memòria prodigiosa.

El llibre, com es pot llegir a la coberta, “és el resultat d’ unes converses, passejant per la ciutat que  repassen la trajectòria personal i cívica d’un personatge clau, irrepetible, i en definitiva una institució de la nostra història que cal llegir per poc que un s’interessi al que ha ha passat al País Valencia durant el tardo franquisme i la transició”. I comprendre –això ho afegeixo jo- el que està passant avui.

A Tàrrega  -per cert, cap comparació possible de la seva trajectòria política amb la canviant d’Almela- el vaig conèixer a mitjans dels anys cinquanta. No sé si fou l’any del primer viatge al poble desprès de 7 ans d’haver marxat a França, quan, als 18 anys, buscant la traça del pare a València abans del seu exili, vaig anar a la seu de Lo Rat Penat, una visita que al meu llibre de memòriesª conte d’aquesta manera: “allí em vaig trobar amb un grup de joves nacionalistes valencians, alguns catòlics, altres d’ideologia marxista, que se servien de la institució com tapadora de les seves activitats clandestines: Domènec Serneguet, Enric Tàrrega, Francesc Codonyer, Antoni Bargues…  Ens vam fer amics immediatament i cada any els portava els llibres que em demanaven. Ens reuníem a casa de Codonyer. A les nostres reunions arribàvem un per un a intervals regulars i marxàvem també de la mateixa manera per no aixecar sospites per part dels veïns i sobretot dels “serenos” que en aquells temps encara existien i eren, pel que sembla, els millors aliats de la policia. Si el règim no hagués estat tan terrible i sinistre, ens podríem permetre fer broma i comparar-lo amb aquell capatàs que presumia , satisfet de la seva ocurrència, de prohibir als seus subordinats ‘reunions de més d’un’. Un capatàs  i la seva ocurrència poden fer riure; el franquisme, però, malgrat els seus costats grotescs, no: l’amic Codonyer finalment -com tants d’altres- caigué a mans de la policia i va ser apallissat i torturat. Quan has conegut la persona, el seu tarannà, les seves inquietuds nobles, les seves aspiracions de respecte, de llibertat i justícia per a tothom, imaginar-lo a les urpes de besties uniformades amb dret a matar encara et revolta i t’impedeix oblidar”.  Jo, evidentment em retornava a França i ells es quedaven al país i continuaven.

Els noms d’aquest grup també els trobem al llibre, malauradament, al meu entendre,  massa discretament. El llibre està orientat a la personalitat d’Enric Tàrrega que fou cofundador de les primeres (CCOO) a València l’any 1968 després d’haver participat en organitzacions clandestines com el Front Marxista Valencià i que també serà empresonat temps més tard. Però, més que les activitats, el que es desprèn del llibre és el do de públic-relations del protagonista, capaç de moure’s i relacionar-se amb mig món sempre en defensa del País Valencià. Per la meva part quan el vaig conèixer vaig tenir el convenciment que Tàrrega era abans de tot catòlic si bé al seu llibre veig que es declara “ateu practicant”, però el que sempre ha estat Tàrrega, és sobretot un nacionalista valencià, i no cal precisar, catalanista. Car els “blaveros” -tampoc cal precisar-ho, i sí denunciar el cinisme – són nacionalistes espanyols, i de  valencians no tenen res, o si se’ls vol qualificar, són valencians de dreta per no acusar-los en bloc d’una ideologia més concreta.

Tàrrega i els seus amics no van descobrir el seu valencianisme amb Joan Fuster, ja eren valencianistes abans de llegir una línia  de l’intel·lectual de Sueca, però sí que en va ser, com tota aquella  generació, adeptes fervents i a més, pel que fa a Tàrrega  d’esdevenir-ne  amic com ho va ser de Max Canher, de Vicent Ventura, de Vicent Andrès Estellés i tants altres. Com molts joves en aquells temps va fer múltiples viatges a Barcelona i des dels inicis va freqüentar la Universitat d’Estiu a Prades, sobretot, quan professionalment es va dedicar a la distribució de llibres catalans. No es tracta d’enumerar ací les seves múltiples activitats, com directiu de de Lo Rat Penat amb la colla d’amics que hem citat i també de l’Associació El Micalet que van revitalitzar i transformar en un cau per l’esquerra. Tàrrega va ser el creador i organitzador de múltiples aplecs per tot el país com  la marxa anual des de  les Torres de Serrans al Puig que té lloc cada any el darrer diumenge d’octubre.

El valencianisme de Tàrrega com el de tota la seva generació, va haver de partir del desert de la post guerra, és a dir de zero, i com tots va poder donar -li contingut amb Fuster el qual va saber  aprofitar la tolerància relativa que el règim es veia obligat a observar amb el catalanisme d’inspiració catòlica d’institucions i organismes com Montserrat i Òmnium. Aquí no vull deixar passar l’ocasió de remarcar la diferència existent entre el nacionalisme de l’interior tant al País Valencià com a Catalunya, marcat, entre la pressió del règim i les institucions esmentades, incontestablement pel catolicisme, sinó en el fons,  sí al menys amb les formes i aparences, en contra posició política del nacionalisme de l’exili. El meu Valencianisme, per exemple, em ve del nacionalisme republicà del meu pare, nacionalisme per força silenciat  o tergiversat a l’interior durant el franquisme, i pren cos a l’exili, al Casal Català de París amb el contacte de la gent de la CNT, El Moviment Socialista de Josep Rovira, del POUM del PSUC i del president Tarradellas. O sigui que s’inspira en línia directa del republicanisme i de l’esquerrisme d’aquests militants i dirigents  que no parlaven de Països Catalans; pragmàtics solament parlaven d’antifranquisme, de Catalunya i de la Generalitat que calia recuperar, contràriament als nacionalistes de l’interior que solament parlaven de cultura, del “Principat i de Països Catalans” i jugant amb l’Estat Francès amb la “Catalunya Nord.  Per al president Tarradellas el que havia de fer el poble valencià era primer recuperar la seva auto-estima  i lluitar per la seva autonomia.  I no era òbviament la sola diferència amb  nacionalisme de l’interior. El pes del franquisme i la seva aliada l’Església era tan enorme que gent autènticament d’esquerra com Tàrrega i tants altres, per convicció, o per necessitat, barrejaven les seves activitats opositores socials i nacionals amb l’omnipresent religió, amb els Sants Verges, els horaris de missa, els aplecs i els pelegrinatges.  És el que més ens sobtava als que veníem de l’exterior, i he retrobat la mateixa impressió llegint el llibre de Tàrrega descrivint aquella època.  Avui en democràcia, les coses òbviament han canviat, però solament en el pla individual on la gent ja no té l’obligació de fingir. Ara bé, el el pes de l’Església continua el mateix socialment pel que fa a festes, processons i romeries, i el carrer és d’ells. I amb el concordat, els diners també!  És a dir que el cop d’Estat militar, l’Església i la dictadura han reeixit amb el seu propòsit d’aturar l’intent de construir en son temps una Espanya diferent i imposar la que encara avui patim. Una situació que per desgracia trobem de manera escandalosament visible al País València que no disposa d’una societat civil que faci contrapès a aquesta influència de la religió. A Catalunya, ahir com avui havien mantingut a l’exili  les forces a les que hem al·ludit i un president Tarradellas exiliat. Al País Valencià solament un Fuster, com diria Espriu que “ens va poder “salvar els mots”.

1. Els valors dels vençuts. De foios a París passant per Barcelona. (Pagès, Editors)