Occident, Europa i Espanya es debaten a la vora d’un vertiginós remolí, el major perill que han encarat des del final de la Segona Guerra. Algunes de les seves naus amenacen naufragi, i en gairebé totes s’estén l’alarma per les pèrdues que creixen a ulls vista. Mentre certes elits es lliuren d’ell o es lucren al seu càrrec, la ciutadania viu l’acre despertar d’un somni de falsa puixança, i descobreix que el creuer europeu pateix el setge d’una globalització sense regnes, i sobretot de la venal desregulació promoguda per un dogmatisme ultraliberal que s’ha ensenyorit del Primer Món, a costa dels drets i garanties conquistats després de 1945.
Encoratjada pel gruix de les institucions financeres, polítiques i mediàtiques, el miratge de prosperitat que ha gestat el tsunami va néixer amb les ja llunyanes presidències de Reagan i Thatcher, es va nodrir de la ruïna de la utopia socialista que la caiguda del Mur de Berlín resumeix; campà pels seus furs amb la constel·lació neocon forjada en l’era Bush-tan activa avui i aquí, així en el PP i CiU com al PSOE fins i tot-, i va ser article de fe per a la ciutadania d’una suposada non stop society que hauria fet coincidir realitat i desig per primera vegada en la història.
Fins i tot la paraula crisi, tan difícil d’evitar, forma part de la general impostura, ja que atorga un biaix quasi meteorològic al metòdic-i en bona mesura deliberat- desnonament de les democràcies vigents. Amb l’Estat de benestar, retallat per polítiques inspirades en una panideologia neocapitalista que descarta tota crítica i alternativa, va soscavant el patrimoni de justícia i igualtat àrduament conquistat per les classes subalternes en l’últim segle i mig. Però tot va arruïnant l’imperfet encara indispensable complex sociopolític anomenat democràcia, i amb ell el llegat il·lustrat que la modernitat va parir amb dolor i suor extrems.
Ara la ressaca de la general embriaguesa es tenyeix d’angoixa, i revela que el balneari del que crèiem gaudir és un purgatori per massa persones, aclaparades per dràstiques retallades en sanitat, educació i recursos que ni tan sols freguen a les més benestants. Són, de fet, les que ja vivien en la pobresa i les classes mitjanes que van estimbant-s’hi els qui afronten la factura, intimidats per draconianes hipoteques i deutes, per la rampant precarietat i per la indefensió jurídica davant els excessos de les institucions financeres i dels mateixos governs, entestats en pregonar -amb patriòtica prosopopeia- que no cap més resposta que tanta injustícia. Cal recordar, però, que el pandemònium en curs va ser beneït el 1992 pel doctrinari neocon Francis Fukuyama, que pregonar que l’ensorrament del bloc soviètic hauria certificat el presumpte fi de la història, entesa com a lluita entre classes i ideologies, que l’ortodòxia neoliberal s’hauria imposat a les utopies emancipadores, que el capitalisme no seria un sistema més, sinó l’únic factible, i que els EE.UU. anteriors a l’11-S serien poc menys que una utopia encarnada: l’autèntica hictopia a la Terra.
La llibertat requereix l’autonomia responsable dels ciutadans, però aquests tendeixen avui a integrar una neoservitud sofisticada, segrestats pels mistèrics mercats i els seus tecnòcrates. El segle XIX va extreure una gran lliçó dels perversos efectes de la revolució industrial: es va revelar peremptori instaurar les vies d’ajuda mútua i afiliació dels quals procedeixen els tradicionals sindicats i partits; i impulsar projectes emancipatoris que, en proverbial expressió de Marx, exigissin de cadascú segons les seves capacitats i li proveïssin segons les seves necessitats. Els idearis de reforma i revolució que llavors van condir, amb el marxisme al capdavant, van tenir la virtut de desvetllar la inhumana explotació que implicava el mercat lliure, i de promoure una alternativa global que va esperonar els principals moviments socials moderns. És cert que tan auroral somni va esdevenir malson a l’URSS i els seus satèl·lits, però també que des de 1945 -a Europa occidental almenys- va permetre interpretar i denunciar l’apropiació desigual de la riquesa, i fomentar vies democràtiques que van mitigar el seu flagell.
El pensament únic que ens assola defuig aquesta herència expressament, obcecat en consumar la seva hegemonia a qualsevol preu. Però la ciutadania ha de revifar el cervell i recordar el seu imperible missatge de justícia i alliberament, i així combatre els excessos d’un hipercapitalisme que tendeix a convertir els governs en titelles i als ciutadans en súbdits immolats a l’altar del benefici sacrosant amb què especulen qui perpetren les seves artèries entre bastidors. Ha arribat l’hora de dissentir i dir no. No és veritat que aquestes siguin les úniques mesures possibles per afrontar la crisi, ni que els seus costos s’estiguin repartint, ni que hagi de suprimir aules i ambulàncies, quiròfans i urgències. Tampoc ho és que els grans salaris, beneficis i fortunes siguin intocables a més d’invisibles, per més que governants i experts ho repeteixin fins al cansament. Hi ha molt diner blanc i negre en circulació, detingut per coberts i gent impunes. I urgeixen polítiques de redistribució i compensació, lleis i accions que els posin vedat.
Bravo per l’escrit, Albert i Lluis.
M’agrada especialment la frase ” …la paraula crisi, tan dificil d’evitar, forma part de la general impostura…”.
Ens hem arribat a creure que ells eren més alts i la realitat és que estem agenollats(segons La Boétie).