Les recents actuacions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que exigeixen al Govern català la introducció d’una quota del 25% d’hores lectives en castellà, han estat rebudes com una agressió contra un sistema (la immersió lingüística) que no només compta amb un suport parlamentari sòlid sinó també amb l’aval dels experts i la ratificació dels resultats acadèmics. La reacció de la Generalitat, que tant retreu últimament al Govern espanyol el seu immobilisme en el contenciós sobiranista, ha estat immobilista al seu torn: en dir de Francesc Homs, conseller de la Presidència, no es mourà “ni una coma” del sistema. Davant d’aquest punt mort tan gràficament expressat són urgents algunes reflexions.
Per començar, les actuacions del TSJC, lluny de desmuntar el sistema d’immersió “per la porta del darrere”, el ratifiquen de front. El TSJC s’esforça a remarcar que la proporció de la presència vehicular del castellà “ha de partir de la consideració del català com a centre de gravetat del sistema”. En aquest sentit, el model al qual apunta el TSJC es situa clarament en contra dels models que vénen defensant els adversaris del sistema d’immersió. En el seu programa electoral de 2010, el PP de Catalunya va establir les proporcions que haurien de correspondre a les diferents llengües vehiculars: entre una cinquena i una tercera part en anglès i la resta repartit a parts iguals entre el català i el castellà. Si optem per la cinquena part en anglès, estem parlant d’un model 20-40-40, que és precisament el model que defensa Ciutadans. Entre el 25% del TSJC i el 40% d’aquests partits hi ha sens dubte un bon tros. I el tros és encara més gran entre el que diu el TSJC i el que postula UPyD, que no és altra cosa que la possibilitat d’escollir escoles on tot el currículum s’imparteixi en castellà.
El problema, doncs, no és que el TSJC destrueixi un sistema en què el català ha de seguir sent el centre de gravetat. El problema, en tot cas, és que suplanti al legislador i es tregui de la màniga que el 25% de docència en castellà és el que constitueix una proporció raonable. Més enllà del conegut argument de la invasió de competències, aquí cal fer-se almenys aquestes dues preguntes. Raonable per a què? I per què el 25%?
El TSJC conclou que a la llum de precedents com la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 23 de juliol de 1968 “procedeix a fixar en el 25% de les hores efectivament lectives el mínim de referència”. La sentència esmentada es refereix a certes poblacions de la perifèria de Brussel·les en les escoles públiques on la llengua de l’ensenyament és el neerlandès, tot i que una part important de la seva població és francòfona. Segons la legislació examinada pel TEDH, en aquestes escoles l’ensenyament del francès ni tan sols era obligatòria i en cap cas es preveia la seva utilització com a llengua vehicular, una situació que els jutges van donar per bona. La legislació examinada també establia la possibilitat d’organitzar l’ensenyament en francès si ho sol·licitaven almenys 16 famílies francòfones, aquestes escoles sí que tenien l’obligació d’ensenyar la llengua neerlandesa, però no d’utilitzar-la com a llengua vehicular. Si la sentència del TEDH no fixa cap percentatge, quin és el precedent, si no és la imaginació del Tribunal?
Però més enllà de l’aspecte relativament tècnic del percentatge es troba la qüestió substancial de la raonabilitat. Se suposa que la introducció del castellà com a llengua vehicular hauria de ser un instrument per garantir el correcte aprenentatge d’aquesta llengua. No obstant això, ni en les interlocutòries actuals ni en els anteriors pronunciaments judicials sobre aquesta qüestió es proporciona cap evidència que els alumnes dels quals els pares han sol·licitat ensenyament en castellà pateixin un dèficit de coneixement d’aquesta llengua. Això porta a pensar que això de la raonabilitat no obeeix a necessitats pedagògiques sinó a conviccions ideològiques, i concretament a una variant del westfalianisme lingüístic (ja saben: un Estat, una llengua): el castellà ha de ser llengua vehicular en tot el territori espanyol (encara que en algunes regions només sigui el 25%). Darrere d’aquesta actitud s’amaga un prejudici polític: un sistema educatiu en què l’única llengua vehicular sigui el català és percebut com antiespanyol.
Naturalment, al westfalianisme espanyol li correspon el westfalianisme català, segons el qual a Catalunya la llengua vehicular ha de ser el català. I aquí apareix un prejudici paral·lel: la introducció del castellà com a llengua vehicular és percebuda com una maniobra anticatalana. (El curiós és que els recels que desperta el castellà no els desperta l’anglès: quan la consellera d’Educació, Irene Rigau, va anunciar que el 12% de les hores lectives de primària, el 15% de secundària i el 18% de batxillerat serien en anglès, a ningú se li va ocórrer dir que això suposava desmuntar el sistema d’immersió “per la porta del darrere”).
Per pacificar aquest assumpte només cabria una possibilitat, que és deixar-se de westfalianismes. En primer lloc, caldria ratificar l’únic punt de trobada de totes les parts, que no és altre que el bilingüisme terminal. Sigui quina sigui la decisió que es prengui en matèria de llengües vehiculars, el sistema educatiu ha de garantir el correcte aprenentatge tant del català com del castellà. En segon lloc, caldria donar llibertat als consells escolars dels centres educatius perquè estableixin la seva llengua o les seves llengües vehiculars i, si és el cas, la proporció de cadascuna d’elles. Que la majoria optarà per mantenir el català com a llengua vehicular? Res a dir, sempre que es garanteixi el bilingüisme terminal. Que alguns optaran per impartir el 25% (per exemple) de les hores lectives en castellà? Tampoc res a dir, sempre que es garanteixi el bilingüisme terminal. I tot això sense oblidar la urgència d’aixecar el coneixement de l’anglès (la veritable xacra lingüística del sistema educatiu català, com ho és l’espanyol) mitjançant la seva introducció com a segona o tercera llengua vehicular.
El més irònic de l’assumpte és que aquesta és precisament la direcció en què està evolucionant el sistema d’immersió. Digui el que no digui la Llei d’Educació de Catalunya, la Generalitat permet impartir una àrea en llengua castellana (a part de la llengua i literatura castellanes) “en els centres que donades les condicions del seu entorn sociolingüístic disposin d’un projecte específic”. En virtut d’aquesta possibilitat, i segons dades airejades per la pròpia consellera d’Educació, el 13% d’escoles públiques i concertades de Catalunya ja està utilitzant el castellà com a llengua vehicular. (Pel que fa a l’anglès, el 34% dels centres l’utilitza com a vehicular, i ja hem esmentat el projecte d’Irene Rigau de concedir a aquesta llengua entre un 12% i un 18% del temps lectiu). En altres paraules, a Catalunya ja hi ha avui escoles que utilitzen tres llengües vehiculars sense que ningú les hagi acusat de desmuntar la immersió “per la porta del darrere”.
I acabem. Seria molt interessant estudiar aquest 13% d’escoles que utilitzen el castellà com a llengua vehicular. Per què es va prendre la decisió d’adoptar el castellà? Com es va obtenir el consens de les famílies? Quin impacte està tenint la mesura? Potser descobriríem que el fet d’utilitzar el castellà com a llengua vehicular ha millorat el coneixement del castellà sense danyar el del català. Deixar que el sistema evolucioni d’aquesta manera natural sembla més recomanable que modificar a cop de cotxes judicials inspirats en última instància en la nefasta sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Però clar: en aquest moment de la història ja els va bé, als uns i els altres, que la qüestió de la llengua vehicular s’hagi convertit en una arma llancívola més.
