Merche Garcia Aran, Catedràtica de Dret Penal a la Universitat Autònoma de Barcelona, i un referent pel que fa al sistema de garanties i al respecte als drets humans (entre molts altres coses ha estat membre activa de la Comissió redactora del Codi Ètic de la Policia de Catalunya i del Codi Ètic del Personal al Servei de les Institucions d’Execució Penal) m’explicava que un cop va convidar a donar una conferència a la Facultat de Dret de la UAB al que llavors era Ministre de Justícia i Interior del Govern Espanyol, Juan José Belloch, que com tothom sap es jutge de professió.
Un grup d’exaltats, explicava Garcia Aran -els mateixos que en altres ocasions van impedir l’accés a la mateixa Universitat Autònoma a José Maria Aznar , a Rosa Diaz, i a altres ponents o conferenciants- decidiren que la conferència no podia tenir lloc i amb violència varen impedir l’accés a l’aula del conferenciant, del professorat i dels nombrosos estudiants interessats lògicament pel que s’anava a exposar.
Merche Garcia va intentar el diàleg amb aquests cadells del feixisme i recorda la memorable frase que li va etzibar un del energúmens: “No. No. No. No vull que em convencis”……El de sempre: la por a la paraula del qui no te mes arguments que el crit.
Veient l’actuació dels concentrats ahir a les portes del Parlament vaig recordar l’anècdota.
El nostre sistema democràtic es molt imperfecte, i li cal una renovació a fons. Moltes de les reivindicacions del moviment del 15M son raonables. ¿Qui no està disposat a debatre temes crucials per la nostra societat, com son el dret al treball, a un habitatge digne, a una sanitat i una educació de mes qualitat, al respecte al medi natural sovint tant amenaçat, a la revisió dels mecanismes de la nostra democràcia representativa, començant per la pròpia legislació electoral?. I per descomptat a incorporar realment la democràcia de participació en els processos de presa de decisió dels poders públics. La democràcia es el vot però també es la capacitat d’escoltar i de convèncer i de ser convençut, i la de crear contínuament consensos majoritaris per a la solució dels grans i petits problemes de la convivència diària. Es per això que ens equivocaríem si no escoltéssim aquests missatges i si el polítics del país no miressin de fer-ne un abordatge intel·ligent.
Però amb totes les mancances i imperfeccions de la nostra democràcia, i per sobre de tot, hem de dir, parafrasejant a Blas de Otero: “Ens queda la paraula”. La que ahir uns centenars d’intransigents, dignes èmuls d’aquell que citava Merche Garcia Aran, van intentar silenciar. Ni mes ni menys que la de les 165 persones que per mandat popular son dipositaries de la sobirania del poble català.
Amb aquests fets, el conjunt del moviment del 15M, i pel que fa a casa nostra, ha tocat fons. Es d’esperar que els milers d’”indignats” de bona fe que aquests dies han ocupat les places dels nostres municipis prenguin bona nota de la deriva que poden acabar tenint moviments que mes enllà de l’espontaneïtat inicial, es mostren incapaços de fixar un full de ruta estructurador de les parts mes objectivables pel que fa a reivindicacions, que en democràcia s’hauran d’acabar canalitzant a través dels mecanismes que te establert el sistema de representació, sigui a les Corts Generals, als Parlaments Autonòmics, o als Ajuntaments, cada un en l’àmbit de les competències que tenen atribuïdes en el nostre Estat de Dret.
El moviment del 15M, va ser rebut inicialment amb sorpresa, després amb simpatia -tant per part del conjunt de la societat com per gran part de les forces polítiques- mes tard amb expectació, esperant quines propostes operatives se’n podien derivar. I malauradament, en la seva fase final, amb l’impressió de que el moviment es desbocava devenint en un no res, sense control i sense alternativa.
Es una llàstima que el vent d’esperança que molts varem veure en el seu inici degeneri en un caos conduït per antisistemes, “perroflautes” i hooligans de diversa procedència.
O be hi ha una enèrgic posicionament dels mateixos indignats contra el que ahir va passar a les portes del Parlament, o la protesta quedarà definitivament deslegitimada. En qualsevol cas caldrà que fixin nous mecanismes d’acció per canalitzar de forma efectiva les reivindicacions del moviment.
No sabeu del que parleu, esteu encara instal·lats en els reductes del poder. Fent el joc a les polítiques neoliberals de la dreta més reaccionaria amb els treballadors i les classes populars i amb Catalunya. L’#AcampadaBcn i l’#Aturemelparlament són la punta d’un iceberg que us portarà al desastre com li va passar al Titànic. Obriu els ulls i apreneu a nadar aviat per que els temps estan canviant. Noves regles on la burguesia te totes les de perdre, de fet la esteu matant vosaltres, aquells que des de la classe obrera varen adoptar posicions burgueses ara s’estan quedant sense res, estan INDIGNATS i la seva resposta comença a ser imparable.