Raimon Obiols: L’apunt del dia/415 (Barbàrie o socialisme)

Barbàrie o socialisme

Si fem excepció del cas espanyol i del català, tan singulars en aquests moments, el panorama actual de la socialdemocràcia i de les esquerres a Europa no és gens brillant. El fracàs de les polítiques neoliberals de les darreres dècades no ha donat pas a una esquerra revitalitzada sinó que ha obert la porta a forces nacionalpopulistes, il·liberals i d’extrema dreta que defensen un capitalisme encars més desregulat i depredador, i amenacen la democràcia. En aquest context, el número de setembre de la revista francesa Esprit publica un conjunt d’articles sota el títol de “Barbarie ou socialisme”, que es llegeix amb interès.

Escriu la revista que “la manera com el socialisme associa emancipació política i transformació de les relacions socials pot constituir un antídot contra la barbàrie que vé. En un moment en què la igualtat i la libertat semblen compartir un destí funest, i en què la defensa de la democrácia ha de fer més que mai causa comuna amb la de la justícia social, el nostre dossier és una crida a no cedir a la resignació”.

Els coordinadors del dossier, Jonathan Chalier i Michaël Foessel, escriuen que, davant les greus amenaces actuals contra la pau, la libertat i la igualtat, han tractat d’explorar els recursos a disposició de l’esquerra per tal de contribuir a la formulació d’un renovat projecte polític i intellectual del socialisme.

Diuen Chalier i Foessel que avui, en l’alternativa entre socialisme o barbarie, “molts creuen que ja només en queda el segon terme”. Enfront d’això, afirmen, apareix la necessitat d’un socialisme que sigui capaç de corregir les seves desviacions històriques,  donar respostes als problemes del present, i mantenir i reforçar la seva singularitat, que és “el seu vincle indefectible entre un projecte d’emancipació política i una transformació efectiva de les relacions socials”.

Les dues grans “desviacions històriques” han estat, segons Chalier i Foessel, d’una banda les experiènces que van abandonar els principis democrátics i d’emancipació en favor de  models autoritaris, i de l’altra (en sentit contrari), les que es van acomodar a la lògica del capitalisme fins al punt d’identificar-s’hi. Aquestes darreres van confondre el compromís com a mitjà amb el compromís com a finalitat; van ignorar que el capitalisme financeritzat ja no estava disposat a pactar; i els seus partits es van “aburgesar” fins a deixar de representar el conflicte social a l’escena parlamentària.

A més d’aquestes rectificacions en relació al passat, els autors alerten que, en els moments actuals, hi ha dues derives que cal evitar: d’una banda, la indistinció entre el socialisme i un “progessisme” genéric que aceptaria les bases individualistes del neoliberalisme; de l’altra, una “deriva social-autoritària” que cediria a tendències xenòfobes i autoritàries.

Una de les tesis centrals del text de Chalier i Foessel és que, un cop arribat «a un determinat nivell de desigualtats econòmiques, el capitalisme (re)esdevé autoritari». El capitalisme financeritzat tendeix a trencar el seus vincles amb la democràcia liberal i a adoptar formes cada vegada més antidemocràtiques. La creixent desigualtat econòmica i social es connecta amb la degradació de la democràcia i l’auge dels autoritarismes i autocràcies. És el que estem veient en aquests moments.

Les pistes de reflexió que apunten Chalier i Foessel són interessants. La central és la que vincula emancipació política i transformació social.  A diferència d’un progressisme genèric que accepta les bases de l’individualisme liberal, el socialisme ha de defensar que la llibertat política no pot existir plenament sense justícia social i ha de fer ús de la democràcia per combatre les estructures econòmiques injustes. La política dels drets i llibertats  i la de la justícia social han de constituir una mateixa causa comuna i això, en una situació d’amenaces antidemocràtiques, ha de permetre polítiques d’aliances majoritàries.

En segon lloc, els autors diuen que el socialisme ha d’enfortir la reflexivitat social: la capacitat d’una societat per entendre’s a si mateixa és allò que li permet transformar-se. Aquesta via s’oposa al replegament en identitarismes culturals i morals. Es tracta de superar la lògica de les “guerres culturals” —que congelen els conflictes en unes oposicions  irreductibles entre “ells” i “nosaltres“— per una anàlisi dels problemes socials i els conflictes   de classe i d’interessos. Aquesta visibilització es la que permet, a través de la reflexió, el conflicte i la cooperació, avançar en la igualtat i conquerir drets reals per a tothom.

Una tercera proposta clau és la defensa intransigent de la democràcia, contra  les principals amenaces que l’assetgen actualment: els nacionalpopulismes i les extremes dretes que abonen l’autoritarisme, la xenofòbia i l’exclusió.

Finalment, el document assenyala que els projectes ecosocialistes són els més prometedors per articular una resposta coherent a la crisi actual. Han d’apuntar a la presa de consciència sobre els límits del productivisme i la necessitat de transformar democràticament les relacions econòmiques i socials per fer front a la crisi ecològica.

Als que volem (som majoria) un futur sense guerres, amb més justícia social, amb més igualtat, libertat i seguretat, l’alternativa entre “socialisme o barbarie” pren una nova actualitat i es conjuga amb altres alternatives fonamentals, actuals i urgents: “pau o guerra“, “democràcia o autoritarisme”, “federació europea o nacionalpopulismes“, “preservació del medi ambient o degradació ambiental”.