D’acord, Lluis. Potser tens raó quan dius que “la tendència catalana és a creure que el nostre cas constitueix una excepció, fruit d’una maledicció secular”).
Tanmateix, no hauríem d’extremar l’autocrítica en aquest aspecte perquè correm el risc que els il·lustrats d’Espanya s’instal·lin conscientment o sense adonar-se’n, pel que fa a Catalunya, en una lògica de terreny conquerit.
En general, les ucronies són tontes i les comparacions odioses. Però suposem per un moment que:
1) la batalla d’Aljubarrota hagués estat perduda pels portuguesos davant de les tropes castellanes;
2) que el reconeixement pel Regne d’Espanya de la independència portuguesa (Tractat de Lisboa, no el de 2007 sinó el de 1668) no hagués mai existit;
i 3) que Felip V hagués imposat per les armes a començament del XVIII uns Decrets de Nova Planta liquidant les darreres aspiracions lusitanes…
… Aleshores llegiríem als diaris que el ministre Wert ha declarat que “hay que españolizar a los niños portugueses” perquè la situació seria aquesta:
– Malgrat que Lisboa és una ciutat on la meitat de la població és castellano-parlant, la immersió escolar en portuguès, que començà a inicis dels 80, després de l’establiment de l’autonomia portuguesa, genera grans protestes espanyoles (malgrat que aquest curs només cinc famílies de la capital portuguesa han exigit l’escolarització en castellà dels seus fills).
– Després de la sentència del Constitucional contra l’estatut d’autonomia portuguès de 2006, la qüestió de l’encaix Portugal – Espanya aixeca passions, a una banda i a l’altra. Una majoria portuguesa demana una consulta, però el govern espanyol s’hi nega en rodó (diu que la sobirania nacional és del conjunt dels espanyols) i els partits portuguesos no es posen d’acord sobre què s’ha de votar.
– Una única pregunta (independència si/no)? Patxo Unzueta acaba d’escriure a El País que seria “el camino más corto para provocar la ruptura de la sociedad portuguesa en dos mitades extranjeras entre sí”. Aleshores, qu’e? Statu quo, independència, reforma de la Constitució espanyola?
– A La Razón citen dia si i dia també a Menéndez Pidal (“Portugal es y será tierra española”). En qualsevol moment citaran a Torrente Ballester dient que els papers portuguesos pertanyen a Salamanca “por derecho de conquista”.
– Quan els nacionalistes portuguesos van fer retirar de l’ajuntament lisboeta una placa amb cites de Camoens (“Todos somos espanhóis”) i d’Almeida-Garret (“Espanhóis somos e de espanhóis nos devemos apreciar”), els rugits madrilenys se sentiren des de Lisboa.
– Rodríguez Zapatero acaba de declarar que “hay que romper un circulo vicioso que consiste en que buena parte de España ve a Portugal como una autonomía que pide más, y ellos se ven como una comunidad que aporta mucho y que no se le reconoce”. La conclusió és que “España necesita a Portugal y su lengua y sus símbolos son también los del resto de españoles, que han de hacer sentir a los portugueses que les quieren, que les necesitan, mientras que los portugueses han de tener claro, por su parte, que la solidaridad (entre territorios) no puede tener condiciones“.
– Dues coses semblen evidents a hores d’ara: 1) els portuguesos no han estat assimilats, ni volen ser un poble submís i sotmès: aspiren a decidir democràticament la seva relació amb Espanya; i 2) els espanyols no portuguesos veuen (la majoria sincerament) una eventual independència de Portugal com una cosa inimaginable, quasi obscena.
– Durant molts anys Portugal ha mantingut una unitat civil exemplar, al marge dels orígens i la llengua dels seus ciutadans, tant pel propi tarannà portuguès com perquè l’esquerra política i social s’ha mogut en una línia que es pot condensar en dos eslògans: “Somos e seremos un só povo” i “a linguagem nâo va a dividir”.
– En les darreres dècades, un terç de la població se sentia “més portuguesa que espanyola”, un terç “tan portuguesa com espanyola” i un terç “més espanyola que portuguesa”. Però ara apareixen esquerdes i els sentiments d’identitat tendeixen a extremar-se.
– L’objectiu de la independència portuguesa s’ha posat a l’ordre del dia, amb un grau de mobilització important: les televisions de tot el món van recollir les imatges de la “Via portuguesa”: un milió llarg de persones agafades de la mà, des de Faro fins a Tui, a la frontera amb Galícia.
– A Espanya, la reacció correlativa no és menys visible. Rosa Díez ha muntat un fons de comerç amb l’exaltació de “la unidad de España” enfront del separatisme portuguès: n’obté superbeneficis, i colla i porta de corcoll al PP i al PSOE, que no gosen dir ni piu per no perdre vots.
– I els il·lustrats (escriptors, universitaris, periodistes i tutti quanti) , que no es presenten a les eleccions? Tampoc no piulen. Callen i alguns s’irriten i renyen a l’esquerra portuguesa, acusada de complexes, de “navegar entre dues aigües”, de cedir al nacionalisme. És quasi un miracle trobar algun intel·lectual que digui que una poma és una poma, una pera és una pera, i un Estat plurinacional és un Estat plurinacional.
– Els portuguesos ho tenen pelut. Els portaveus de la Unió europea els hi han dit i repetit que, de moment i fins a data indeterminada, un Portugal independent quedaria exclòs de la UE.
– Es fa difícil de predir què passarà perquè Josep Fontana té raó quan diu que “la independència només s’aconsegueix amb una guerra d’independència”.
Ja ho sabem: la història no perdona. Les tropes portugueses van perdre a Aljubarrota. Aleshores què?
Aleshores els portuguesos han de deixar d’obsedir-se amb la seva “maledicció secular”? Prescindir-ne i dir que no existeix? Dissimular, xiular i mirar a una altra banda? Acceptar una adaptació submisa al dret de conquesta? Fer-se nacionalment espanyols?
Un bri d’esperança, per favor, pels portuguesos!
Benvolio *
* Benvolio, segons Shakespeare, va intentar sense èxit posar d’acord Montescos i Capuletos.
