Els europeus estem fent més Europa. Sobretot en l’economia, molt menys en assumptes d’Interior i Justícia (immigració, aquesta debacle egoista) i un conjunt buit en política exterior (amb EUA, Orient Pròxim, Rússia, Nord d’Àfrica).
Però en economia, sí, i molt, una refundació. En tres anys i mig, s’ha dotat a la moneda comuna de molts dels mecanismes d’una unió monetària (i econòmica): fons de rescat, tractat fiscal, regulació bancària, esbós d’unió bancària, noves funcions del Banc Central Europeu (les barres de liquiditat per un bilió i la promesa de comprar deute públic, que han salvat l’euro), noves coordinacions (el procediment de desequilibris macro) …
Com s’ha fet? Transferint competències al poder federal, la Comissió, si bé empresonada pel Consell, el club dels governs. El problema és que cada transferència d’una funció no ha anat acompanyada del corresponent traspàs del seu control democràtic: l’escrutini per compte dels ciutadans exhibeix buits o confusió.
Les properes eleccions al Parlament Europeu poden ser un esperó per a la unió política -estimada per Alemanya i ja no rebutjada per França- com enquadrament de la unió econòmica. Enquadrament concret: tota competència cedida a Brussel·les (Comissió) hauria d’anar acompanyada de la transferència simètrica del seu control democràtic a Estrasburg (Parlament).
Exemple recent: l’examen dels pressupostos nacionals per la Comissió (renyada a Espanya), abans que els vegin les Cambres nacionals. Està aprovat (en l’anomenat two-pack), per prevenir abans que curar, d’acord. Però encara que no generi immediates sancions, les pot forjar a llarg termini. Aquests exàmens haurien, doncs, de passar pel sedàs de l’Eurocambra. Potser per una comissió especial i no la pressupostària. Potser a manera d’un Senat territorial intern per a la supervisió dels Estats (en funció d’autonomies), com a assumpte d’interès comú per a tots.
Si l’equació a més unió econòmica, més Europa política no l’executa la ciutadania europea, el control democràtic el farà la parròquia: vegeu el paper invasiu del Tribunal Constitucional alemany. Riscos de fragmentació i de nacionalismes.
Si no ho espatllem en les votacions de maig de 2014, el Parlament Europeu -encara que ple de vicis, i quin no-, podrà fer bona tasca. La prova, els serveis prestats en millorar el nefast paquet pressupostari Septenal proposat pel Consell (després de jivaritzar el de la Comissió). Ha arrencat 60.000 milions de més per una via indirecta, emprar els sobrants no gastats en comptes de tornar-los a les capitals.
Donada l’amenaça populista, les properes eleccions es llegiran no només en clau domèstica, sinó també, per fi, en clau europea: europeistes contra ultres. I com hem estat culpant (sobretot els governs necessitats d’un boc expiatori) a la UE de tots els mals, ara igual hi ha possibilitats que molts més ciutadans s’adonin que això d’Europa és decisiu per les seves vides. I s’arremanguin. Serà que Déu continua escrivint recte amb línies tortes.
