Raimon Obiols: L’apunt del dia/301 (Extrema dreta i dreta radical populista)
Extrema dreta i dreta radical populista
16 de desembre de 2023
Cas Mudde és un politòleg neerlandès especialitzat en l’extremisme polític i el populisme a Europa i als Estats Units. El diari francès Le Monde l’ha entrevistat. Diu que, a molts països, les dretes tradicionals estan fent una política que els fa perdre terreny i que dóna vots a la dreta radical populista. Posa, com a exemple més recent, les eleccions del passat 22 de novembre als Països Baixos. Diu que Geert Wilders (el líder de la dreta radical que ha guanyat) s’ha beneficiat àmpliament del fet que el primer ministre dimissionari, Mark Rutte, del VVD (centre dreta) «va fer de l’immigració el principal tema de la campanya electoral», repetint que «els pròxims dirigents del país havien de fer de l’immigració la màxima prioritat, cosa que conferia un avantatge increïble a Wilders». És possible, a més, que el VVD obri la porta a una coalició amb la dreta radical.
Mudde insisteix en la necessitat de distingir entre extrema dreta i dreta radical. La primera «rebutja l’essència de la democràcia, és a dir, la sobirania popular i el govern de la majoria. L’exemple més infame de l’extrema dreta és el feixisme, que va conduir al poder el Führer alemany Adolf Hitler i el Duce italià Benito Mussolini, i va ser responsable de la guerra més destructiva de tota la història mundial». La dreta radical, en canvi, «accepta l’essència de la democracia, però s’oposa als elements fonamentals de la democracia liberal, sobretot els drets de les minories, l’estat de dret i la separació de poders».
Un altre criteri de distinció fa referència al populisme, que Mudde defineix com «una ideologia (dèbil) que considera que la societat, en última instáncia, està dividida en dos grups homogenis i antagonics, el poble pur i les elits corruptes, i que argumenta que la política hauria de ser una expressió de la “voluntat general” del poble». Seguint aquest criteri, l’extrema dreta és pot considerar com «no-populista per definició», mentre que «la dreta radical pot ser populista, i actualment ho és de manera predominant».
En el primer quart del segle XXI, aquesta dreta radical populista (que tendeix a adoptar formes heterogènies) ha deixat de ser marginal, i arriba a governar. Les causes del seu auge renovat són diverses. Mudde esmenta els atemptats de l’11-S i l’amenaça del terrorisme, la crisi econòmica de 2008, els fluxos migratoris, les «batalles culturals», etc,; i afegeix un factor que considera molt perillós: el tapís que, de manera conscient o no, l’hi han estès els partits del centredreta i de la dreta tradicionals.
Tenim al davant, diu Mudde, dos fenòmens concomitants i que es retroalimenten: una tendència a l’alça de la dreta radical populista a molts països (que és capaç fins i tot de guanyar eleccions); i l’adopció, per part dels partits tradicionals de centredreta, dels temes que esgrimeix la dreta radical.
En aquesta situació, el perill principal, segons Mudde, és la radicalizació i la mutació dels partits tradicionals. Partits com el Fidesz a Hongria, l’FPO a Àustria, o el Partit Republicà als EUA, han passat, de ser partits conservadors, a ser forces de dreta radical populista. És un fenòmen que va més ellà d’un procés d’imitació, o d’adopció d’una agenda de temes a debat. És una transformació. El PP espanyol l’està fent, i la línia que impulsa Manfred Weber la vol generalitzar a Europa.
Cas Mudde, Ultradreta, Decàleg per entendre d’on ve i on va l’onada que amenaça la democràcia
