Tot i que l’equilibri de poder en el pròxim Parlament Europeu (PE) és el gran desconegut a sis mesos de les eleccions de maig de 2014, hi ha una sèrie d’indicadors que ja estan disponibles. Amb ells podem fer un exercici de previsió, tenint en compte que l’evolució encara pot afectar la visió de conjunt. Sobre la base dels resultats de les eleccions de 2009 i de les enquestes d’opinió recents dels vuit països de la UE més poblats (França, Alemanya, Itàlia, Països Baixos, Polònia, Romania, Espanya i el Regne Unit – que representen més de tres quartes parts dels electors i al voltant de dos terços dels escons al PE), hem fet una predicció de la composició de la propera legislatura al nostre article per al Notre Europe – Jacques Delors Institute.
Alguns partits polítics podrien aconseguir un percentatge alt o molt alt de vots al maig de 2014, però això gairebé no té impacte en termes d’escons pel fet que van rebre una proporció similar dels vots el 2009 (per exemple, la CDU / CSU a Alemanya o UKIP al Regne Unit). Si altres partits obtenen una puntuació baixa tampoc tindrà un gran impacte, pel fet que la seva quota ja va ser baixa en les últimes eleccions (per exemple, el Partit Socialista Francès). En canvi, l’augment en el nombre d’escons per al Front Nacional francès podria ser impressionant (fins a més de sis vegades el resultat obtingut el 2009), així com per a l’esquerra espanyola (Esquerra Unida), per no esmentar el nou Moviment Cinc Estrelles a Itàlia, que podria obtenir 19 escons. Finalment, el Partit Laborista britànic podria duplicar el seu nombre de diputats, mentre que la coalició polonesa formada per la Plataforma Cívica (PO) i el Partit Camperol Polonès (PSL) podria perdre un terç dels seus escons.
Taula 1. Percentatge de vot i nombre d’escons per als partits seleccionats en els “estats decisius” a les eleccions al Parlament Europeu de 2009 i la predicció per al 2014
Dades de 2009: Parlament Europeu. Previsions per al 2014 dels 8 països de la UE més poblats (la mostra de “swing states”)
Aquestes enquestes d’opinió dels 8 ‘estats decisius’ es poden projectar per a la resta de la UE dels 28 per dues raons. En primer lloc, les tendències en aquests països són més o menys representatives de les tendències a escala europea. En segon lloc, el seu pes en el resultat final és considerable. En fer-ho, també permetem que la majoria dels grups polítics estiguin representats a nivell de la UE-28 en la mateixa proporció en què estan representats a nivell estatal, tot i que sobreestimem lleugerament el nombre de diputats dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) i de l’Aliança dels demòcrates i Liberals per Europa (ALDE).
La cursa entre el Partit Popular Europeu (PPE – 209 escons previstos) i l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (S&D – 213 escons previstos) podria estar molt ajustada. Tots dos tenen al voltant d’un 28% dels diputats al Parlament Europeu (+3% per als Progressistes i un -7% per al PPE, en comparació amb 2009). Per la seva banda, tant els liberals com els Verds podrien experimentar pèrdues. Segons la nostra projecció, rebrien el 8% (-3%, 62 escons) i el 5% (-2%, 38 escons) dels diputats respectivament, d’un total de 751 escons.
Els grups polítics restants probablement es mantindran estables o poden tenir resultats lleugerament millors. La projecció dóna als conservadors de l’ECR un 8% dels diputats al Parlament Europeu (+1%, 61 escons), l’Esquerra Verda Europea i Esquerra Unida-Nòrdica (GUE-NGL) 6% (+1%, 47 escons) i Europa de la Llibertat i Democràcia (EFD) 4% (sense canvi en el percentatge de votació, 32 escons). Els partits nacionals que no estan alineats a un grup polític europeu o que no estan representats al PE podrien aconseguir 89 diputats. Alguns d’ells podrien unir-se a un dels grups polítics existents, o fins i tot tractar de formar un nou grup polític (que requereix un mínim de 25 diputats d’almenys set Estats membres). Els grups polítics també podrien reconfigurar-se. La figura 1 mostra la proporció actual d’escons al Parlament Europeu per a cada grup, mentre que la figura 2 mostra la proporció prevista d’escons després de l’elecció de 2014.
Gràfic 1. Escons ocupats per cada grup parlamentari al Parlament Europeu (2009-14).
Font: Parlament Europeu
Gràfic 2. Projecció d’escons ocupats per cada grup parlamentari al Parlament Europeu després de les eleccions de 2014
Algunes famílies polítiques (socialistes, l’esquerra radical i els verds) estan més unides que altres (els conservadors i, sobretot, ‘populistes’). Alguns grups polítics (PPE, S&D, ALDE, Verds / EFA) estan també més cohesionats que altres (especialment que els grups de diputats populistes). La cohesió interna varia segons l’àmbit d’actuació. El “poder real” dels grups polítics no és el mateix que el seu “poder nominal” en termes d’escons obtinguts en les últimes eleccions. Doru Frantescu ha demostrat que això és crucial per a la comprensió de les qüestions en joc en les eleccions europees de 2014. El “poder real” de les famílies i els grups polítics que estan cohesionats serà lleugerament més gran que el “poder nominal” que tindran en termes d’escons al maig de 2014.
El veritable repte al PE, com a assemblea representativa en un sistema de poders separats, es troba en la formació d’una majoria. Tres coalicions diferents eren possibles en 2009-2014: una “gran coalició” entre el PPE i Progressistes, amb o sense els liberals; una “coalició de centre-esquerra” entre Progressistes, Liberals, Verds / ALE i GUE / NGL, i una “coalició de centre-dreta” entre el PPE, Liberals i el ECR. La coalició guanyadora el 2014 determinarà el treball del Parlament com colegislador a la UE, i elegirà el pròxim president de la Comissió (376 diputats han de votar a favor del candidat proposat pel Consell Europeu per al nomenament d’aprovació).
Sobre la base de les nostres estimacions, ni una coalició de centre-esquerra (que aconsegueix el 48%), ni una de centre-dreta (obtenint el 44%) obtindrien la majoria absoluta. En canvi, el més que probable augment dels diputats “populistes” facilita el camí per a una gran coalició. Si ens fixem en la projecció, només dues coalicions podrien tenir la majoria absoluta en aquesta etapa. Una d’elles seria una gran coalició amb el ALDE, que podrien optar per donar suport a un candidat proposat pel grup polític que sosté el major nombre d’escons, o un candidat proposat pel ALDE, donada la seva posició central en una coalició d’aquest tipus . En ambdós casos el candidat podria ser el designat com a candidat a la presidència de la Comissió a través de la campanya electoral, o un altre candidat que podria guanyar prou suport tant en el Consell Europeu com al Parlament Europeu. L’altra és una “gran coalició” formada únicament per Progressistes i Populars, que de nou podrien optar per donar suport a un candidat del grup polític que sosté el major nombre d’escons, sigui el candidat a la Presidència de la Comissió en la campanya electoral o bé sortit d’un compromís.
Taula 2. Possibles coalicions després de les eleccions al Parlament Europeu de 2014
El creixement de les forces populistes no afectarà el funcionament del Parlament, que es mantindrà en gran part sobre la base dels compromisos construïts entre els grups polítics majoritaris. Això reflecteix la postura de la gran majoria de ciutadans de la UE. La incertesa pel que fa a si els principals grups i partits polítics podrien adoptar les anàlisis i les recomanacions formulades per les forces populistes és probablement l’amenaça més greu per a la política de la UE en el seu conjunt. Naturalment, és difícil preveure els canvis en l’equilibri de poder que es produiran en un termini de sis mesos, però una cosa és segura: el joc polític està encara molt obert, i això hauria d’incitar a totes les parts interessades a participar en una vigorosa defensa i promoció dels seus diferents visions i propostes per a la Unió Europea.
