Rene Cuperus: Més enllà de la retòrica dominical dels valors bàsics de la socialdemocràcia
Hem entrat en una era de por. La inseguretat és, una vegada més, un ingredient actiu de la vida política en les democràcies occidentals. La inseguretat nascuda del terrorisme, i també, i més insidiosament, la por a la incontrolable velocitat del canvi, la por a la pèrdua d’ocupació, la por a perdre terreny davant els altres i d’una distribució cada vegada més desigual dels recursos, la por a perdre el control de les circumstàncies i les rutines de la nostra vida quotidiana. I, potser sobretot, la por que no som només nosaltres, els que ja no podem donar forma a les nostres vides, sinó que els que tenen l’autoritat també han perdut el control davant de forces que estan fora del seu abast.
En el seu testament intel·lectual “El món no se’n surt“, Tony Judt va escriure aquesta declaració alarmant. I va afegir:
Hem entrat en una era d’inseguretat – la inseguretat econòmica, la inseguretat física, la inseguretat política. El fet que no en tinguem més coneixement és un petit consol: al 1914 pocs van predir el col·lapse total del seu món i les catàstrofes econòmiques i polítiques que el van seguir. La inseguretat alimenta la por. I la por – la por al canvi, la por a la caiguda, la por als estranys i a un món desconegut – està corroint la confiança i la interdependència en la qual les societats civils resten.
La divisió social en les societats
Estem experimentant un alarmant trencament entre les elits i les no elits. En el procés d’adaptació al nou ordre del món global, hi ha hagut una ruptura fonamental de la comunicació entre les elits i la població en general. Les pressions de l’adaptació al nou món globalitzat es dirigeixen particularment cap a aquells que no encaixen en el nou coneixement internacional basat en l’economia, els treballadors no qualificats i els treballadors poc qualificats. El discurs general de l’adaptació i l’ajust competitiu té un fort biaix en contra de la classe mitjana baixa i els professionals no acadèmics. Aquest biaix és una de les causes profundes del ressentiment populista i la rebel·lió. Les elits polítiques i la política s’estan venent, produint inseguretat i incertesa, en lloc de mostrar seguretat i un lideratge estable en un món de canvi.
La inquietud i la desconfiança en la societat europea contemporània ha d’estar ubicada en més nivells que simplement el de la reforma de l’Estat del benestar. Estem experimentant un desplaçament a la dreta en tots els àmbits: la màgia de la postguerra sembla estar completament utilitzada. L’ideal de la postguerra de la unificació europea, el model d’estat de benestar de la postguerra i la tolerància post-Holocaust pels estrangers, semblen estar disminuint i sota pressió. El procés general d’internacionalització (globalització neoliberal, la immigració massiva, la integració europea) està produint una bretxa de confiança i de representació entre les elits i la població al voltant de qüestions com la justícia social i la “pertinença”, és a dir, sobre la identitat cultural i nacional.
N’hi ha que menyspreen els electors descontents, unidimensional i directament, com els nacionalistes xenòfobs, els enemics espantats de la societat oberta, les persones que donen l’esquena al futur, o els negadors del nou ordre mundial global i divers. Però, aquests crítics donen en la clau. Hi ha un gran perill involucrat quan una elit post-nacional i cosmopolita argumenta descuidadament sobre la democràcia de l’estat-nació i la identitat nacional, just en el moment en que l’estat-nació és per a molts el súmmum de la identificació a què aferrar-se, un far de la confiança en un món en procés de canvi.
Una reacció cosmopolita casual també nega dolorosament la forta polarització de les forces a les que la societat està sotmesa i que tenen resultats molt diferents per als diferents grups. Nega el clima sociocultural i polític extremadament feble a Europa, que es reflecteix en l’augment pan-europeu de la dreta populista (radical) i del ‘proteccionisme’ de l’esquerra. Hi ha en joc la crisi de representació política i de confiança i la nova línia de falla sociològica en la societat europea d’avui dia entre els anomenats guanyadors de la globalització i els perdedors de la globalització.
Europa pateix, amb retard, un trauma amb la immigració. Encara que en molts països la migració recolza l’economia i contribueix a la riquesa i el benestar, també dóna lloc a problemes greus de privació i marginació. La desocupació, l’abandonament escolar, la pobresa, la delinqüència, la segregació: són els símptomes de la manca d’integració. Provoquen reaccions ferotges. En gairebé tots els països europeus els partits populistes anti-immigració entren en l’escenari polític, i en molts casos amb força èxit. Una revolta popular en contra de la diversitat i la societat multicultural s’està aixecant. Amenaça els principals èxits socials i culturals de la democràcia social. Lluitar-hi en contra (almenys adreçant-se a les seves causes profundes) és un dels reptes més urgents per als partits socialdemòcrates europeus.
El major risc per a la societat contemporània és una divisió sense precedents entre els més educats i els menys educats, entre les orientacions cosmopolites i nacionalistes o les orientacions llibertàries i autoritàries, entre els que abracen el futur i els que tenen por al futur, la gent que creu que el nou món no té res de bo reservat per a ells. Aquesta divisió representa la fragmentació dins la nostra societat en general de classe mitjana, com a resultat de les poderoses forces de la globalització, la migració massiva, la individualització i l’economia postindustrial basada en el coneixement. La investigació en molts països està fent palesa la divisió entre aquells que són capaços de connectar-se a nivell internacional, i els que no poden connectar-se a nivell internacional. En la literatura, s’ha fet una distinció entre els “mòbils multilingües” i els “un sol idioma, immòbils”.
Reinventar el Volkspartei
En aquest sentit, els problemes de postguerra dels Volksparteien, els principals partits del centre, són un pars pro toto, un mirall del que està succeint en la societat en general. Les pressions de la divisió i la fragmentació dels partits populars són les pressions de la societat. El que fonamentalment podria ser objecte d’atac és la cohesió social o el teixit social de les nostres societats. El que podria ser objecte d’atac és el model social europeu, que es defineix com el benestar solidari de la coalició, el connector entre privilegiats i desafavorits, entre els de classe baixa i la classe mitjana superior.
El punt és, que Europa s’enfronta a una revolta populista perillosa en contra de la bona societat, tant de la comunitat empresarial neoliberal com dels professionals acadèmics progressistes. La revolta del populisme és, en certa mesura “produïda” per les elits econòmiques i culturals. Advoquen, sense gaire reflexió històrica o sociològica, el nou ‘món feliç’ dels brillants i ben educats, dels emprenedors amb gran mobilitat. El seu TINA-projecte està creant por i el ressentiment en les no elits. La imatge determinista d’un futur món globalitzat, amb l’obertura de les fronteres, la llibertat dels fluxos de gent, de la societat basada en el coneixement i en l’aprenentatge per tota la vida és un món de malson per a les no-elits, els “perdedors de la globalització”.
En la narrativa d’elit, parts considerables de la classe mitjana i treballadora s’enfronten a la degradació econòmica i psicològica. El futur ja no és seu. Se senten alienats, desposseïts i degradats, pel fet que la societat en què se sentien còmodes, en què tenien el seu lloc respectat i que ha estat part de la seva identitat social està sent deixat de banda per les noves realitats. En quina mesura pot la ideologia de la ‘globalització’, la multiculturalitat i el cosmopolitisme conciliar-se amb l’herència de la democràcia nacional i el comunitarisme de l’estat de benestar? Fins a quin punt pot una cultura global uniforme del capitalisme neoliberal i hedonista reconciliar-se amb la rica diversitat cultural del món?
Contràries a l’evangeli dels experts postmoderns i cosmopolites que advoquen per l’abolició de l’Estat-nació en favor de nous centres de poder geopolítics, unes corrents subterrànies inestables pertorben la societat europea requerint prudència en la (el discurs sobre la frenètica) modernització i innovació permanent. Un cop em vaig referir a això com “la pornografia de canvi”. Però també requereix d’una revaloració de la democràcia de l’Estat-nació com un fòrum per a la restauració de la confiança, com una àncora en temps d’incertesa, com a font de cohesió social entre el menys i els més ben educats, entre els migrants i no migrants. Una restauració de la confiança entre els polítics i els ciutadans que hauran de dur a terme en primer lloc a nivell nacional – l’únic espai legítim per a la democràcia provat – així com la creació d’una harmoniosa societat multi-ètnica. La integració europea ha de facilitar i protegir aquests processos, no sabotejar o destruir-los.
La condició prèvia per a la recuperació de la confiança política és també la renovació o reinvenció del Volkspartei, com un pont entre els guanyadors i els perdedors de les noves tendències mundials. Aquest nou Volkspartei possiblement sortirà de la formació de coalicions abastant altres partits polítics, així com els actors de la societat civil, (de les esglésies als sindicats, de les xarxes socials a les empreses compromeses socialment i empresaris), i elaborarà un nou acord entre els privilegiats i els menys privilegiats: un pacte de seguretat social i econòmica i d’obertura cultural, forjant una nova idea de progrés basada també en una sensibilitat per a la política cultural i la identitat (ja que el descontentament gran i la infelicitat en les democràcies de benestar riques és de debò sobre la comunitat, la cohesió social i la seguretat: els problemes post-materialistes de la psicologia social i el benestar).
És important forçar i restaurar la divisió entre l’esquerra i la dreta en la política – dissenyar escenaris alternatius d’adaptació a les noves tendències mundials per tal de lluitar contra la divisió populista perillosa entre (la falsa entitat de) l’establishment i (la falsa entitat de) les persones. De fet, hem de ser durs amb el populisme i durs amb les causes del populisme.
Aquest post és part del ‘Debat sobre els Valors Bàsics” , organitzat conjuntament per la Fundació Friedrich-Ebert-Stiftung i Social Europe Journal. Llegiu més sobre el futur de l’estat: “La tasca de l’Estat i les seves responsabilitats per al futur”.
omentaris