No és irrellevant el fet que els socialistes catalans fóssim el primer partit en les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, i que ho hàgim sigut de nou, quasi mig segle després, en la jornada d’ahir. Tampoc és intrascendent el fet que pràcticament tots els altres partits d’aquell llunyà 1977 hàgin desaparegut. L’ un, de manera dramàtica i injusta; molts altres, sense pena ni glòria; i un parell, de manera indissimulablement ingloriosa. Malgrat excomunions, vituperis i vetos, els socialistes catalans no ho devem haver fet, doncs, tan malament.
No sols els vius podem estar satisfets. Per raons politiques i sentimentals que em són del tot evidents, sé perfectament que la nostra alegria d’avui seria compartida per Joan Reventós, Ernest Lluch, Carme Chacón i tants altres que malauradament ja no són entre nosaltres.
Especialment en Romà Planas, que vaig tenir la sort de conèixer fa cinquanta anys, i amb qui vaig tenir, a Paris, les més llargues converses polítiques que puc recordar, en un petit bar de la rue Bassano i en el cafè Le Départ del Boulevard Saint-Michel, tot fumant desenes de cigarretes que encara enyoro.
Infant exiliat del 1939, impulsor a Paris de les Edicions Catalanes, del Casal Català, de l’Assemblea de Catalunya, Romà Planas fou estretíssim col·laborador del president Tarradellas i alcalde de La Roca del Vallès. Després de la seva mort sobtada, Salvador Illa, que era la seva mà dreta a l’ajuntament, el succeí en l’alcaldia. La seva victòria d’ahir és també, en un cert sentit, la de Romà Planas i la del vell President.
Salvador Illa, que és complidor, intentarà la investidura. Ho farà, crec, amb propostes i gramàtica tarradellianes. Invocarà el rigor democràtic i el prestigi institucional; una administració pública altament qualificada i neutral; el respecte meticulós de les regles i de les lleis democràtiques; la primacia de l’excel·lència sobre la retòrica i les coartades patrioteres; una Catalunya i una Generalitat de tots. Es marcarà una prioritat urgent i inexcusable, per damunt de totes les altres: la lluita contra la pandèmia i els seus efectes econòmics i socials.
Després, no sé quina serà l’evolució concreta de les coses, quines seran les reaccions, evolucions o eventuals rectificacions dels altres partits. Constato que l’unilateralisme no ha obtingut cap dels resultats que proposaven els independentistes i que, per contra, ha tendit a dislocar el país, ha produït importants costos econòmics i socials i ens ha tingut encallats durant masses anys. Rectificar és de savis, però tendim a equivocar-nos en públic i en grup i a corregir el rumb en privat i amb discreció.
En tot cas, ara s’ha creat una nova situació política, propícia a les correccions de ruta. El PSC ha arribat en primera posició, sense minva dels Comuns; s’ha primat l’enfocament més pragmàtic d’ERC per davant de la intransigència gestual de JxCat; i s’ha produït un desastre monumental de Ciutadans i del PP. S’han obert noves possibilitats, sobretot perquè l’electorat ha donat unes indicacions sàvies: vol reorientacions i, més exactament, un canvi de sentit. “No la torneu a vessar!”, semblen dir els resultats del 14 F.
El filòsof Kolakowski contava que, en un tramvia atapeït de gom a gom de la Varsòvia estalinista dels anys 50, havia sentir un revisor que cridava “Avancin cap enrere! Avancin cap enrere!”. Això el féu revisar alguns dels seus plantejaments.
Aquest oximoron en forma de consigna -“avançar cap enrere!”- l’hem vist practicar reiteradament a Catalunya en els darrers deu anys. L’hem sentit cridar repetidament, fins a la fatiga, des d’un i altre costat d’una rasa que s’anava obrint progressivament, omplint el país d’hostilitats i desconfiances. La majoria, a Catalunya, ha rebutjat que aquest fossat augmenti.
