Els més joves
22 d’abril de 2023
Gairebé no participo en reunions i manifestacions polítiques, per qüestions geogràfiques i d’edat. Però les segueixo a mitja distància, m’hi fixo quan les veig a la televisió i a les xarxes, en llegeixo les cròniques i els resums. En les imatges televisades i en les fotografies de les reunions, conferències i assamblees de caràcter polític, em fa l’efecte que la majoria dels participants és de mitja edat o d’edat avançada, que la gent jove és minoria, i que hi ha una generació quasi totalment absent: la dels més joves.
Potser m’enganyo; tal vegada és una mania meva, una fixació. Però jo no descartaria que, entre els elements d’inquietud que ens subministra l’actualitat, hi tinguéssim d’incloure un risc d’envelliment paulatí de les persones més actives políticament. Em sembla que es un fenomen que afecta de manera general a les distintes opcions polítiques, amb algun matís (les formacions més noves són efímerament més atractives).
Les posicions polítiques de les generacions que vénen, i les seves posicions davant de la política: quines incògnites! En el seu llibre El terratrèmol silenciós, Oriol Bartomeus apunta uns trets del comportament electoral de les generacions joves: no segueixen un patró estable de participació/abstenció, canvien les preferències de vot amb més facilitat, decideixen el vot més a prop del dia de les eleccions, i el decideixen sobre la base d’elements més conjunturals.
Segons Bartomeus, darrere d’aquest «imperi de la conjuntura» entre els més joves, s’hi troben uns elements de tensió i de contradicció: d’una banda, la consciència de la necessitat de canvis però, a la vegada, de la dificultat i la complexitat de fer-los; de l’altra, un major individualisme i una major desconfiança però, a la vegada, una «necessitat d’aixopluc, d’agermanament». En aquests canvis generacionals, pensa Bartomeus, «hi ha quelcom de profund, que s’enfonsa en les profunditats magmàtiques. En els últims trenta anys s’hauria produit un canvi de dimensions estructurals: un esmicolament dels parâmetres fonamentals que conformen i guien la vida dels individus».
Qui sap quin futur ens depara aquest «terratrèmol silenciós»! Potser, com deia Keynes, no ens toca altre remei que «esperar l’inesperat» (“The expected never happens; it is the unexpected always»). Però, si puc manifestar un desig, m’agradaria que, si la generació més jove efectúa una ruptura amb el passat més immediat (cosa que tindria un sentit), almenys no ho faci amb qualsevol passat.
P. S. – Sobre aquests canvis generacionals hi ha un poema de Paco Fernández Buey (Paradoja, 2003):
Cuando yo era joven / los jóvenes a quienes trataba/ lo tenían todo claro./ Si uno decía “no sé, no sé”/ le llamaban vacilante y caga dudas./ Ahora que empiezo a ser viejo/ y creo empezar a saber algo de algo,/ los jóvenes a los que trato/ me dicen:/ “No sé, no sé, el mundo es muy complejo”/ Tal vez por eso/ hoy me gustan los jóvenes de ayer/ tanto como ayer/ me gustaban los jóvenes de hoy.
