Raimon Obiols: L’apunt del dia/60 (Icones 3: Jean-Pierre Vernant i l’amistat política)

Icones 3: Jean-Pierre Vernant i l’amistat política

18 de març de 2023

Una de les tesis més conegudes de Carl Schmitt  és la distinció entre amic i enemic com a criteri definidor de la política. És una fórmula simple, que capgira els termes de la formula de Clausewitz («La guerra és la continuació de la política per altres mitjans») i sembla  indicar que l’essència fatal de la política és el conflicte que sols troba solució quan hi ha vencedors i vençuts. 

És cert que el vocabulari polític sembla confirmar la fórmula schmittiana: s’hi parla de combats, campanyes, batalles d’opinió, victòries i derrotes electorals, conquestes de majories, preses del poder, etc. Però molts pensem que la bona política és justament aquella que sap vençer la fòrmula schmittiana, i ens oposem al reduccionisme resignat o cínic dels que afirmen que l’home és un llop per a l’home.  

No és estrany, donades les seves idees, que Schmitt dediqués moltes més pàgines a  l’enemistat que a l’amistat. Per llegir sobre aquesta, cal anar a altres autors. Jo ho faig amb Jean-Pierre Vernant, un savi hel·lenista que va combatre en la Resistència francesa contra Hitler. El tinc, per aquesta raó i altres, entre les icones del meu panteó personal. 

Vernant va nèixer el 1914 i no va conèixer el seu pare, lliurepensador, que va morir al front, el 1915. D’estudiant, s’uní als grups antifeixistes que s’enfrontaven, al Barri Llatí, als militants d’extrema dreta. El 1935, amb la motxilla a l’esquena, viatjà a Grècia, en plena dictatura del general Metaxás. Quedà fascinat pel país i la seva gent.

Fou després soldat en la drôle de guerre, quan les tropes de Hitler envaïren França. Desmobilitzat en la derrota, el 1940 va començar immediatament, amb el seu germà, a redactar, imprimir  i distribuir clandestinement octavetes contra l’ocupant alemany. Acabà convertit en el cap regional de les Forces franceses de l’interior (FFI) de l’Alta Garona: l’agost de 1944, entrà, al front dels seus homes, a la Tolosa alliberada. 

Després entrà, el 1948, al Centre nacional de la recerca científica, el CNRS. Allà «va triar Grècia ». Va decidir dedicar-se a l’estudi de «l’home grec», de la seva història interior, de la seva «organització mental»; de les seves nocions d’espai, temps, memòria, creences, voluntat; de les seves maneres de sentit, pensar i raonar. Anys després ho comentava així: «Em vaig preguntar per les condicions que van fer possible, al segle VI aC, a les colònies gregues de l’Àsia Menor, l’aparició d’un pensament filosòfic. Del mite a la raó, què s’ha mantingut, què s’ha transformat?».

Si aquestes  qüestions l’apassionaren era perquè l’«home grec» viu a la ciutat, a la polis:  perquè és «un ésser polític», que concep la seva vida i la seva acció enmig dels altres, amb els altres. És l’home que es reuneix en assemblea, que estableix regles i lleis després d’haver fet ús de la paraula lliure, després d’haver-se confrontat a opinions divergents, després d’haver exercit el seu discerniment, «sense que els déus li dictin la manera de pensar». 

Per això l’«home grec» és també, primordialment, l’home que teixeix amistats.

«Existeix en grec una mena de sentència, una dita que expressa un consens: entre amics, tot és comú», , escriu Vernant, «Coneixem la distinció grega entre el privat i el públic: el privat és allò que pertany a cadascú per dret propi, en la seva singularitat,  la seva diferència;  el públic és allò que s’ha de posar en comú i  compartir per igual entre els membres del grup.  L’amistat està relacionada amb l’un i l’altre  àmbit;  els relliga i els regeix a tots dos. (…) Els amics són aquells amb qui tenim l’essencial en comú: els records, les experiències i els valors».

Vernant deia que “és amb els amics que un esdevé plenament un mateix. (…) Aquells que no volen o no poden canviar, siguin individus o grups polítics o socials, aquells que no accepten la idea que el canvi és una manera de constituir la pròpia identitat, construeixen al seu voltant murs de Berlín. (…) Mantenir-se tancat en la pròpia identitat és perdre’s i deixar de ser.  Ens reconeixem, ens construïm a través del contacte, l’intercanvi amb els altres.  Entre les ribes d’un mateix i de l’altre, l’home és un pont”.

Jean-Pierre Vernant: Entre mythe et politique
Jean-Pierre Vernant: El universo, los dioses, los hombres