Majúscules i minúscules
3 de març de 2023
Quan estava enllestint El temps esquerp i en preparàvem la correcció amb la Montse Ingla i l’Antoni Munné, els excel·lents editors d’Arcàdia, ens vam trobar amb un problema espinós. Com calia denominar el conjunt d’esdeveniments que han marcat la política i la societat catalanes de la última dècada?
El ventall d’opcions que havien adoptat els mitjans de comunicació i les xarxes era (i segueix essent) com a mínim el següent: procés, procés, «procés», «procés»; Procés, Procés, «Procés», o «Procés». Després de donar-hi voltes, en vam decidir per Procés. Escollint aquesta opció es podien invocar connotacions positives (la Gloriosa), negatives (el Bienni Negre) o intermèdies (la Transició).
En un peu de pàgina, vaig aclarir: «La majúscula és simplement denotativa. La utilitzo tot compartint que «quan determinats conceptes (la Pàtria, la Nació, per exemple) es col·loquen fora de l’abast de tothom sublimats amb una majúscula de dignitat, adquireixen de seguida un aspecte amenaçador» (Josep Pujol i Joan Solà, Ortotipografia. Manual de l’autor, l’editor i el dissenyador gràfic.
El llibre de Pujol i Solà és genial i fantàstic; es llegeix com una novel·la de lladres i serenos. Recomano especialment el capítol 4, dedicat a les majúscules i les minúscules. És un camp on regna una considerable confusió.
A l’article «majúscul -a» de la Gran enciclopédia catalana, el savi Ascari M. Mundó ens diu, amb elegància, que «en les llengües romàniques comencen amb majúscula tots els noms propis, i també altres segons unes regles convencionals no sempre ben definides».
Més explícita i contundent és María Moliner, en el seu monumental Diccionario de uso del español: «La cuestión del uso de letra mayúscula (…) es la más caótica de la ortografía. […] Es debido, naturalmente, a que el uso de la mayúscula tiene más valor reverencial que gramatical; puede decirse que es un signo psicológico».
Pujol i Solà escriuen que en la tria de majúscules i minúscules predominen raons «impossibles d’objectivar i de controlar: un creient pot considerar digne de la majúscula un concepte de la seva religió i no el d’una altra; la majúscula és un signe de distinció, i per tant en les relacions socials és lògic que hi hagi força més majúscules de les que racionalment puguem definir o justificar; etc.»
Molt sovint, l’us de majúscules respon a raons purament subjectives (com a mostra d’entusiasme, respecte o veneració, segons les pròpies creences i valoracions); o bé interessades, per tal d’exaltar els missatges, com fa Trump a les seves piulades, denigrant el camp adversari (Horrible, Nasty, Unfair, Unbelievable, Desperate, Disloyal, etc. ) i elogiant el propi (Smart, Fantastic, Interesting, Incredible, Exciting, etc.).
A cop d’ull i simplificant molt (a risc de guanyar-me la crítica dels que hi entenen), jo diria que estem assistint a una invasió majusculitzadora, on conflueixen tres forces combinades. En primer lloc, el manteniment, i fins i tot la restauració, de les velles majúscules de dignitat provinents dels temps antics ( “Sa Altesa Reial, el Molt Honorable Senyor President de la Generalitat, l’Illustríssim Senyor Degà de la Facultat de Filologia, l’Excel·lentíssim i Reverendíssim Senyor Arquebisbe de Tarragona, etc.»).
En segon lloc, la pulsió contemporània de les administracions i institucions cap a la creació de noms propis i de noves sigles, amb les seves majúscules corresponents (un fenomen que Pujol i Solà arriben a caracteritzar com un virus: la MBA (majusculitis burocràtica aguda).
En tercer lloc, la creixent influència de l’anglès (una llengua notablement majusculista), que és abassegadora en la publicitat, on els dissenyadors distribueixen les majúscules com volen en els logotips (CaixaBank, gas Natural), i els publicitaris creen eslògans i textos erissats de majúscules («Amb Metro No hi ha Qui et Pari»).
La publicitat, d’altra banda, recorden Pujol i Solà, està matant la dignitat de les versals: «les majúscules s’utilitzaren de manera sistemàtica a l’inici dels versos almenys fins al Romanticisme: per això els tipògrafs les anomenen ‘versals’», però «ningú no havia pensat fins als nostres dies en la possibilitat de considerar l’inici de línia, fora dels textos en vers, com a lloc susceptible d’una majúscula, però ja se sap que la fantasia de l’esperit humà no coneix límits, i ara ja és possible de veure en els anuncis coses com la següent:
Cada
Patata,
Una idea.»
A aquestes majúscules, Pujol i Solà les denominen majúscules de fantasia.
D’una manera minoritària, també es produeix el fenòmen invers (la minusculització de fantasia). Arcadi Espada, per exemple, utilitza minúscules, des de fa anys, cada vegada que menciona al president del Govern espanyol (“sanchez miente con gran constancia, pero lo realmente destacable es su indiferencia ante la verdad», «En ningún otro lugar donde me alcance la vista el uso de la mascarilla ha alcanzado niveles de superstición comparables. Y tampoco hay Gobierno alguno que la haya utilizado para sus objetivos políticos con la desfachatez y torpeza obscenas que ha exhibido sanchez”, etc.).
Es pensi com es pensi, s’ha de mirar de posar les majúscules on toquen, si no es vol contribuir a la minusculització irreversible de la política. Si a la majusculització que ens envaeix s’hi afegís una epidèmia de signe contrari, però igualment fatal (la d’un virus potencialment contagiós: la mda, minusculitis denigratòria aguda), el resultat no seria de suma nul·la.
