El federalisme dels fets, 1
5 de juny de 2023
«Pasqual Maragall», escriu Aznar en les seves memòries, «me explicó que había que cambiar todo el planteamiento de las obras públicas en España: en lugar de un AVE Madrid-Barcelona, había que construir un AVE Barcelona-Bilbao y otro Barcelona-Valencia, porque eso era lo justo y lo conveniente (…) Me dijo que tenía que “aumentar el respeto y el reconocimiento a la lengua catalana”. Le pregunté: “¿Y eso qué significa?”. Maragall me contestó: “Pues que hay que respetarla más”. “¿Y eso en qué consiste?”. “En respetarla más.” Así terminó nuestra conversación. Una conversación circular, absurda, inútil, en la que Maragall no me decía lo que realmente pretendía porque no me lo podía decir (…) Su verdadero planteamiento era “cuatro años más de Aznar y hacemos que estalle España”.»
Quin relat més esgarrifosament premonitori de les tempestes posteriors! Aquest testimoni d’Aznar indueix, d’entrada, a un cert fatalisme, si tenim en compte la seqüència catastròfica d’uns anys després, de la recollida de signatures contra l’Estatut i la sentència del Constitucional a la paràbola ascendent i descendent del Procés.
Però es pot rumiar sobre aquella «conversa circular, absurda, inútil» entre Aznar i Maragall des de dues perspectives. La primera pot dur, en efecte, a una conclusió desesperançada: indueix el reflexe del «no hi ha res a fer». La conversa era un diàleg de sords, on el sord era Aznar, negant-se a tot diàleg sobre el concepte i el futur d’Espanya que no coincidís amb les seves immutables concepcions; i fent-ho amb sarcasme, incomprensió, por i prejudicis ancestrals.
Quan s’estava pactant la Constitució de 1978, Aznar denunciava en els seus articles que l’Ajuntament de Gernika retirés la medalla de la vila a Franco, o que «els carrers dedicats a Franco i a José Antonio» a Coslada «passessin a estar-ho, a partir d’ara, a la Constitució», o que a València la «plaça del Caudillo passés a denominar-se del País Valencià». Citant aquells escrits juvenils d’Aznar, Javier Tusell va escriure que «qualsevol polític pot ser sorprès per la citació, en llavis d’un adversari, del que va dir en el passat», però que recordar aquelles preses de posició d’Aznar contribueix a «explicar una personalitat»: «No hi ha cap mena de dubte que en la posició actual d’Aznar sobre les autonomies, ressonen els seus judicis de 1979» (El aznarato. El gobierno del Partido Popular, 1996-2003).
Però també podem veure i avaluar aquella topada dialèctica de gener de 2004 entre Aznar i Maragall des d’una altra perspectiva: com una dada política significativa i inscrita en el temps, que permet avaluar les tendències en la llarga durada. «El temps», deia Jacques Delors, «és un factor que no es té prou en compte en la política». Si considerem el factor temps, podrem convenir que, com a mínim, la partida entre una evolució federal i una regressió neocentralista continúa, vint anys després, amb retrocessos i avenços; i que, des d’un angle concret, el dels plantejaments maragallians «de las obras públicas en España» (l’AVE Barcelona-Bilbao o el Corredor Mediterrani, que va a bon tren) s’han acabat imposant. La lenta via del «federalisme dels fets» va vençent, en aquest tema, en les contingències i avatars de la brega política.
P.S.- O no tant lenta. A vegades fa salts: Barcelona 92.
És ben curiós aquest diàleg: si l\’haguéssim de pensar, no l\’escriuríem diferent,