(Sorpresa Schlein)
27 de febrer de 2023
A les 13.00 hores havien votat 600.000 persones. Quan es tancaren les urnes, a les 20.00 hores, ho havien fet més d’un milió. No sòn els 3,5 milions del 2007 o l’1,6 milions del 2019, però és una xifra considerable i sobretot inesperada, per damunt de les expectatives dels dos contendents, Elly Schlein i Stefano Bonaccini, que dies abans havien declarat que consideraren un èxit arribar al milió de votants. En l’equip de Schlein creien que la participació els afavoriria. Tenien raó: a les 23.00 hores, amb un 80 % escrutat, guanyava Elly Schlein amb el 53,8% dels vots, mentre que el favorit de quasi tots els pronòstics, Stefano Bonaccini, obtenia el 46,2%. Elly Schlein serà la nova secretària del Partito Democratico italià. «Hem fet una petita gran revolució i aquesta vegada tampoc ens han vist venir”», ha dit.
Cal tenir en compte que el PD es trobava, després de les eleccions passat setembre, en una fase crítica, que alguns analistes arribaren a qualificar de quasi terminal. En el moment de celebrar les primàries, es podia dir que el PD era “el partit del quasi», passant la maroma entre ser «quasi–un-partit-amb-capacitat-majoritària» o ser «quasi-un-partit-naufragat».
El dilema el va resumir bé Elly Schlein als periodistes estrangers, fa uns dies: «Hem de fer com a Espanya per evitar ser com França“. Es referia, és clar, al fet que en un país el Partit Socialista governa i en l’altre quasi ha estat a punt de desaparèixer.
Elly Schlein té 37 anys. És la primera dona a dirigir el PD, i la més jove (Renzi en tenia 38). M’estalvio la biografia, que sortirà avui a les xarxes, diaris i televisions. Però alguns trets del seu perfil polític són interessants.
El seu missatge ha estat acabar amb “les ambigüitats que han afeblit l’esquerra a Europa” i construir “un projecte amb llenguatge fresc, mètodes innovadors, nous continguts i cares noves“.
La seva trajectòria política ha transcorregut bàsicament en moviments i plataformes fora del PD.
«Formo part d’una generació que no té una relació fàcil amb la política», escriu en el seu llibre La nostra parte. Per la giustizia sociale e ambientals, insieme, «però que ha entès que, si no ens ocupem de política, la política s’ocuparà de nosaltres. Que si no hi participem, ho faran altres i les seves decisions afectaran les nostres vides. Que l’única possibilitat és implicar-nos i formar part del canvi que volem generar a la societat. Es pot fer de moltes maneres, militant en associacions i partits, comitès i moviments. Informant-se, participant, optant per presentar-se com a candidat per representar altres persones. L’important és no ser indiferent, sinó participar, ser ‘partigiano’”.
Va ser una dels joves activistes que van formar del moviment «Occupy PD » per protestar contra l’acord del partit amb la dreta “berlusconiana” per formar Govern. El 2020 va concórrer a les eleccions regionals d’Emília Romanya en una llista progressista i ecologista de petits partits escindits del PD, amb un èxit de vots que va obligar el guanyador, Stefano Bonaccini, a nomenar-la vicepresidenta. Es van entendre bé.
A les eleccions generals del setembre passat va ser elegida diputada com a independent. Això no obstant, després de la garrotada patida pel PD, va anunciar el retorn de la filla pròdiga al partit, i la seva candidatura per liderar-lo. Va obtenir el suport d’un bon nombre de dirigents veterans: el secretari sortint, Enrico Letta, l’anterior, Nicola Zingaretti, o Dario Franceschini.
Pel que fa a les polítiques europees, és una federalista de pedra picada: creu que les institucions europees han d’assumir progressivament més poders. En el discurs anunciant la seva candidatura, va parlar de treball i precarietat, drets de les minories, justícia social i ambiental. Va defensar la renda de la ciutadania, va parlar de la cura del territori, dels “bens comuns a rescatar de la lògica dels mercats“, del suport a les petites i mitjanes empreses en la «transició ecològica».
Sobretot, va demanat una “renovació a tots els nivells” del partit, tant en el lideratge com en les prioritats. La seva elecció serà, sens dubte, un gran revulsiu. Tant ella com el conjunt del partit necessitaran destresa i sort. Jo crec que se’n sortiran. El temps ho demana.
.
