Per casualitat aquest estiu va caure a les meves mans un llibret titulat “L’art d’amargar-se la vida” del constructivista austríac Paul Watzalwick al que en Teoria de la comunicació humana se li atorga part de la paternitat de l’axioma sobre “la impossibilitat de no comunicar-se“. Tot comportament és una forma de comunicació, defensava. Sense pretensions, el sarcàstic llibre és divertit i es llegeix en poc més de dues hores. Exercici altament recomanable en aquests temps d’acritud desmesurada. Temps en els quals articules una pàgina a qualsevol xarxa social per demanar la dimissió del porter de la teva comunitat i en poques hores tens apuntats a la totalitat dels teus conveïns. Watzalwick ens explica en el seu llibre , entre altres coses, el fenomen de el “auto-comliment de les profecies” amb un divertit exemple que simbolitza no la creació d’un problema sinó de com evitar-ho a fi que aquest perduri. Una fadrina, o fadrí, viu a la riba d’un riu i es queixa a la policia que uns jovenets es banyen nus davant de la seva casa. Aquests són cridats a l’ordre i es traslladen riu amunt on ja no hi ha cases. L’afectat torna a cridar: els joves neden encara a l’abast de la vista. De nou els nois es desplacen però el damnificat no té suficient : «Des de la finestra de les golfes encara puc veure’ls amb uns prismàtics.». Aquest divertit episodi il·lustra en part l’endèmica acritud de les relacions Catalunya-Espanya : la sistemàtica utilització de prismàtics. I afegeixo, el cansós ús de “retrets i excuses”, paraules de Guardiola curiosament silenciades. Mateixa acritud, al meu enteniment un xic exacerbada i injusta, observada en les relacions entre ciutadania i política. No pretenc frivolitzar, no corren bons temps per “defensar l’alegria” amb credibilitat i segurament els nostres polítics no ajuden massa. El gran Federico Fellini solia respondre a preguntes sobre la caòtica situació política italiana amb una interessant resposta : “No es tracta tant de canviar governs com de canviar la nostra relació de passió amb la vida”. És a dir, que fàcil és destruir i que difícil construir, imaginar.
