Raimon Obiols: L’apunt del dia/368 (Maragall, Espada i la bona educació)

Maragall, Espada i la bona educació
20 de setembre de 2024
Amb celeritat, Arcadi Espada publicà ahir una resposta (Sigue confiando, Raimon) al meu apunt del dia, i m’envià per watsap l’enllaç corresponent, amb el prec que en fes difusió, cosa que faig de bon grat. Pensa que ha marcat un punt, que «se ha hartado de balón», però la cosa és discutible. «Touché, però al braç», li vaig respondre. Un mestre d’esgrima consideraria el seu tocat invàlid.
«¡Aquí está el cartel!» exclama Espada, triomfal. Però el cartell no existeix. Per una vegada era cert el «Ceci n’est pas une pipe». Qualsevol a qui Santa Llúcia hagi conservat la vista pot comprovar que es tracta de la reproducció d’un anunci. Ho confirma, a més, el testimoni de Francesc de Carreras, que Espada reprodueix: «En esta misma semana, en una página de propaganda electoral del PSC, por cierto de pésimo gusto, Maragall decía a Pujol: “Gràcies per aquests 23 anys”».
Sobre gustos no discutirem, però almenys queda constància que els carrers de Catalunya no van ser mai empaperats amb cap cartell de submís agraïment dels socialistes a Pujol. També pot ser titllat de fantasia literària que Maragall encarregués aquest cartell, «en persona personalment», com diria Matarella, l’assistent del comissari Montalbano.
La prova de càrrec queda doncs reduïda a un anunci d’una publicació desconeguda, a un intent malafortunat d’expressar gràficament la política maragalliana, de tots coneguda i que jo vaig compartir. Que Maragall seguí, amb bons resultats, una línia suau de moderació i captació d’una part de l’electorat nacionalista moderat és un fet. Com Illa avui, considerava prioritària la unitat civil a Catalunya, s’oposava a la polarització identitària i preconitzava una institucionalització reforçada de la Generalitat.
En aquest sentit, la foto de l’anunci és reveladora. Cal prestar atenció a aquesta imatge, perquè el llenguatge corporal que retrata és inequivoc. Maragall li està donant un copet a l’espatlla a un Pujol resignat, l’està enviant cap a casa amb un gest de bona educació: «Passi-ho bé i moltes gràcies». El nou President acomiada al vell.

És una foto que evoca «La rendició de Breda», de Velázquez. En el quadre d’El Prado, Ambrosio Spinola rep les claus de Breda de les mans del governador Justí de Nassau. En la foto, Maragall rep simbòlicament les claus de la Generalitat de les mans de Pujol.

Potser aquest és el fons polític de la qúestió, on rau la discrepància amb Espada. Ell, com els seus antics col·legues de Ciudadanos, com ara la gent del PP i de Vox, veu els socialistes catalans com uns nacionalistes subrepticis, connivents, còmplices del processisme. De la mateixa manera que, a l’altra costat, som titllats d’espanyolistes i traidors. A una i altra banda, son molts els que prefereixen, com a inspiració política, el «Duelo a garrotazos» de Goya al «Cuadro de las lanzas» de Velázquez. Per sort, els altres som més.
