De totes les entrevistes que he anat llegint sobre la Constitució, sobre la necessitat de reformar o deixar-la tal com està, que van ser publicades en aquest diari amb motiu dels 35 anys de la seva promulgació, dos m’han convidat a la reflexió i, sobretot a un relatiu optimisme, les realitzades a Miquel Roca Junyent i a Felipe González. Sé que aquest debat pot portar a l’aclaparament de la ciutadania, a un carreró sense sortida. No obstant això, no deixo de veure la situació actual com una cruïlla històrica de la qual tots podríem sortir beneficiats. Una cruïlla apassionant, si m’apuren.
Les respostes de Roca Junyent em van semblar a l’altura de qui va col·laborar en gran a deixar enrere quatre dècades de dictadura. Ni més ni menys. Respostes d’un expolític que ens fa més evident la manca de prudència, intel·ligència i capacitat d’anàlisi de la realitat en la classe política que ens governa: l’estatal i l’autonòmica. La seva anàlisi de la Transició em va semblar senzillament impecable. Només em va cridar l’atenció que no vegi ara les condicions d’acord en tot l’espectre polític espanyol per reformar la Constitució. Em va estranyar que en aquest escepticisme respecte a la falta de consens coincidís amb Mariano Rajoy.
L’altra intervenció, la de l’expresident del govern Felipe González, em va semblar la d’un estadista. Quan se li pregunta si la reforma de la Carta Magna és l’única via per resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya, incloent en aquesta reforma les seves singularitats i comptant amb rebre més competències que la resta de comunitats, l’expresident respon: “Com estic proposant el començament d’un diàleg en profunditat, no vull atribuir la responsabilitat del conflicte al Govern d’Artur Mas, perquè em dirien que ells han reaccionat a la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Es va reformar l’Estatut, es va sotmetre a referèndum a Catalunya després d’un llarg procés parlamentari i el tribunal constitucional va anul·lar alguns articles d’aquest Estatut. Va ser la conseqüència d’un recurs del PP, que va incloure aquests mateixos articles a la reforma de l’Estatut de la Comunitat de Valenciana i avui resulta que no estan vigents a Catalunya i sí ho estan a València… L’acceptació de la singularitat de Catalunya, amb els seus fets diferencials i les corresponents competències derivades d’ells, no haguessin exigit necessàriament una reforma de la Constitució. No obstant això, com va passar el que va passar amb el Constitucional, és probable que la sortida d’una reforma constitucional que reculli la singularitat sigui ara necessària”. A això jo li diria un exemple de visió empàtica. I més endavant, afegeix: “Espanya ha estat i és plural en les idees i diversa en les identitats, en els sentiments de pertinença. Els que no siguin capaços d’acceptar aquesta realitat llisquen cap a un centralisme autoritari i unificador o cap a una ruptura impossible del territori “.
Em perdonarà el lector l’extensió de les cites, però crec que eren imprescindibles donat el calat del que s’hi diu. En el mateix qüestionari, Felipe González fins i tot s’orienta sense ambigüitats cap a un federalisme asimètric (“Catalunya, encara que alguns obtusos no ho vegin, té llengua pròpia, una identificació amb una policia pròpia o les seves diferències històriques en el dret civil que són singularitats que tenen de ser reconegudes en el seu autogovern, i no en l’autogovern de Castella-la Manxa”). No cal comentar la claredat meridiana de l’expresident. Una claredat de la realitat social, lingüística i històrica de Catalunya, tan lluny, ja no diguem de Mariano Rajoy, sinó del seu mateix exvicepresident Alfonso Guerra, que en el mateix espai, uns dies abans, advocava sense lloc a cap matisació per l’aplicació automàtica de l’article 155.
Les paraules de Felipe González seria bo que no sonessin a buides. No només entre els seus adversaris polítics, sinó fins i tot entre els seus companys de files, i entre els barons més veterans i els de nova generació, com la secretària general del PSOE andalús i molt probable futura candidata a la crida de les urnes del 2015 Susana Díaz. També s’han de considerar Artur Mas. L’encaix de Catalunya és possible. Què passaria si en cas de poder celebrar-se, amb permís del govern central, el dret a decidir, el resultat fos no a la independència, una circumstància força possible? No caldria tenir a punt un pla B, no hauria d’estar preparat per a exigir (i cedir) una nova negociació per reformar la Constitució i fer possible per a unes quantes generacions futures (de catalans però també d’espanyols) l’encaix de Catalunya a Espanya ?
Mentrestant, Rajoy espera. Creu que la pilota només està a la teulada de Mas. I no sap o no vol saber que esta pilota està també en la seva.
PD: 1) Sobre l’informe Pisa: molt bé per Singapur, Corea del Sud i Xangai. Però no voldria estar a la pell d’aquests pobres nens asiàtics, deu hores al dia, resolent equacions per ser més competitius. 2) M’alarma en gran manera que la preocupació pel soroll dels veïns entre la població hagi passat del 27,4% al 14%. Dit això, estic absolutament en contra que es dispari contra les/els pianistes.
