Raimon Obiols: L’apunt del dia/36 (Ucraïna, un any de guerra)
Ucraïna, un any de guerra
23 de febrer de 2023
Demà es complirà un any de l’inici de la guerra d’Ucraïna. Viktor Orbán va dir fa uns dies (a Budapest, el 18 de febrer) que es tracta d’”una guerra entre tropes de dos països eslaus, limitada en el temps i, de moment, en l’espai“. Però gairebé tothom pensa que aquesta guerra és molt més que això, per les seves repercussions a Europa i al món.
En la guerra han mort desenes o centenars de milers de persones (pel que fa a les xifres també hi ha guerra). Vuit milions de persones van marxar d’Ucraïna vers altres països d’Europa, en el moviment de refugiats més gran en el continent des de la Segona Guerra Mundial. Foren 6,8 milions a Síria, 4,6 a Veneçuela i 2,7 a l’Afganistan, segons estimacions de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats. D’altra banda, el conflicte no és limita a un determinat territori: ha alterat els mercats mundials d’alimentació i energia, i ha generat inflació.
Etienne Balibar ha escrit que hi ha múltiples “guerres” superposades a la guerra russo-ucraïnesa, cadascuna amb el seu propi «espai», amb les seves pròpies «fronteres». La guerra d’Ucraïna seria, a la vegada, «una guerra d’independència que havia estat diferida», «una guerra postsocialista, que té el seu origen en el col·lapse dels règims comunistes a Europa», «una guerra europea, un nou episodi de la guerra civil europea», i «una guerra globalitzada o ‘en curs de globalització’”.
La guerra d’Ucraïna, diu Balibar, és també «una guerra “híbrida”, a la vegada”calenta” i “freda”, portada a terme en l’àmbit de la tecnologia i l’economia alhora que en el del combat i el bombardeig, i en la qual es van aliniant progressivament, d’una manera asimètrica, les diverses regions del món, amb les seves poblacions i els seus estats». «En efecte», observa, «els bel·ligerants formen part d’aliances globals que els proporcionen suport directe o indirecte i algunes de les quals es pot dir que lideren per procuració (‘war by proxy’)».
Si a Europa i als EUA s’ha generat una gran onada d’indignació per una agressió militar que vulnera tots els convenis internacionals, a les altres regions del planeta les opinions són més barrejades: molts creuen que aquesta agressió no és ni més ni menys escandalosa que les que en el passat ha efectuat l’Occident (per exemple, la invasió de l’Iraq, ara fa vint anys).
Aquests dies hi ha hagut discursos commemoratius. Abans d’ahir al matí, a Moscou, Putin s’adreçà «a Rússia i al món», durant una hora i quaranta minuts, repetint els seus missatges obsessius: l’«operació especial» contra l’Ucraïna «neonazi», la «lluita espiritual» contra un Occident «decadent», la pedofília convertida en «norma» a Europa, etc. Es tornà a presentar com el campió dels valors tradicionals i proclamà que «la responsabilitat de l’escalada del conflicte ucraïnès i les seves víctimes (…) recau íntegrament en les elits occidentals». Aquí, el discurs (cast.).
A la tarda, Biden, a Varsòvia, va dir que «Ucraïna no serà mai una victòria per a Rússia. Mai” i que «El nostre suport a Ucraïna serà infrangible, i no ens cansarem“. Va definir la guerra com una confrontació armada entre democràcia i autocràcia, i va utilitzar una imatge contundent: “ Si Rússia abandona la seva invasió d’Ucraïna, s’acaba la guerra. Si Ucraïna deixa de defensar-se, s’acaba Ucraïna». Aquí, el discurs (cast.).
En un any, el profund antagonisme entre els dos camps ha augmentat i s’ha fet molt dificil de revertir: serà una confrontació de llarga durada. De manera el·liptica, tant Biden com Putin han donat a entendre que el conflicte militar a Ucraïna pot continuar gairebé indefinidament.
Simplificant al màxim i per entendre’ns: 1) A Putin li va fallar l’escenari d’una guerra llampec, i ara aplica el seu “pla B“: una guerra llarga, recolzada en una mobilització de les seves grans reserves humanes i militars; 2) Els EUA i la Unió Europea no afluixaran en el seu suport a Ucraïna.
Ni un camp ni l’altre es poden permetre perdre. Una constatació sembla aparèixer, en aquesta situació. L’ha apuntat Jürgen Habermas en un llarg article que advoca per una negociació: «La fórmula dubitativa “ningú no pot perdre” posa en discusió la visió Amic-Enemic que fins i tot en el segle XXI considera encara «natural» i privada d’alternatives la solució bèl·lica dels conflictes internacionals».
Davant d’aquest panorama, la principal incògnita que es planteja, enmig de tanta desgràcia i de tanta incertesa, és si els actors en lluita podran contenir i limitar la guerra, o bé se’ls hi escaparà de les mans, en una espiral fora de control. En un i altre cas, es pot fer un pronòstic: no seran les armes les que posin fi a aquesta guerra.
_______________
Étienne Balibar: Sobre la guerra d’Ucraïna, nacionalisme, imperialisme i cosmopolítica
