Podem sumar?
Una de les raons (n’hi ha unes quantes) de l’ascens del trumpisme internacional ha estat l’acció i la inacció prèvies de l’esquerra i el centreesquerra, sobretot en dos aspectes principals. La crisi financera i social del 2008, que va erosionar a fons els programes neoliberals de desregulació, no va ser aprofitada eficaçment per construir un nou sentit comú i aplicar programes viables d’esquerra (uns van patinar artísticament cap al centre; altres van xocar amb la enutjosa realitat). En segon lloc, encara que és arxisabut que les esquerres es debiliten dramàticament quan predomina la divisió entre els diferents grups i dins d’ells, la tendència a la fragmentació va augmentar, de vegades fins a extrems ridículs. Elly Schlein, líder del Partit Democràtic italià, va comentar en alguna ocasió que «de vegades faig broma dient que a l’esquerra italiana tenim més partits que votants».
La cosa continua. “És sorprenent comprovar amb quina facilitat es reprodueixen els vells esquemes caïnites“, ha escrit Enric Company. El veterà periodista barceloní considera que «l’actuació actual de Podem es contradiu de manera flagrant amb la que va tenir el 2014, fa només una dècada, i que va ser la condició bàsica, essencial, del seu fulgurant èxit polític: reunir el que és dispers, acostar el que està dividit, compartir una orientació estratègica entre organitzacions diferents».
És molt recomanable un llibre recent, Els anys irrecuperables de Jaume Asens, que entre altres coses descriu amb lúcida precisió d’insider la fascinant paràbola d’Unidas Podemos. Asens és un home pont que ha contribuït decisivament a desfer alguns nusos, només aparentment gordians, de la política d’aquests darrers anys. Tot i això, ha assistit, amb desgrat però sense resignar-se, a la fragmentació del moviment que va contribuir a crear. En el seu llibre fa una seriosa advertència: «Concebre la unitat com a recomposició al voltant de Podem enmig de les ruïnes que quedin després de la baralla interna és una estratègia temerària. És difícil unificar dedicant tants esforços a destruir el teu futur aliat. Genera desafecció general. Anticossos a les teves bases. Com les convences després de la bondat d’un acord? La foguera que encens contra el teu adversari, al final també et socarrima a tu».
Més contundent és Santiago Alba Rico, al pròleg de l’edició en castellà del llibre d’Asens: «Algú va dir que «en el futur s’estudiaria el naixement de Podem a les facultats de Ciències Polítiques». També s’estudiarà, probablement, la seva esfondrament, després d’un curs vital celeríssim, ja que en només deu anys va passar de tocar el cel a descompondre’s en un munt d’estelles sense sutura possible».
Estem destinats a repetir sempre la mateixa història? És demostrable que el camp plural i comú de les esquerres guanya força quan es creen unions àmplies amb programes viables, quan es construeix amistat política. El contrari també és perfectament verificable: la possibilitat de formar i mantenir majories d’esquerres es destrueix quan la divisió s’imposa. Les lliçons del passat són clares, particularment a Espanya, on durant dècades es va haver de lluitar simultàniament a dos fronts: contra la dictadura i contra les divisions entre els seus oponents.
Estem condemnats a no sumar, a no poder? S’ha dit que les crides a la unitat són una façana comunicativa per reduir el discrepant i que «si això és la unitat, aleshores caldrà fer una altra cosa». Però el que apareix a l’horitzó és una descoratjadora pugna pel “sorpasso”, aquesta vegada entre opcions enfrontades a l’esquerra del socialisme, i amb repercussions que van molt més enllà, perquè afecten el conjunt de la societat.
Per explicar els cicles de fragmentació de les esquerres s’invoquen en general raons de tipus subjectiu: el caïnisme, el personalisme, la libido dominandi, les derives multiformes del poder. Ho deia fa poc Costa-Gavras, en una entrevista: «Potser estigui a la naturalesa humana l’ànsia per dominar els altres i potser estiguem condemnats a suportar lideratges insensats pels segles dels segles sense que importi gens el benefici comú, per a tot el poble, que hauria de ser l’única motivació». El cineasta, de 92 anys, ha vist de tot: guerres, dictadures, esperances frustrades, estrelles fugaces, divisions inútils. S’ha guanyat el dret al pessimisme.
Un altre nonagenari, José Mujica, expresident d’Uruguai, ha apuntat a la mateixa direcció. Diu que l’individualisme és avui una «cultura de fet» que el capitalisme esperona subliminalment a les nostres societats, i que fins i tot penetra a l’interior dels moviments alternatius. A Pepe Mujica l’exaspera constatar que “les esquerres es divideixen per idees i les dretes s’uneixen per interessos“. Crida a recobrar l’altruisme, no per una pruïja de «bonisme» ingenu, sinó per pur realisme, per eficàcia elemental.
Al costat dels factors lligats a la condició humana, les divisions de les esquerres solen respondre a problemes objectius que se situen als «territoris de frontera» de les nostres societats. Un se situa entre els sectors motivats per les condicions «socials» (serveis públics, salaris, seguretat, etc.) i els que es mouen més per motius «postmaterials», culturals o identitaris (drets civils, de gènere, nacionalitaris, etc.). Un segon «territori de frontera» es dóna entre el món del treball estable i el del treball precari; i un tercer, entre el món assalariat (estable i precari) i el de les classes mitjanes que temen el declivi.
Si s’impulsen i mantenen les aliances estratègiques adequades, aquestes tres zones frontereres generen energia política, unitària i majoritària. Cal afegir que a Espanya aquestes tres aliances necessàries són en realitat quatre, com els mosqueters, perquè s’hi suma la diversitat territorial. En tot cas, i a tot arreu, el repte prioritari és avui superar la falsa i nefasta confrontació “woke”/“antiwoke”, que tan suculents beneficis subministra al trumpisme i a les altres dretes radicals.
Un altre repte principal de les esquerres és el de la continuïtat. A les forces de la «nova política» es donen problemes d’emmagatzematge comparables al repte encara irresolt de les bateries i altres procediments per retenir l’energia solar, o l’eòlica. Els nous moviments han estat molt entròpics, de vegades gairebé pirotècnics.
«En política», escriu Asens al seu llibre, «la radicalitat no es mesura per les samarretes que portem, pels cops de pit o la gesticulació. Tampoc no es mesura per les intencions, sinó pels resultats. Per la capacitat per transformar la vida de la gent». Demanar a les esquerres més sentit comú i més ofici (més mà esquerra) no és una retòrica crida a la unitat. És un crit d´alerta. Ens enfrontem al ràpid desenvolupament de nous fets i circumstàncies, el significat i la direcció dels quals encara no podem albirar plenament, però que sabem brutals i molt perillosos. En aquestes condicions, l’exigència d’unitat és una reclamació àmplia, majoritària i instintiva, de resposta inexcusable, perquè les funestes conseqüències de la divisió de les esquerres no afectarien únicament els seus promotors. És el futur de la societat en conjunt el que està en risc.
publicat a ElDiario, 29 d’abril de 2025
