Raimon Obiols: L’apunt del dia/324 (Pau difícil o guerra interminable)

Pau difícil o  guerra interminable

3 de febrer de 2034

«Les guerres poden ser curtes, llargues o interminables». Ho llegeixo en un manual acadèmic de referència («La guerre et la paix. Approches et enjeux de la sécurité et de la stratégie»), i penso que aquesta freda afirmació (involuntàriament esfereïdora), és, per desgràcia, objectivament certa. 
Una guerra curta va ser el  conflicte de 1967 entre Israel i diversos països àrabs (Egipte, Jordània, Síria), que recordem com la «Guerra dels Sis Dies». Una guerra llarga va ser la del Vietnam, que es va estendre de 1945 a 1975; o la de Síria, que dura des de 2011 i s’ha  esmorteït, però segueix encara (mig milió de morts, 6 milions d’exiliats, 6 milions de desplaçats interns). 

La guerra d’Israel-Palestina (que vé d’un conflicte quasi centenari), corre el risc de ser interminable; de prosseguir el seu curs d’horrors sense fí, si no es produeix una  reacció que a la revolta moral hi sumi tenacitat i intel·ligència.  

Entretant,  en aquest conflicte desesperat, la població civil és la que paga; en morts,  en sofriments, en destrucció. No ens enganyem: és un element substancial  dels objectius militars israelians; és un sarcasme  parlar de «danys col·laterals».  A Gaza, el nombre de víctimes palestines augmenta cada dia: ahir es donà la xifra de 26.750 morts. Tot assenyala que hi ha una estratègia deliberada i sistemàtica per a bombardejar, desplaçar i condemnar a la fam a la població civil, en mig d’una devastació terrible, mentre a Cisjordània continúen les violències, amb execucions sumàries i detencions. 

Els objectius de guerra que proclama el govern Netanyahu, en particular l’«eradicació de Hamàs»,  apareixen  clarament allunyats de tota previsió realista. En aquest conflicte, una pau en què el vencedor imposa les seves condicions als vençuts és un objectiu   impossible. Tampoc seria positiu: significaria repetir, agreujar i ampliar  el cercle viciós dels odis, en una  regió on el risc de nous conflictes armats augmentaria.

Amb tot, en aquesta  situació de  violència extrema apareixen alguns punts d’inflexió. A Israel, una societat traumatitzada per la barbàrie del passat 7 d’octubre dona suport a la guerra, però veu les dissensions del govern,  els desacords del gabinet de guerra. Cada vegada es deixarà enganyar menys pel cinisme de Netanyahu. A mesura que desapareixen les il·lusions d’una solució militar, que creixen les tragèdies i els problemes  d’una situació estancada, sense sortida, apareix amb més força la necessitat d’un horitzó polític  viable.  L’opinió internacional, on el suport a Israel està en caiguda lliure, apreta en aquesta direcció. La recent resolució del Tribunal Internacional de Justícia de Nacions Unides és també un senyal significatiu. Com ha escrit Lluís Bassets, «Facilita l’estratègia de Biden, que vol situar el reconeixement de l’Estat palestí en el pla de sortida de la guerra. Afavoreix la negociació per a l’alliberament dels ostatges, imprescindible per a l’alto el foc definitiu, i acosta l’horitzó d’unes eleccions anticipades que facin fora del govern l’extrema dreta». 

Shlomo Ben-Ami escrivia ahir que «els negociadors han estat treballant en un acord per a una pausa de sis setmanes en els combats, durant la qual Hamàs alliberaria tots els ostatges israelians restants a canvi de presoners palestins. Si tenen èxit, tindrà un impacte important en la trajectòria de la guerra». 

Tan de bò l’encerti. Hi ha dos escenaris pels propers temps, tots dos possibles: o un cessament de les hostilitats i una reanudació de les negociacions de pau, o el manteniment de les posicions israelianes més extremistes, que refusen tot compromís polític amb els palestins, i persegueixen de fet l’expulsió dels palestins de Gaza.  O pau dificil, o guerra interminable.