Portada

Joan Subirats: En defensa de la democràcia

Aquest pot ser un bon dia per parlar de la necessària resurrecció de la política i de la democràcia. Es va allargant l’agonia del vell món. I com bé afirmava Keynes, “la dificultat no resideix en les noves idees, sinó en escapar de les velles”Un altre economista, Karl Polanyi, en la seva obra La gran transformació (publicada el 1957), deia que els mercats autoregulats mai funcionen, i que no només les seves deficiències funcionals, sinó també les seves conseqüències (respecte a la desigualtat i pobresa que generen) són tan grans que es fa necessària la intervenció governamental. Com afirma Stiglitz en el pròleg del llibre, “si ell (el) l’hagués escrit avui, hi hauria més proves que sustentarien les seves conclusions”. Estem en ple “capitalisme mundial del risc” (Beck).Un risc sense cobertura possible. El sistema financer opera com les centrals nuclears: els beneficis són privats, els costos de la possible catàstrofe els deixen als contribuents. Quan els algoritmes no funcionen, ningú es fa responsable. I si la incertesa i les crisis se succeeixen, i ningú és capaç d’explicar ni on som, ni on anem, la ciència, l’economia, la política, passen de ser proveïdores de certeses i de confiança, a ser sospitoses de formar part del problema.

Creixen els temors, les pors, les inseguretats. La frase de Roosevelt a la Gran Depressió continua sent actual: “no tenim res a témer, sinó la por mateixa”. Ja que és precisament en aquesta atmosfera de temor i de por en què es mouen millor els qui busquen en l’autoritarisme la resposta a tant neguit. A mesura que les institucions governamentals perden la seva capacitat de redistribució, la seva capacitat d’equilibrar els impactes del canvi d’època, els conflictes s’aguditzen i la desesperació augmenta. Loïc Wacquant en el seu llibre Castigar els pobres, relaciona la desregulació econòmica i el retrocés en la protecció social amb l’augment del securitarisme punitiu, demostrant amb l’evolució de la despesa en policia i en presons als Estats Units. Tenim poders públics debilitats, amb creixents dificultats per seguir assegurant ingressos, sigui per la capacitat “d’anar-se’n” que tenen els que més recursos tenen, sigui per les conseqüències de les polítiques d’austeritat extrema que imposen els que busquen la millor posició possible en els nous escenaris. I si no hi ha amb que repartir ni pa ni circ, s’ha de reforçar la seguretat entesa en singular com ordre públic. Davant del desordre del sistema econòmic, l’ordre i la seguretat al servei d’aquest sistema.

Però, no tot és negatiu. Davant la constant del risc, la gent pot refugiar-se en la ignorància, en l’apatia o apostar per la transformació. I el canvi d’època no només és econòmic. Incorpora així mateix la capacitat de connexió global i l’aprenentatge creuat, el coneixement compartit i noves possibilitats d’acció col·lectiva, noves maneres de fer política i defensar la democràcia. En poc temps milions de persones han fet un curs accelerat sobre les contradiccions estructurals del capitalisme contemporani. I van passant coses. Tanca l’edició en paper de l’Enciclopèdia Britànica, i Wikipedia està més forta que mai. Els bancs es blinden, però creixen els mecanismes socials de crowdfunding. La política institucional sembla capturada, però s’estenen les noves formes de fer política. I aquí, mentre el vell ordre anuncia una web perquè es denunciï als esvalotadors, altres ja tenen en marxa un bloc on es recullen les extralimitacions dels cossos de seguretat. I suma i segueix. Problemes globals necessiten respostes globals. Però, també locals. Ja són molts els que van organitzant maneres alternatives de funcionar, amb autoorganització social, amb formes de compartir, distribuir i vigilar horitzontals, en xarxa, sense jerarquia ni comitè central. Amb capacitat d’adaptació, buscant que cada experiència vagi més enllà del seu entorn, creant intel·ligència col·lectiva. Defensant els valors democràtics. Sense violència. Perquè, com va dir José Luis Sampedro, no tenen dret a recórrer a la violència els que tenen raó i futur. Això és per als que no tenen cap de les dues.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button