Cesc dibuixant
12 de febrer de 2023
En Cesc, el dibuixant Francesc Vila i Rufas (1927-2006), va donar suport a la crida del “Grup d’independents pel socialisme” que va confluir amb Convergència Socialista de Catalunya i altres grups per a donar origen al PSC.
El vaig conèixer a través de Marta Mata, amb qui tenia molta amistat. La dona d’en Cesc, Concepció Martínez, era col·laboradora de l’escola de mestres Rosa Sensat. Va organitzar la biblioteca de la Fundació que avui porta el nom de la Marta, a Saifores, al Baix Penedès. Allà vaig coincidir moltes vegades amb ells. En Cesc era un personatge amable, i silenciós. Expressava la seva intel·ligència i el seu sentit de l’humor amb el llapis.
No sé si va arribar a tenir carnet del PSC, però ho trobo irrellevant (suposo que ell pensaria el mateix). No era un home de reunions i de militància. Però era com si fos del partit i així ho consideràvem. Va signar sempre tota mena de manifestos de suport, de tant en tant assistia als nostres mítings, etc. Més valuós encara: mai va refusar una col·laboració gràfica desinteressada: era la seva “aportació a la causa”, que sempre vam apreciar moltíssim.
De fet, va contribuir a configurar la nostra iconografia inicial, junt amb les aportacions que venien d’Espira, l’estudi de Cirici Pellicer, Quico Sabaté i Luis Poveda, amb els que tenia una bona relació.
D’aquella col·laboració, recordo el següent: – L’any 1973 o 74, va fer el dibuix per la capçalera de la revista El guaita, que publicava un grup d’estudiants socialistes de la UAB; – En l’inici del PSC ens va fer una sèrie de ninots (un pagès, un obrer, un oficinista, una mestressa de casa, etc.), cada un d’ells amb el fumet “Jo també sóc del PSC”. D’aquests dibuixos en vam fer cartells i també caixes de llumins. Amb poc respecte per l’obra de l’artista, però sense la més mínima protesta d’aquest, diverses agrupacions locals van agrupar els ninots en els seus cartells, a vegades ben desmanegadament; – Va fer el cartell del desè aniversari del PSC, esplèndid; – I també ens va fer un parell de dibuixos quan va tenir lloc la incoproració a la comunitat europea. Un d’ells va servir per fer un cartell.
Els dibuixos d’en Cesc, sempre magistrals, retraten una llarga època i una determinada sensibilitat. Durant el franquisme eren molt crítics, a vegades el·lípticament a causa de la censura; però quasi mai de manera amarga, sinó somrient, positiva i esperançada. En això hi ha potser una tradició de cultura, una certa herència noucentista.
Els seus dibuixos són ben actuals, d’altra banda. Els immigrats hi són personatges molt habituals. De fet, es podria dir que en Cesc fou el dibuixant dels “altres catalans”. Hi ha un llibre per a infants d’en Paco Candel, que Marta Mata traduí al català i en Cesc il·lustrà, que es titula “Una nova terra” És la història d’un nen immigrat a Catalunya, que acaba amb la frase: “Aquesta terra és la nostra. Tan nostra com dels que hi han viscut sempre”. (Aquesta frase, avui, seria discutida per alguns; hem anat enrere). En Cesc, ara dibuixaria magribins.
——————-
El llibre Cesc cartellista, de Jordi Duró Trouillet és fantàstic.
