Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos aixafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
Qui va vèncer?
Pots dir-m’ho tu?
Pots dir-m’ho tu?
Saps que ningú.
Tots hem perdut, tots som vençuts
Lluís Llach, Respon-me
En la setmana final abans de la convocatòria de l’1-O l’escenari no pot ser més desolador. Hem entrat en la fase de la destrucció mútua assegurada, però això enlloc d’aturar els contendents, els atia encara més. El paisatge després de la batalla serà un camp de runes, on Rajoy i Puigdemont seguiran barallant-se, com si no passés res, com si encara fos possible mantenir la il·lusió d’una victòria total sobre l’altre.
Hores d’ara l’única possibilitat que tenen els independentistes per “guanyar” passa per fer destruir l’autogovern. Només rebentant les institucions de la Generalitat seran capaços d’obtenir la majoria que han estat incapaços d’assolir mitjançant el diàleg i la negociació amb les forces catalanes no independentistes.
A l’altra banda, Rajoy i els seus s’apressen a donar satisfacció als independentistes, com a única via per mantenir el seu govern davant d’un Congrés on no tenen majoria, i per apuntalar un sistema que està caient a trossos, però que no tenen cap interès a reformar. Serà en va el seu intent. El sistema caurà. Trigarà més o menys, però caurà. Newton no s’equivoca.
Tots dos, els independentistes i el govern central, actuen irresponsablement. En democràcia, els dirigents polítics no només han d’actuar per acontentar els seus seguidors, sinó que també han de vetllar pel conjunt de la societat, pel país sencer. Un dirigent responsable és aquell que persegueix els seus interessos, però que sap aturar-se quan entén que la consecució d’aquests pot anar en contra dels interessos del conjunt de la societat. Sentit d’Estat, se’n diu. O consciència de país.
El dirigent irresponsable, en canvi, és aquell que és capaç de fer el que sigui per assolir el seu objectiu, per acontentar la seva parròquia, encara que això suposi passar per damunt dels drets dels que no són seus, dels que no li donen suport, o de les institucions que gestionen el bé comú.
Doncs bé, el país viu atrapat en el foc creuat de dues forces irresponsables, cegues davant la seva feblesa (o massa conscients d’aquesta), que no han dubtat a l’hora d’anorrear qualsevol oposició a la consecució dels seus objectius. Som presoners de dos governs que busquen reforçar-se sense renunciar, sense haver de fer ni un pas enrere. Dos moviments simultanis de rally-around-the-flag, que obliguen tothom a posicionar-se amb un o l’altre, que es retro-alimenten, generant dos remolins que amenacen amb empassar-s’ho tot.
L’independentisme és la força central a Catalunya des de 2012, però no ha aconseguit obtenir el gruix necessari a favor del seu propòsit d’independència unilateral per la via ràpida. Els resultats de les eleccions autonòmiques i generals de finals de 2015 van fer evidents els seus límits. Entre rebaixar les seves pretensions per augmentar la “base social” i llençar-se a tota màquina a una estratègia de tensió, van decidir-se pel segon. El resultat serà l’obtenció del suport necessari, possiblement, però pel mig hauran rebentat el Parlament i obriran les portes a la intervenció de la Generalitat, amb detenció del president i del govern inclosa. Els seus dirigents semblen disposats al martiri. El problema és que amb ells hi van les nostres institucions, els nostres drets i les nostres llibertats. Els de tots.
A Rajoy tampoc no li tremolarà el pols a l’hora d’intervenir la Generalitat. El guany s’ho val. Obtindrà una majoria de facto al Congrés, lligant curt el PSOE del díscol Sánchez (en això ajudaran els andalusos i els mitjans). Se li perdonaran per temps indefinit tots els Gürtels i totes les Púniques. Com a mínim fins que duri l’emergència nacional. La torna serà el desprestigi definitiu d’algunes de les principals institucions de l’Estat: la fiscalia, els jutges, el Constitucional. La trista democràcia espanyola quedarà congelada, garratibada, mentre va perdent peces, mentre la fatiga de materials es va fent cada dia més i més evident.
Tanmateix, seria injust penjar la llufa de la irresponsabilitat només a Rajoy i Puigdemont. Ells són els últims d’una cadena d’irresponsables, de dirigents que han preferit preservar els seus interessos a risc d’engegar a dida l’interès general. Una corrua de miops, de Maquiavels de pacotilla, els actes dels quals ens han dut fins aquí.
La reforma de l’estatut de Catalunya és un exemple força instructiu d’irresponsables. Artur Mas, per exemple, que va utilitzar la reforma estatutària com a hostatge per a què li perdonessin els pecats de CiU (al ple del Carmel de febrer de 2005, després que Maragall digués allò del 3%, Mas no va tenir cap problema a respondre al President: “entre vostès i nosaltres… hem de fer coses molt importants…, no ho oblidi”). També la va fer servir per rebentar el “tripartit”, proposant la inclusió d’articles que tensaven la relació entre ERC i el PSC (els famosos “drets històrics”). I acabant per pactar l’estatut definitiu amb Zapatero amb una única contrapartida: apartar Maragall de la presidència.
És clar que també es va comportar irresponsablement el PP, que va veure en la reforma estatutària catalana la manera d’erosionar el govern Zapatero. La voladura de l’estatut al Constitucional va tallar de soca-rel el vot socialista a Catalunya, fent pràcticament inviable una victòria socialista a les eleccions generals. Certament, per assolir el seu objectiu, el PP va incendiar el debat territorial, va trinxar el Tribunal Constitucional (l’estatut va ser sentenciat per nou dels dotze magistrats del TC, part dels quals tenien el mandat caducat, hi ha coses que cal recordar) i va llençar en braços de l’independentisme el gruix del catalanisme.
Els dirigents del PSOE no van quedar-se curts. Irresponsable va ser Zapatero amb el seu “apoyaré” en ple èxtasi mitinaire. I irresponsables van ser els dirigents que van veure en una sentència negativa contra l’estatut una bona ocasió per baixar-li els fums a un PSC que venia d’aconseguir vint-i-cinc diputats al Congrés a les generals de 2008. No se’ls va passar pel cap els efectes que tindria tot plegat sobre les possibilitats dels socialistes de guanyar unes noves eleccions, només hi van veure la manera de conservar el poder orgànic al PSOE.
No és d’ara, doncs, que els irresponsables ens governen. Ja fa més de deu anys que en patim la miopia i l’escenari actual no és sinó el resultat de tot plegat. Institucions deslegitimades i magrejades, solucions impossibles venudes com si fossin caramels, agitació continua, monòlegs consecutius, diàlegs de sords, mitjans de comunicació públics convertits en trinxera propagandística, una ciutadania sotmesa a constant ebullició, paraules gruixudes que es fan anar com l’aigua (traïdor, feixista, colpista) i una constant voladura de tots els espais de contacte. Un pòsit de descrèdit, desconfiança, recel i frustració.
Tot plegat per assegurar-se uns mesos més al govern, per garantir-se la pole a les properes eleccions, per amagar la brutícia sota la catifa, per aguantar la precària bastida, per a què ningú sàpiga que els emperadors (tots) van nus. Quan tot això passi, quan el país sencer rebenti i no ens quedi ni esma per recollir-ne els bocins, ens haurem de fer una sola pregunta: de debò que ha valgut la pena?
